Barcelona, març 2024| Leishmania Felina. Cas Clínic d’ Isabel Frías, veterinària del servei de Medicina Felina de l’ Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La leishmaniosi és una malaltia causada per un protozou del gènere Leishmania i transmesa per vectors del gènere Phlebotomus.

Els gossos es consideren el principal reservori del paràsit, tot i que en medicina felina és una patologia cada vegada més emergent.

Es postula que els gats són més resistents que els gossos a la infecció per Leishmania però s’ha de tenir en compte que podria estar infradiagnosticada per ser menys coneguda pels veterinaris clínics i estar enmascarada amb altres malalties concurrents.

Els gats amb malalties que comprometen el seu sistema immunològic (com ara el virus de la leucèmia felina, el virus de la immunodeficiència felina, malalties com diabetis, neoplàsies o en tractament amb immunosupressors) solen ser els més afectats.

CAS CLÍNIC DE LEISHMANIA FELINA

Es va presentar el cas d’un gat mascle de 5 anys d’edat, FELV FIV negatiu, no esterilitzat, que viu a l’aire lliure en una colònia.

El pacient presentava ferides que no guariren des de feia mesos a la zona del coll esquerre.
Les nostres veterinàries, Isabel Frías (medicina felina) i Araceli Calvo (cirurgia i maneig de ferides), van atendre al pacient i conjuntament van decidir realitzar una biòpsia de les lesions per la cronicitat del quadre a més d’una cura posterior.

En les biòpsies, es van poder observar la presència d’amastigots intracel·lulars (la forma parasitària de la Leishmania a les cèl·lules) i les proves sanguínies van corroborar la malaltia.

El pacient va ser tractat i l’evolució de les ferides va ser satisfactòria, ja que van desaparèixer en un mes i mig.

DESCRIPCIÓ DE LEISHMANIA FELINA

La forma cutània de la Leishmania és la més freqüent, presentant amb lesions nodulars i/o ulceratives predominantment al cap, coll i extremitats anteriors com va ser en el nostre cas.

També existeixen altres formes d’infecció on podem veure lesions en unions mucocutànies, ulls o augment de limfonodes.

DIAGNÒSTIC DE LEISHMANIA FELINA

El diagnòstic es realitza mitjançant citologia, biòpsia i/o proves de sang (serologia) que confirmen la presència de Leishmania en el pacient.

Sempre és important realitzar proves complementàries com una anàlisi completa de sang i orina a més de proves d’imatge per avaluar altres malalties concomitants.

CONCLUSIONS

No hi ha gaires estudis sobre el millor tractament per a la leishmaniosi en gats, de manera que normalment s’utilitzen alguns dels protocols orals utilitzats més freqüentment en gossos.

A nivell de prevenció el que s’indica és la desparasitació externa, ja que de moment no existeixen estudis respecte la vacunació per a gats.

La majoria dels piretroides són tòxics per a gats i de moment els collarets de flumetrina són els únics aprovats per al seu ús.

Pots conèixer més casos sobre la Leishmaniosi al següent cas clínic.

La entrada Leishmania Felina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer 2024| Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada. Cas Clínic de Yarait Prada i Raquel Santiago, veterinària del servei d’imatge i diplomada en Medicina interna de l’Hospital Veterinari del Mar i l¡Hospital Veterinari Molins

INTRODUCIÓ

L’ureterocele és la dilatació focal de l’urèter distal i pot localitzar-se a nivell submucós en la paret de la bufeta de l’orina o anar associat amb un urèter ectòpic.

La majoria dels pacients amb un urèter ectòpic i/o ureterocele es presenten per incontinència urinària sense anomalies renals concomitants.

S’han descrit diversos ureteroceles en gossos; no obstant això, en gats, hi ha només un cas reportat, diagnosticat mitjançant urografia excretora.

Aquest cas és interessant perquè vam poder fer-ho mitjançant tomografia computada (TAC).

INTRODUCIÓ AL PACIENT AMB URETEROCELE ASSOCIAT A URÈTER ECTÒPIC.

