Barcelona, octubre 2023| Mossegada de serp en un gos. Cas Clínic d’Alba Badía, veterinària del servei de Medicina Interna del Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ A LES MOSSEGADES DE SERP

La principal causa de mossegada de serp a Espanya és la mossegada d’escurçó.

L’escurçó áspid (Vipera aspis) és l’espècie que és present a Catalunya. Aquestes hibernen, per la qual cosa les mossegades es produeixen de març a octubre.

Les mossegades solen localitzar-se freqüentment, tant en humans com en gossos, a les extremitats.

Els casos descrits de mossegades d’escurçó en gossos reporten l’aparició de fallada renal aguda i trastorns de la coagulació.

DADES DEL PACIENT I ANAMNESI

Es presenta a l’Hospital Veterinari de la Mar Thor, un gos mascle castrat de 2 anys.

Els seus propietaris expliquen que dos dies enrere havien estat passejant pel riu i que a l’hora de pujar al cotxe van veure que la seva mascota tenia l‘extremitat molt inflamada.

Van acudir directament a una clínica veterinària de la zona. Allí, davant la sospita d’una ferida penetrant per una espiga, els van recomanar iniciar tractament amb antibiòtic i cortisona.

A les 12 hores Thor va començar a mostrar dolor marcat en l’extremitat afectada, estava molt feble i li costava respirar.

De manera urgent, els propietaris van tornar a la clínica. Allí li van realitzar analítiques de sang.

Els resultats van mostrar que l’animal tenia anèmia, leucocitosis, trombocitopènia i azotemia (augment del valor de creatinina i urea en sang). Se li va recomanar ingrés hospitalari urgent.

Mossegada extremitat Thor

INGRÉS HOSPITALARI

En arribar a l’hospital, Thor s’ingressa directament en l’àrea de vigilància intensiva.

El seu examen físic general mostra unes mucoses pàl·lides i molt seques, taquicàrdia, hipotensió i taquipnea.

Se li col·loca un catèter intravenós i s’inicia fluïdoteràpia agressiva amb la finalitat de revertir el xoc hipovolèmic que presenta.

També es va iniciar el tractament amb fàrmacs analgèsics i es monitoren totes les seves constants vitals per a tenir un control continu de la seva evolució.

Es complementen les analítiques amb proves de coagulació, obtenint un resultat alterat, i un urianalisis per a veure la funcionalitat dels ronyons.

PROVES DIAGNÒSTIQUES I TRACTAMENT

En aquesta última prova s’observa que l’animal presenta isostenuria (incapacitat de concentrar l’orina) i cilindruria (presència de cilindres en l’orina), indicant una fallada renal aguda.

Amb la finalitat de controlar l’anèmia i l’alteració en els temps de coagulació es realitza una transfusió de concentrat d’eritròcits i una de plasma fresc congelat.

Així mateix es realitza un sondatge urinari per a monitorar la producció d’orina.

Durant les primeres 24 hores d’ingrés Thor està oligúric, és a dir, produeix una quantitat d’orina menor a la normal a causa del mal en els seus ronyons.

Controlant de manera exhaustiva la fluïdoteràpia que necessita el pacient a cada moment, després de diversos dies d’ingrés, s’aconsegueix revertir la fallada renal i es normalitza la seva producció d’orina.

Thor amb control de constants i fluïdoteràpia agressiva amb la finalitat de revertir el xoc hipovolèmic

CONCLUSIÓ

Les mossegades de serps a Catalunya són reals.

Davant una situació similar, o la sospita d’una mossegada d’escurçó és de vital importància realitzar analítiques sanguínies en el moment d’arribada del pacient.

Aplicar un tractament hospitalari al més aviat possible és vital per a un pronòstic favorable.

Vols conèixer més casos clínics d’urgències, desencadenats per ferides en extremitats? No et perdis el cas de Gogh

La entrada Mossegada de serp en un gos. aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2023 | Diarrea crònica en gossos. Cas Clínic de Raquel Santiago, diplomada europea en medicina interna de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

EL MEU GOS TÉ DIARREA DES DE FA TEMPS, ÉS NORMAL O PODRIA TRACTAR-SE D’UNA MALALTIA?

La diarrea crònica (procés de més de 4 setmanes en el gos), és un dels principals motius de visita en la clínica veterinària diària.

Moltes vegades no són quadres constants, sinó que mostren diarrees intermitents, i encara que sigui així, aquest problema ha de ser valorat per un veterinari.

A vegades, es tractarà només de diarrea, però poden anar acompanyats de vòmits, alteracions de l’apetit i pèrdua de pes.