Es va presentar en consulta un gat mascle castrat, comú europeu, de 5 anys d’edat.

Presentava un quadre d’incontinència urinària d’almenys tres anys i mig d’evolució, sense altres signes clínics associats.

En l’examen físic general no es van detectar alteracions, per la qual cosa es va decidir realitzar proves.

DIAGNÒSTIC

Es va realitzar una analítica sanguínia completa en la qual no es van detectar alteracions rellevants.

En l’ecografia abdominal es va evidenciar pielectasia dreta, suggestiva d’obstrucció ureteral, hidrouréter i una possible imatge de doble bufeta o ureterocele ectòpic.

Així mateix, es va dur a terme un uroanálisis amb cultiu urinari que va resultar positiu per a E.coli sensible a múltiples antibiòtics.

Finalment, es va realitzar un TAC d’abdomen amb contrast per a confirmar el diagnòstic i plantejar l’abordatge quirúrgic.

Les imatges tomogràfiques van descriure les següents troballes:

• El Ronyó dret presentava una dilatació de la pelvis renal amb contingut hipoatenuant, que produïa lleu atròfia de la medul·la renal. (figura 3)
• L’Urèter dret estava distès amb un trajecte tortuós fins a connectar amb la uretra, on l’urèter es dilatava i continuava de manera intramural per la uretra pelviana, desembocant finalment en la uretra a l’altura de l’articulació coxofemoral. (figura 1 i 2)

Aquestes troballes van ser compatibles amb un urèter ectòpic intramural associat a un ureterocele ectòpic amb hidrouréter i pielectasia associats.

Figura 1

Figura 2

Figura 3

TRACTAMENT

Després de l’estudi d’imatge, es va dur a terme un primer tractament antibiòtic amb amoxicil·lina-clavulÀnic.

Posteriorment, es va realitzar el tractament quirúrgic que va consistir en la neoureteroimplantació per laparotomia per a la correcció de l’anomalia i resecció de l’ureterocele.

La neoureterocistostomía és la correcció quirúrgica més comuna per a la correcció d’urèters ectòpics.

RESOLUCIÓ

Una setmana després de la cirurgia, el pacient ja no mostrava incontinència urinària.

Nou mesos més tard de la intervenció quirúrgica, la dilatació de la pelvis renal s’havia reduït considerablement i l’urèter només es trobava distès en el seu terç proximal.

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

L’urèter ectòpic felí ha estat documentat en 27 casos, considerant-se la causa congènita més freqüent d’incontinència urinària en el gat.

No obstant això, aquest cas és el segon descrit d’ureterocele ectòpic felí i el primer en el qual disposem d’imatges de TAC, ja que en l’altre cas el diagnòstic es va realitzar mitjançant urografia excretora.

En molts casos, la urografia excretora estàndard pot ser diagnòstica; no obstant això, és comú trobar-nos amb diagnòstics no concloents, a causa de diversos factors que poden dificultar la correcta visualització de la inserció de l’urèter.

En realitzar un TAC, aquestes limitacions disminueixen de manera considerable; per això, es descriu com una tècnica més sensible en el diagnòstic i a l’hora de determinar si l’urèter té un trajecte intramural, dada important a tenir en compte a l’hora de plantejar el tractament quirúrgic.

L’urèter ectòpic amb ureterocele associat ha de ser valorat com a diagnòstic diferencial en gats amb incontinència congènita.

En els dos casos descrits fins a la data, les proves de diagnòstic per imatge ens han portat a una adequada correcció quirúrgica i a la resolució dels signes clínics del pacient, així com a la millora de les alteracions urinàries derivades de la ectopia.