DADES RELLEVANTS

Les diarrees a vegades poden contenir sang (sang no digerida, que prové de la part final de l’intestí, i que a vegades també pot contenir moc (imatge 1 i 2) o sang digerida, de color molt fosc, que prové de l’estómac o intestí prim).

Imatge 1. Deposicions amb presència de moc i sang fresca d’un pacient amb enteropatia digestiva crònica responsiva a immunosupressors.

Imatge 2

La major part dels pacients amb diarrees cròniques tenen alguna patologia digestiva.

DIAGNÒSTIC

Per a estar segurs d’això, hem de descartar (mitjançant analítica i ecografia) causes fora del sistema digestiu que puguin cursar amb els mateixos signes clínics (patologies renals, hepàtiques, pancreàtiques i algunes malalties endocrines).

En aquests casos també és de vital importància assegurar-nos que el nostre pacient té una pauta de desparasitació completa i al dia.

El folat i la cobalamina, són dues vitamines d’absorció intestinal que ens seran d’utilitat per al diagnòstic i tractament de les enteropatia cròniques.

A més, són fàcils de determinar, ja que es realitza en una extracció sanguínia rutinària (imatge 3).

Imatge 3: Resultats de folat i cobalamina d’un pacient digestiu crònic.

La principal causa de diarrea crònica en el gos és la intolerància/al·lèrgia alimentària, anomenada enteropatia crònica responsiva a dieta.

Això no vol dir que la dieta que li estem donant al nostre gos no sigui de qualitat, simplement en ell genera una reacció immunitària, que li provoca diarrea.

CONCLUSIONS

Aquests pacients, solen respondre a canvis de dieta específics (proteïna novella o proteïna hidrolitzada), que han de ser supervisats pel teu veterinari.

Existeix un percentatge baix de pacients (20-23%) que no responen a dieta i que a més poden presentar, de manera progressiva, quadres més severs.

Per a la major part d’aquests casos, cal realitzar una endoscòpia digestiva amb pressa de biòpsies per al seu estudi histopatològic (imatge 4).

Imatge 4: Imatge endoscòpica d’un pacient amb enteropatia perdedora de proteïnes.

Per això, en pacients amb diarrea crònica és fonamental realitzar una avaluació veterinària completa. En Hospital Veterinària de la Mar, disposem a més de tot el necessari per a això.

La entrada Diarrea crònica en gossos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, gener 2022 | Grups sanguinis en gossos i gats. Article clínic de Miriam García, auxiliar veterinària del servei d’UCI i urgències de l’Hospital Veterinària de la Mar.

Igual que nosaltres, els nostres companys de quatre potes també posseeixen diversos grups sanguinis que són completament diferents dels nostres.

A l’hora d’aplicar la medicina transfusional d’una forma segura és vital coneixe’ls

DESCRIPCIÓ

El tipus de sang de cada animal ve determinat pels antígens de la superfície dels glòbuls vermells d’aquest.

Exemple de tests de tipatges comercial pel tipatge de sang de gos i gat

En els gossos, el sistema per a classificar els seus tipus sanguinis és: DEA (Dog Erythrocyte Antigen).

Gràcies a aquest mètode podem comptar fins a vuit grups: DEA-1.1., DEA-1.2., DEA-3, DEA-4, DEA-5, DEA-6, DEA-7 i DEA-8.

Ara bé, dins d’aquests grups, el més important i que provoca un gran risc de reaccions adverses, a causa del seu major poder antigènic, és el DEA 1.1. Pel que, els gossos que siguin DEA 1.1 negatius es consideressin els donants idonis, universals.

En els gats utilitzem el sistema AB per a classificar els tipus de sang, i existeixen fins a tres grups: l’A, el B i el AB.

La gran majoria dels gats són del tipus A, molt menys habitual són els tipus B (sobretot hi ha major prevalença en races com per exemple British, Persa o Devon Rex) i molt rar el tipus AB.

Tipatge de sang de gat amb resultat TIPUS B

DADES RELLEVANTS

Una curiositat en els gossos, és que ells no neixen amb anticossos preformats contra altres grups sanguinis.

És a dir, és molt difícil que en la primera transfusió que rebin siguin capaces de destruir els glòbuls vermells de la sang del donant, i no serà fins passats quatre o cinc dies aproximadament d’aquesta primera transfusió, que el seu cos desenvolupi anticossos contra la sang d’un donant no compatible amb la seva pròpia.

Ben diferent és en el cas dels gats, que des del naixement ja posseeixen anticossos naturals contra els altres grups sanguinis diferents del propi.

Equip de transfusió sanguínia

Transfusió sanguínia en gat

CONCLUSIONS

La medicina transfusional pot ajudar a salvar vides sempre que sigui realitzada coneixent el tipus de sang i grups sanguinis, per a evitar reaccions adverses i que tot el procés sigui segur.

A l’Hospital Veterinaria del Mar treballem al costat del Banc de Sang d’Animal de la Universitat Autònoma de Barcelona per a poder oferir als nostres pacients els hemoderivats que necessitin les 24 hores.

Mitjançant tests ràpids duem a terme la tipificació del grup sanguíni obtenint resultats en minuts.

La entrada Grups sanguínis en gossos i gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , gener 2022| Signes d’alarma en oftalmología. Articulo de Natalia Curull, responsable del servei oftalmología de l’ Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Resolem dubtes sobre quan és important acudir al veterinari davant de casos d’oftalmología!

Moltes vegades, pel que fa als ulls de les nostres mascotes , tenim dubtes sobre si cal portar al veterinari , i si cal o no acudir d’ urgència al centre;

Per això, és important conèixer algunes de les afectacions i els signes d’alarma per saber com actuar :

MANIFESTACIONS

Un dels signes més importants d’urgència seria el blefaroespasme ; el dolor ocular.

Però, com podem valorar el dolor ocular a les nostres mascotes?

La manifestació principal és veure l’ull afectat tancat, i fins i tot moltes vegades també l’ull sa, per dolor referit.

Ulls tancats

També podem detectar pruïja o rascat compulsiu (amb les potetes o fregant-se contra superfícies com el sofà, catifes o les nostres cames), així com dificultat en la seva manipulació en tractar d’obrir-li els ulls i/o tocar la zona.

Un altre signe d’urgència seria la inflamació , la conjuntiva; la part blanca de l’ull es mostra molt vermella, inflamada i fins i tot pot dificultar veure la còrnia.

Inflamació ocular

Els canvis de color , com un ull blavós, blanc o vermell de manera aguda, són un signe d’alarma ja que revela un canvi ràpid, necessari de revisar amb urgència

Canvis de color

Canvis de color

Finalment, les secrecions oculars abundants de colors vermellosos, verdosos o groguencs són també signes d’urgència, especialment si van acompanyades també de dolor i/o inflamació.

CONCLUSIONS

Els ulls són especialment delicats i els problemes oculars lamentablement evolucionen ràpidament; per això, davant de qualsevol dubte, és molt important que les nostres mascotes siguin visitades per un veterinari.

En cas de no poder acudir a un centre veterinari ràpidament, es recomana col·locar-los una campana o collaret isabelí i evitar així que segueixin autolesionin ells mateixos.

La entrada Signes d’alarma en oftalmologia aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Novembre 2019 Urolitiasi en Ferret. Cas Clínic d’Eduard Armengol, especialista en el servei d’animals exòtics de l’Hospital veterinari del mar

Cas de vídeo

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Babu, un mascle, no persa, Fura de 6 anys d’edat , es va presentar a l’Hospital veterinari del mar amb una gran quantitat de dolor abdominal, tenesme (contraccions violentes a causa de la dificultat de defecar o orinar) i la disúria (dolor en orinar).

EXPLORACIÓ FÍSICA I DIAGNOSI

L’examen físic va mostrar la presència d’un globus de bufeta (de la bufeta dura, distesa a causa de l’acumulació d’orina), juntament amb el dolor abdominal i el dolor exacerbava l’agressivitat.

Urgentment, el servei d’animals exòtics de l’hospital va institutar dolors i tractament de cobertura dolorosa per preservar la seva salut.

Posteriorment, evitant la gravetat del pronòstic, es va realitzar una radiografia per avaluar l’estat de la bufeta de manera que es pugui aclarir la causa del problema.

Els raigs X van mostrar que la bufeta es va distendre i es va omplir de partícules de radioopability mineral, compatible amb urolitos (pedres en el tracte urinari). (Figura 1)

També s’observen en diferents àrees de la uretra, obstint la sortida de l’orina i causant el globus de bufeta.

Quan es produeix un bloqueig urinari, el risc de tòxics que s’eliminen en l’orina és molt alt, produint aquests greus intoxicacions en el cos.

A més, la formació de pedres pot ser indicatiu que el ronyó no té bona funcionalitat.

Per aquest motiu, s’indica la necessitat de realitzar un enfocament analític complet per valorar l’estat general de l’animal.