1. Eisele, J. G., Jackson, J., & Hager, D. (2005). Ectopic Ureterocele in a Cat. In J Am Anim Hosp Assoc (Vol. 41).
2. Holt PE, Gibbs C. Congenital urinary incontinence in cats: a review of 19 cases. Vet Rec. 1992 May 16;130(20):437-42
3. Lonc KM, Kaneene JB, Carneiro PAM, Kruger JM. Retrospective analysis of diagnoses and outcomes of 45 cats with micturition disorders presenting as urinary incontinence. J Vet Intern Med. 2020 Jan;34(1):216-226.
4. Rutgers C, Chew DJ, Burt JK. Bilateral ectopic ureters in a female cat without urinary incontinence. J Am Vet Med Assoc. 1984 Jun 1;184(11):1394-5.
5. Popp JP, Trebel B, Schimke E, Poser D. Bilateral ektopischer Ureter bei einem Perserkater–eine mögliche Ursache der Harninkontinenz [Bilateral

La entrada Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, gener 2024| Electroquimioterapia per carcinoma de cèl·lules escamoses en pla nasal. Cas Clínic de Lluís Benítez, veterinari del servei d’oncologia de l’Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ AL CAS

Alpe és un gat blanc i sènior que sofreix d’un dels tumors cutanis més freqüents: el carcinoma de cèl·lules escamoses.

El carcinoma de cèl·lules escamoses (CCE) és un tumor cutani que s’origina a partir d’una proliferació anòmala de cèl·lules de la pell.

Se sol trobar en zones facials pobres de pèl com a pavellons auriculars, tòfona, parpelles (inclòs la tercera parpella) o llavis.

Existeix una clara correlació amb el color de la capa (blanca o clara) i la radiació solar; és per això que els gat amb vida exterior o semi-exterior són els més comunament afectats.

CAS CLÍNIC D’ELECTROQUIMIOTERAPIA PeR CARCINOMA DE CÈL·LULES ESCAMOSES EN PLA NASAL

Alpe ja va ser diagnosticat i operat d’un carcinoma de cèl·lules escamoses (CCE) en tots dos pavellons auriculars diversos mesos abans i, aquesta vegada, va acudir a consulta perquè la seva cuidadora li ha notat una lesió ulcerativa de petita grandària en el pla nasal

Aspecte en el moment del diagnòstic

Després d’una sèrie de proves es confirmar la presència, de nou, d’un carcinoma de cèl·lules escamoses (CCE) en el seu pla nasal però sense presència de metàstasi ni en linfonodos ni a distància (pulmó i resta d’òrgans).

Tenint en compte que la cirurgia en aquesta localització sol ser agressiva i suposa un canvi anatòmic important en ell, s’ha optat per la electroquimoterapia com a tractament.

TRACTAMENT DEL CARCINOMA DE CÈL·LULES ESCAMOSES EN PLA NASAL AMB ELECTROQUIMIOTERAPIA

La electroquimioterapia és un tractament local per a tumors cutanis.

Aquest combina l’aplicació d’un fàrmac quimioteràpic intravenós (bleomicina) juntament amb l’aplicació de polsos elèctrics en el tumor.

Aquests polsos permeabilizan les cèl·lules tumorals fent que la quimioteràpia penetri en elles i augmenti la seva eficàcia, amb mínims efectes adversos.

En aquestes imatges podeu veure la realització d’aquest procediment sota anestèsia general. És un procediment segur i amb mínim efectes adversos.

CONCLUSIONS

El tumor de Alpe ha respost fenomenal al tractament i en un mes ja gairebé no queda rastre de la lesió en el seu pla nasal.

Alpe necessitarà controls periòdics al llarg de la seva vida però, de moment, el seu tumor sembla sota control!

Pots conèixer més casos clínics d’oncologia aquí

La entrada Electroquimioterapia per carcinoma de cèl·lules escamoses en pla nasal aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, desembre 2023| Hiperestrogenisme en fures. Cas Clínic d’Estel Clopes, veterinària del servei d’animals exòticos de l’Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ AL HIPERESTROGENISME

El zel en les fures és dependent de fotoperíodos llargs; apareix en èpoques de 12 a 14 hores de llum diàries, podent iniciar-se en mascles a partir dels 6 a 8 mesos de vida i en el cas de femelles, a partir dels 4 mesos d’edat.