Afortunadament, en el cas de Bubu, els valors obtinguts estaven dins dels paràmetres normals,resultant en el diagnòstic definitiu de la urolitiasi severa en la bufeta i la uretra.

Tractament

Revelat la causa del dolor, l’acció ràpida va ser crucial per la qual cosa el catèter urinari es va realitzar amb l’objectiu de desobstrucció de la uretra i permetent l’evacuació de l’orina.

Aquest procés redueix el risc de ruptura de la bufeta a causa de la pressió de l’orina.

Una vegada que va somriure, es va mantenir per facilitar la sortida de l’orina.

En Bubu, de 24 a 48h, va ser hospitalitzat per estabilització i posteriorment dirigit quirúrgicament per a l’extirpació dels uroliths. (Figura 2)

El tractament de l’indicador és quirúrgic.
La cirurgia consisteix a realitzar una cistotomia (incisió a la bufeta urinària per accedir a l’interior) i l’eliminació dels urolits.

(Figura 3 i 4)

La mida petita de l’animal requereix certa destresa quirúrgica, així com la necessitat d’una eliminació completa de totes les pedres, per assegurar la seva recuperació completa, i evitar una nova obstrucció. (Figura 5)

Figura 5

Evolució

La cirurgia va ser un èxit, i 24 hores més tard, després de ser hospitalitzada per a la gestió del dolor, i després de recuperar la capacitat d’orinar, Bubu va ser donat d’alta amb tractament analgèsic i antibiòtic.

Una setmana més tard, l’evolució va ser favorable, i sense problemes per orinar, la seva recuperació va ser evident.

Les revisions periòdiques seran crucials, així com la modificació de la dieta per tal d’evitar la formació de nous uroliths, però en Bubu, de nou, condueix una vida totalment normal.

Per obtenir més informació sobre els casos clínics sobre els animals exòtics, vostè pot aprendre sobre la història de la Theodor conill: https://veterinariadelmar.com/project/dilatacion-obstruccion-gastrica-conejos-veterinarios-barcelona/

La entrada Urolithiasis en una Fura aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juny 2019| Proventriculotomía en garsa per a l’extracció de cos estrany. Cas Clínic d’Eduard Armengol i Adriàn Melero, especialistes en el Servei de Medicina i Cirurgia d’Animals Exòtics de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Kiwi, un pollet de garsa caigut del niu i rescatat per un transeünt, es va presentar d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar.

Des de feia uns dies, el seu nou amo i cuidador, l’alimentava diàriament amb farinetes perquè pogués sobreviure, però per accident, aquesta va ingerir la sonda utilitzada per a l’alimentació assistida, per la qual cosa enfront d’un quadre d’asfíxia, van acudir al nostre centre.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física realitzada en la consulta, l’animal estava estable, sense presentar cap alteració física aparent, per la qual cosa vam iniciar el protocol diagnòstic.

En primer lloc havia de determinar-se la posició exacta de la sonda, ja que en cas d’estar allotjada en el pap, l’extracció resultava més senzilla.

En cas contrari, com per desgràcia va succeir en el cas de Kiwi, l’extracció d’aquesta hauria de realitzar-se quirúrgicament.

Amb l’objectiu de confirmar la seva localització, es van realitzar proves d’imatge.

Lamentablement, la radiografia va evidenciar que la sonda ja no estava en el pap, sinó en proventrícle (el primer estómac dels ocells).

Tractant de realitzar el millor abordatge del cas i prendre així decisions més precises, es va optar per a realitzar una radiografia de contrast (fig. 1 i 2).

Figura 1

Figura 2

Aquestes radiografies, mitjançant un líquid opac a la radiació, permeten realitzar un estudi del sistema digestiu, urinari, genital, o fins i tot dels vasos sanguinis.

Després de la seva realització, es va poder apreciar que la sonda estava allotjada entre el proventrícle i el ventricle (o molleja), la qual cosa dificultava la seva extracció mitjançant endoscòpia, revelant la necessitat d’intervenir quirúrgicament.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

Donada la complexitat del cas i la ubicació de la sonda d’alimentació, era necessari abordar quirúrgicament a Kiwi per a poder extreure-la.

El tractament triat era una celiotomia convencional amb proventriculotomía d’urgència.

Aquesta consisteix en una cirurgia agressiva, en la qual s’ha d’obrir un dels estómacs (proventrícle).

Aquest tipus d’intervenció té múltiples riscos que cal assumir, entre d’altres, les infeccions posquirúrgiques (celomitis greu) o la necrosi de l’estómac, podent portar totes dues a la mort del pacient (fig.3 i 4).

Figura 3

Després d’una intervenció delicada, i sota una estricta esterilitat, la cirurgia va resultar un èxit.

Figura 4

Kiwi va necessitar ser hospitalitzada 24 hores sota un intensiu monitoratge per a control del dolor, l’evolució i de les possibles complicacions, però després d’aquestes, va poder ser donada d’alta amb tractament antiinflamatori, antibiòtic i protector gàstric.

En el cas de Kiwi, sorprenentment, la recuperació ha estat molt ràpida, mostrant-se activa i menjant sense problemes poques hores després de despertar-se de la intervenció.

En aquests processos, la velocitat en l’atenció del pacient i en la presa de decisions per a realitzar cirurgia és clau per a l’èxit postquirúrgic i la ràpida recuperació.

Kiwi ara porta una vida totalment normal, i en la revisió realitzada pocs dies després, el seu nou propietari ens transmetia que estava molt alegre, menjant amb fam i completament recuperada!

La entrada PROVENTRICULOTOMÍA EN GARSA PER A EXTRACCIÓ DE COS ESTRANY aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2019| Insuficiència valvular degenerativa canina. Cas Clínic de Gonzalo Sanz, responsable del servei de diagnòstic per la imatge de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nuky, femella mestissa de 12 anys. Va acudir a l’Hospital Veterinari del Mar per a una profilaxi dental.

Durant l’estudi preanestèsic es va auscultar un buf cardíac, per la qual cosa es va indicar la necessitat de realitzar un estudi analític i ecocardiografia per a valorar el risc anestèsic.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Els resultats analítics no van presentar alteracions.

En l’estudi ecocardiográfic es va evidenciar un problema cardíac, diagnosticant-se una malaltia de insuficiència valvular degenerativa, associada sovint a gossos de races petites i mitjanes, d’edats avançades.(figura 2,3,4,5,6 i 7)

En aquesta patologia les vàlvules que connecten les aurícules i els ventricles cardíacs es veuen degenerades, i durant la contracció del cor es genera una reculada sanguínia anormal.

En funció de l’afectació d’aquestes vàlvules, pot ser o no necessari el tractament mèdic, així com presentar un major o menor risc davant una anestèsia.

En el cas de Nuky, després de l’estudi realitzat i un examen físic general, es va determinar que el grau d’afectació cardíac que presentava era perfectament compatible amb la realització d’una anestèsia, sense significar aquesta un increment de risc normal.

Davant la preocupació dels seus propietaris es va pactar la motorització de les freqüències respiratòries a casa, per a acabar de supervisar al 100% l’estabilitat cardíaca en un estat en repòs, en un ambient tranquil.

TRACTAMENT

Les malalties cardíaques són patologies molt comunes en les nostres mascotes. Algunes són congènites i unes altres apareixen amb l’edat.

La realització de controls rutinaris és fonamental, ja que una simple auscultació pot orientar-nos en el diagnòstic de patologies cròniques que, en fases inicials no solen presenten simptomatologia.

Enfront del diagnòstic de Nuky, i sobre la base de la seva estabilitat física i hemodinàmica, es va determinar la viabilitat per a sotmetre-la a la intervenció.

Aquest tipus d’anestèsies és ràpida i segura, i sota l’observació rutinària d’un equip d’especialistes, es va realitzar la neteja bucal, sense incidències, podent el mateix dia anar-se’n d’alta a casa.

EVOLUCIÓ

El diagnòstic precoç, i el bon control d’una malaltia cardíaca, pot suposar la diferència entre una bona qualitat de vida amb el tractament adequat, o l’aparició de descompensacions cardíaques.

Aquestes apareixen moltes vegades en forma d’”embassada pulmonar”, on el pronòstic es veurà àmpliament minvat, podent fins i tot a produir morts sobtades.

Nuky es va diagnosticar fa ja gairebé un any, i el seu cor es manté perfectament estable amb la mediació indicada per a la seva patologia.

És imprescindible que acudeixi a consulta cada 3 mesos, per a supervisar l’evolució i valorar la modificació de la dosi del seu tractament.

A pesar que no podrà ser una esportista d’elit, realitza una vida perfectament normal.

Fa llargs passejos i juga amb els seus companys, supervisat sempre pels seus propietaris que, fent un magnífic treball, comproven la freqüència respiratòria des de casa o des del parc prevenint qualsevol possible alteració.

La entrada Insuficiencia valvular degenerativa canina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juliol 2018| Intoxicació per etilenglicol. Cas Clínic de Marta Hita, responsable del servei de la Unitat de Cures Intensives i hospitalització de l’Hospital Veterinari del Mar

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Llufa, una femella de Husky de 3 anys, va acudir d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar a causa de la ingestió accidental de líquid refrigerant de cotxe.