Les femelles presenten una ovulació induïda, és a dir, l’ovulació es produeix posterior a la munta pel mascle, per la qual cosa el zel es manté fins que la munta es produeix.

A vegades, un zel persistent ocasiona una elevació constant dels nivells d’estrogen i, per tant, un hiperestrogenisme.

Aquest pot desencadenar una aplàsia medul·lar causant problemes greus de salut, com per exemple anèmia severa, en aquelles femelles que el zel es manté durant períodes superiors a 30 dies.

CAS CLÍNIC D’HIPERESTROGENISME EN FURES

Es presenta a consulta Bimba, una fura no esterilitzada que no conviu amb altres fures i que presenta pèrdua de pèl (alopècia) i una vulva de major grandària..

Bimba, pacient amb hiperestrogenisme

Per la història clínica i les troballes d’examen físic se sospita d’un hiperestrogenisme causat per un zel prolongat.

Aquesta patologia sol cursar amb augment de la grandària vulvar, alopècies simètriques i en alguns casos generalitzades, apatia, feblesa, pèrdua de pes, anèmia, pal·lidesa de mucoses, entre altres.

DIAGNÒSTIC DEL HIPERESTROGENISME

Per al diagnostico del hiperestrogenisme és necessària la història clínica de la pacient, amb un estro prolongat i concentracions sanguínies d’hormones.

Així mateix recomanem també cursar analítiques completes i una ecografia abdominal per a ampliar el diagnòstic, confirmant-lo.

TRACTAMENT

El tractament d’elecció en aquests pacients amb hiperestrogenisme és la castració química mitjançant l’ús d’implants hormonals. Aquests solen tenir una durada de 6 mesos a 2 anys.

Implant hormonal per a la castració química

Aquest tractament permet regular l’alliberament d’estrògens i evitar la seva elevació.

En el cas de Bimba se li va col·locar un implant hormonal a nivell subcutani.

Millora de l’alopecia

Passades unes setmanes de la seva implantació, va mostrar una gran millora.

CONCLUSIONS

En fures, la castració mitjançant cirurgia està contraindicada ja que s’ha observat, mitjançant diversos estudis, que la seva aplicació pot desencadenar a la llarga problemes endocrins.

És per això que, quan es valora la castració o esterilització aquesta espècie, s’opta per implants hormonals.

Pots conèixer més casos clínics en fures aquí

La entrada Hiperestrogenisme en fures aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Novembre 2023| Cardioversió elèctrica en un Buldog Anglès amb cardiomiopatía arritmogénica. Cas Clínic de Laín García, responsable del servei de Cardiologia de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

INTRODUCCIÓ A LA CARDIOMIOPATÍA ARRITMOGÉNICA

La cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC) es va descriure per primera vegada en el Bulldog Anglès en 2009.

Igual que succeeix en humana o en el Bóxer, aquesta cardiomiopatía consisteix en un infiltrat fibroadiposo del endocardio que provoca l’aparició d’arrítmies ventriculars dretes.

Una arrítmia és un trastorn del ritme cardíac que causa batecs irregulars del cor. Poden ser benignes o greus i són causades per diverses condicions mèdiques.

Aquest cas clínic descriu com, després de tractar sense èxit amb diferents antiarrítmics, finalment es va aconseguir revertir temporalment aquestes arrítmies a ritme sinusal mitjançant cardioversió elèctrica.

Aquest procediment mèdic consisteix en utilitza una descàrrega elèctrica per a restablir un ritme cardíac normal davant arrítmies cardíaques.

Pacient amb amb cardiomiopatía arritmogènica

DADES DEL PACIENT I CAS CLÍNIC

Acudeix a l’Hospital una gossa de raça Bulldog anglès, de 9 anys i 20 Kg de pes, per síncopes d’aparició aguda.

No hi havia antecedents de malaltia i no estava prenent cap medicació.

L’examen físic va mostrar taquicàrdia, pols femoral feble i mucoses pàl·lides.