Els seus propietaris l’havien deixat sola a casa, i avorrida va destrossar un recipient de 5 litres d’aquest producte. Feia menys de 2 hores que estava sola, però enfront de la destroça, desconeixíen la quantitat exacta de líquid que havia pogut ingerir, i les conseqüències que es podien generar.

El líquid refrigerant del cotxe conté etilenglicol, una substància que també pot trobar-se en pintures, vernissos, o productes de revelat fotogràfic, entre altres.

Les intoxicacions causades per etilenglicol són greus, i la freqüència d’aquest tipus de casos, en medicina veterinària, són poc habituals donada l’estranya presència d’aquest producte en la llar.

No obstant això, la seva ingestió accidental pot succeir a causa de la seva palatabilidad, ja que pel que sembla és dolç i amb un gust semblant a l’almívar.

Lamentablement, petites quantitats de etilenglicol són suficients per a ser letals per a les nostres mascotes.

EXAMÉN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

Quan Llufa va ser atesa a l’hospital, el seu examen físic es trobava dins de la normalitat, presentant únicament una lleu alteració en l’estat mental.

No obstant això, no estava fora de risc, ja que els signes clínics més freqüents associats a aquesta intoxicació poden aparèixer fins a passades 24 hores després de la seva ingestió i solen donar-se en forma de vòmits, estat mental o motriu alterats, convulsions, o fins i tot coma, depenent de la quantitat ingerida i del pes de l’animal.

A més, a partir de les 12hores, poden aparèixer signes de disfunció cardiorrespiratòria com taquipnea i taquicàrdia.

Passades 24 hores, fins i tot després d’una millora momentània del quadre clínic, solen apareixen indicis de insuficiència renal aguda provocant dolor abdominal, hipotèrmia, diarrees, vòmits, o fins i tot, la seva mort.(Figura 1)

Aquesta substància per si mateixa no és tòxica, però si s’ingereix, es metaboliza en el fetge i pot malmetre el sistema nerviós central, el sistema cardiovascular i els ronyons.

El seu diagnòstic definitiu pot realitzar-se mitjançant el mesurament d’aquest component en sang, però desafortunadament, donada la poca casuística d’aquests casos, aquest test analític no es troba disponible als hospitals de veterinària i el seu estudi analític en laboratoris externs pot retardar la identificació de la intoxicació.

Figura 1

Per aquesta raó, sovint, el seu diagnòstic acaba realitzant-se mitjançant les alteracions analítiques (a nivell renal i del pH sanguini), alteracions a nivell de l’orina, anormalitats ecográficas en l’estructura renal, o mitjançant una història clínica que suggereixi la possible ingestió d’aquest tòxic.

En Llufa, a causa de la història clínica, encara i detectar-li només una lleu elevació d’un paràmetre renal, es va instaurar la teràpia de manera immediata per a prevenir el greu pronòstic i preservar així la seva salut.

TRACTAMENT

Donada la gravetat associada a la intoxicació, i el poc temps transcorregut de l’ingestió d’aquest, la rapidesa d’actuació era crucial, per la qual cosa es va induir el vòmit de Llufa, i es va procedir a realitzar-li fluidoterapia intensiva durant les següents hores controlant la progressió dels seus signes clínics.

El tractament per a aquest tipus d’intoxicació consisteix en l’administració de substàncies que interfereixen en el metabolisme del etilenglicol.

A nivell hospitalari, és habitual l’ús d’etanol (alcohol) o del 4-Metilpirazol, dues substàncies que bloquegen l’activitat de l’alcohol deshidrogenasa,l’enzim responsable del metabolisme del etilenglicol.

En el cas de Llufa, durant les següents hores al seu ingrés, se li van administrar infusions contínues d’etanol, sent el producte triat, el vodka, controlant l’aparició de possibles efectes secundaris a més de possibles progressions del problema renal. (Figura 2)

En els casos més greus, on és evident una fallada renal, o el pacient no respon de forma adequada als antídots, pot ser necessària la realització d’hemodiàlisi amb la condició d’eliminar la presència del tòxic i els seus metabòlits en sang, per la qual cosa el constant control de Llufa era vital.

Figura 2

EVOLUCIÓ

El pronòstic d’aquesta intoxicació depèn del temps transcorregut des de la seva ingestió. Si el problema progressa a una insuficiència renal, el pronòstic és reservat, calculant-se una alta taxa de mortalitat, entorn del 85% dels casos.