L’electrocardiograma va revelar una taquicàrdia ventricular (TV) dreta paroxismal a 340 bategats/min.

Taquicàrdia ventricular (TV) dreta en electrocardiograma

Les radiografies toràciques van mostrar una cardiomegalia generalitzada sense signes de congestió, i l’ecocardiografia una marcada dilatació del ventricle dret.

Les analítiques sanguínies no van evidenciar alteracions significatives.

DIAGNÒSTIC I MANEIG HOSPITALARI

El diagnòstic presumptiu inicial va ser de cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC).

Inicialment es van administrar 2 bitlles de lidocaïna seguit d’una infusió contínua.

A les 24 hores es va pautar sotalol i es va reduir la infusió contínua a un 50%.

L’electrocardiograma va empitjorar i es va haver de tornar a pujar la infusió contínua, i es va substituir el sotalol per amiodarona.

Pel fet que l’arrítmia no es controlava, els propietaris van autoritzar realitzar una cardioversió elèctrica bifàsica com a última opció.

Mitjançant cardioversión (Nikon Kohden Cardiolife), després d’una descàrrega a 100J es va restablir el ritme sinusal a 111 bategats/minut.

Cardioversió elèctrica bifàsica

Restabliment del ritme sinusal

DISCUSSIÓ

La cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC) del Bulldog anglès té una presentació clínica similar a la descrita en el Bóxer.

Els pacients poden tenir arrítmies subclínicas o simptomàtiques però, a diferència que en els Bóxer, molts presenten fallada cardíaca congestiva pel que es considera un forma més greu de ARVC.

Inicialment el tractament consisteix a administrar antiarrítmics però a vegades les arrítmies són refractàries.

En medicina humana la implantació d’un cardioversor-desfibril·lador elèctric en pacients amb elevat risc de mort sobtada permet controlar les arrítmies, millorar el pronòstic a llarg termini i la supervivència.

Aquesta opció terapèutica, encara que s’ha descrit en el Bóxer, no sol ser viable en veterinària a causa de l’elevat cost i la falta d’experiència tècnica.

En canvi la utilització d’un cardioversor elèctric bifàsic extern pot contemplar-se com una opció viable per a controlar aquestes arrítmies en pacients refractaris i hemodinámicamente inestables.

CONCLUSIÓ

La detecció d’arrítmies ventriculars dretes en Buldog anglès ha de fer-nos pensar en aquesta forma de cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC).

Si no es controlen farmacològicament es pot intentar una cardioversión.

De totes maneres, s’ha d’advertir al propietari que la durada del ritme sinusal després de la cardioversión és molt variable i l’arrítmia pot reaparèixer en qualsevol moment.

Pots conèixer més cas veterinaris de cardiopaties en el següent article

La entrada Cardioversió elèctrica en un Bulldog Anglès amb cardiomiopatía arritmogénica aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, octubre 2023| Mossegada de serp en un gos. Cas Clínic d’Alba Badía, veterinària del servei de Medicina Interna del Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ A LES MOSSEGADES DE SERP

La principal causa de mossegada de serp a Espanya és la mossegada d’escurçó.

L’escurçó áspid (Vipera aspis) és l’espècie que és present a Catalunya. Aquestes hibernen, per la qual cosa les mossegades es produeixen de març a octubre.

Les mossegades solen localitzar-se freqüentment, tant en humans com en gossos, a les extremitats.

Els casos descrits de mossegades d’escurçó en gossos reporten l’aparició de fallada renal aguda i trastorns de la coagulació.

DADES DEL PACIENT I ANAMNESI

Es presenta a l’Hospital Veterinari de la Mar Thor, un gos mascle castrat de 2 anys.

Els seus propietaris expliquen que dos dies enrere havien estat passejant pel riu i que a l’hora de pujar al cotxe van veure que la seva mascota tenia l‘extremitat molt inflamada.

Van acudir directament a una clínica veterinària de la zona. Allí, davant la sospita d’una ferida penetrant per una espiga, els van recomanar iniciar tractament amb antibiòtic i cortisona.