Per sort, Llufa es va recuperar completament, sense indicis de lesions renals fins i tot diverses hores després del seu ingrés.

La entrada INTOXICACIÓ PER ETILENGLICOL aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, octubre 2018|Fisioteràpia i rehabilitació en fractura de pelvis. Cas Clínic de Marina Gonzalo, responsable del servei de fisioteràpia i rehabilitació de l’Hospital Veterinari del Mar

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Marley, un Jack Russell mascle castrat, d’any i mig d’edat, va ser referit al nostre Hospital, perquè, dies enrere havia estat atropellat per un cotxe,ocasionant-li ferides de considerable grandària, i dificultat en caminar, orinar i defecar.

El seu veterinari de confiança, havia suturat les ferides i administrat la medicació necessària, no obstant això, després de 24 hores, aquestes es van obrir, i ara presentava molt de dolor lumbar i no defecava.

Se’ns va referir el cas, per a poder trobar l’origen del problema, i així mateix, donar solució als intents fallits de cicatrització de les ferides.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

En l’examen físic general, Marley presentava una laceració amb hematoma, en la part baixa de l’abdomen, que encara i no estar infectada, tenia part dels marges retrets.

Així mateix, caminava amb dificultat i falta de coordinació, i mostrava una postura cifòtica, caracteritzada per una exagerada curvatura de l’esquena, cap endavant.

Després de realitzar una exhaustiva exploració per part del servei de Neurologia de l’Hospital Veterinari del Mar, es va descartar un procés neurològic.

No obstant això, l’examen traumatològic evidenciava dolor a la manipulació del maluc, i a l’adducció de l’extremitat posterior esquerra.

Es va decidir resoldre els obstacles principals, realitzant un primer abordatge analític, per a sedar a Marley i suturar la ferida oberta.

A continuació, es van realitzar proves diagnòstiques d’imatge per a avançar així en el diagnòstic de l’origen de dolor. (Figura 1 i 2)

Figura 1

Figura 2

Lamentablement, les imatges radiològiques van revelar una lleu contusió pulmonar, així com una luxació sacro-ilíaca esquerra i dreta, i una fractura en la pelvis,  en l’isqui i en el pubis.

Aquestes fractures, i el dolor que li provocaven, li dificultaven poder defecar correctament, per la qual cosa l’intestí gruixut, en l’àmbit de còlon, presentava molt de contingut acumulat, causant-li encara més molèstia.

TRACTAMENT

Amb aquest diagnòstic, operar a Marley, per a resoldre les lesions de pelvis era crucial, ja que d’això depenia la qualitat de salut de la resta de la seva vida, per la qual cosa en menys de 24 hores, l’equip de cirurgians i traumatòlegs entraven en quiròfan.

Les lesions però, eren més greus del que semblaven al principi, doncs el que es presentava com una luxació sacre-ilíaca va resultar ser una fractura de l’os sacre.

La intervenció es va complicar, transformant-se en una cirurgia de pelvis més llarga i complexa, que havia de ser abordada diferent i, idealment, amb altres eines.

Sense por però, l’equip de l’Hospital Veterinari del Mar va fer front als obstacles, i va aconseguir estabilitzar el maluc amb una agulla que, dies després, hauria de ser retirada. (Figura 3 i 4)

Figura 3

Figura 4

La cirurgia va ser un èxit, però lamentablement, només era el primer pas, perquè Marley havia d’enfrontar-se al següent repte; Fer repòs estricte i absolut, durant un mes, perquè el risc de recidiva era elevat.

EVOLUCIÓ

10 dies  després de la cirurgia, Marley va ser derivat a Marina Gonzalo, l’especialista del servei de fisioteràpia i rehabilitació de l’Hospital Veterinari del Mar, qui supervisaria la seva recuperació, i marcaria les pautes a seguir.

En l’exploració general va apreciar que encara i no mostrar dolor, en caminar, Marley encara presentava limitacions i no recolzava al pes en el terç posterior.

El maluc estava desplaçat, i tenia una atròfia muscular en la zona del gluti. A més, la cicatriu continuava sensible i en l’extremitat posterior esquerra, presentava un lleuger seroma, i molèsties a la palpació. 

No obstant això, estàvem en el principi de la recuperació, per la qual cosa és va plantejar resoldre gradualment les lesions i deficiències.

Tenir a Marley pràcticament immobilitzat, era dur però continuava sent crucial per a la seva recuperació per a disminuir el dolor, aconseguir una bona cicatrització, i reduir la inflamació.

També es va recomanar realitzar-li massatges de fred i calor, amb mobilitzacions passives de les extremitats, ajudant així el drenatge, i evitant l’atròfia i escurçament muscular.

Unes setmanes després, Marley ja caminava correctament, i les cicatrius havien suturat a la perfecció, per la qual cosa el servei de traumatologia de l’Hospital, va indicar que era el moment adequat per a retirar l’agulla de la fractura de la pelvis.

A pesar que la cirurgia va ser un èxit, en les radiografies de control es van visualitzar petita incongruència en l’àmbit de l’articulació, i es van detectar molèsties en la musculatura de l’esquena, probablement per compensació, al no utilitzar de forma completa les extremitats posteriors. (Figura 5, 6 i 7)

Figura 5

Figura 6

Figura 7

RECUPERACIÓ

Després de dues setmanes amb la mateixa pauta de rehabilitació, Marley caminava amb normalitat, per la qual cosa es van esplaiar mensualment les visites a teràpia, i es van aplicar noves tècniques beneficioses, com a teràpies manuals especifiques.

La millora de salut de Marley però, lamentablement, aquesta vegada va implicar no respectar els temps de repòs, i en conseqüència realitzar una activitat més intensa, per la qual cosa després de les festes de nadal, durant un joc brusc, Marley va haver d’acudir d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar, per dolor i una coixesa molt marcada de l’extremitat posterior esquerra.

RECAIGUDA I RESOLUCIÓ

Tement el pitjor, es van realitzar proves diagnòstiques d’imatge, que per fortuna van descartar les causes òssies.

No obstant això, Marley continuava queixant-se de molèstia, i atès que no responia al tractament mèdic indicat, es va referir de nou al servei de rehabilitació. (Figura 8)

Figura 8

Es va diagnosticar que Marley sofria dolor moderat, a causa de la contractura dels músculs del gluti.

Aquestes solen ser molt doloroses, causant sovint coixeres, i no responent a antiinflamatoris convencionals, només a teràpia física i manual.

A causa del dolor, Marley reaccionava agressivament enfront de qualsevol manipulació, per la qual cosa es va decidir instaurar un pla de teràpia laser, combinat amb repòs i l’aplicació de calor superficial.

( MÉS INFORMACIÓ )

Aquesta, com que no és invasiva ni causa molèstia, permetia tractar l’origen del problema, sense haver de manipular-lo en excés.

Els resultats des de la primera sessió, van ser evidents, resultant una teràpia clau per a la seva recuperació. 

Marley de seguida va recuperar la mobilitat de l’extremitat posterior esquerra, i malgrat ser imprescindible les visites mensuals de manteniment i control, per part del servei de rehabilitació, estava llest per a començar a fer vida normal.

La entrada Fisioterapia en fractura de pelvis aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juny 2018| Cas Clínic de l’equip d’especialistes d’animals exòtics liderat pel Dr. Adrián Melero de l‘Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Avui us presentem a en Tortimer, un mascle de tortuga d’aigua que accidentalment va ingerir pedres de calci de l’aquari on viu, presentant-se d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar donat que presentava hematèmesi (vòmits amb sang).
En rèptils sol ser una conducta observada habitualment, és el que es coneix com a litofagia, tot i que encara no se sap molt bé el motiu d’aquest comportament.
En molts casos, les pedres ingerides circulen sense provocar problemes a l’estòmac ni als intestins, però a vegades, com en el cas d’en Tortimer pot provocar úlceres gàstriques, enteritis o en els pitjors casos obstruccions intestinals.

PROVES I DIAGNÒSTIC

Se li van realitzar analítiques i radiografies, confirmant que patia una obstrucció parcial intestinal causada per nombroses pedres encaixades a l’intestí prim.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

El tractament principal és rehidratar-lo i frenar els vòmits, però el tractament definitiu és quirúrgic. La cirurgia es realitza en 2 fases. La primera consisteix en fer una finestra al plastró (plastrotomía) per poder accedir als òrgans interns. Un cop realitzat això, es localitza la part de l’intestí afectat per poder extreure les pedres. En el cas d’en Tortimer, se li va realitzar una enterotomia doble per poder extreure totes les pedres de l’intestí prim, i després de 72h d’hospitalització se li dona l’alta provisional amb tractament de suport (pastetes, antibiòtic i antiinflamatori).
Després de 7 dies després de la cirurgia, Tortimer ja estava menjant i fent una vida completament normal!

Video del Cas Clínic amb tot el procés:

La entrada OBSTRUCCIÓ INTESTINAL PER COS ESTRANY EN TORTUGA D’AIGUA aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.