A les 12 hores Thor va començar a mostrar dolor marcat en l’extremitat afectada, estava molt feble i li costava respirar.

De manera urgent, els propietaris van tornar a la clínica. Allí li van realitzar analítiques de sang.

Els resultats van mostrar que l’animal tenia anèmia, leucocitosis, trombocitopènia i azotemia (augment del valor de creatinina i urea en sang). Se li va recomanar ingrés hospitalari urgent.

Mossegada extremitat Thor

INGRÉS HOSPITALARI

En arribar a l’hospital, Thor s’ingressa directament en l’àrea de vigilància intensiva.

El seu examen físic general mostra unes mucoses pàl·lides i molt seques, taquicàrdia, hipotensió i taquipnea.

Se li col·loca un catèter intravenós i s’inicia fluïdoteràpia agressiva amb la finalitat de revertir el xoc hipovolèmic que presenta.

També es va iniciar el tractament amb fàrmacs analgèsics i es monitoren totes les seves constants vitals per a tenir un control continu de la seva evolució.

Es complementen les analítiques amb proves de coagulació, obtenint un resultat alterat, i un urianalisis per a veure la funcionalitat dels ronyons.

PROVES DIAGNÒSTIQUES I TRACTAMENT

En aquesta última prova s’observa que l’animal presenta isostenuria (incapacitat de concentrar l’orina) i cilindruria (presència de cilindres en l’orina), indicant una fallada renal aguda.

Amb la finalitat de controlar l’anèmia i l’alteració en els temps de coagulació es realitza una transfusió de concentrat d’eritròcits i una de plasma fresc congelat.

Així mateix es realitza un sondatge urinari per a monitorar la producció d’orina.

Durant les primeres 24 hores d’ingrés Thor està oligúric, és a dir, produeix una quantitat d’orina menor a la normal a causa del mal en els seus ronyons.

Controlant de manera exhaustiva la fluïdoteràpia que necessita el pacient a cada moment, després de diversos dies d’ingrés, s’aconsegueix revertir la fallada renal i es normalitza la seva producció d’orina.

Thor amb control de constants i fluïdoteràpia agressiva amb la finalitat de revertir el xoc hipovolèmic

CONCLUSIÓ

Les mossegades de serps a Catalunya són reals.

Davant una situació similar, o la sospita d’una mossegada d’escurçó és de vital importància realitzar analítiques sanguínies en el moment d’arribada del pacient.

Aplicar un tractament hospitalari al més aviat possible és vital per a un pronòstic favorable.

Vols conèixer més casos clínics d’urgències, desencadenats per ferides en extremitats? No et perdis el cas de Gogh

La entrada Mossegada de serp en un gos. aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, setembre 2023| Broncopneumònia parasitària en un gatet. Cas Clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de Medicina Felina de l’Hospital Veterinari de la Mar.  

DADES DEL PACIENT AMB BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Es presenta a l’Hospital Veterinari de la Mar un gat mascle comú europeu no esterilitzat de 5 mesos d’edat.

El petit va ser referit a l’hospital per dificultat respiratòria i tos d’una setmana d’evolució. després d’haver estat recollit 24 hores abans en un jardí.

Prèviament feia vida exterior i no havia estat desparasitat.

DESCRIPCIÓ DE LA BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Durant l’examen físic  es va detectar que presentava respiració amb esforç abdominal i augment de la freqüència respiratòria amb més de 70 respiracions per minut.

Se li van realitzar radiografies de tòrax on es van observar alteracions compatibles amb una broncopneumònia parasitària.

QUÈ SÓN ELS PARÀSITS PULMONARS?

Les infestacions per paràsits pulmonars en gats solen estar infradiagnosticades.

Aelurostrongylus abstrusus és el paràsit pulmonar més conegut i prevalent en gats domèstics; Es tracta d’un paràsit petit, que és capaç de colonitzar els bronquis i alvèols dels gats.

TRANSMISSIÓ

Els gats que fan vida exterior tenen un major risc d’infestació per aquests paràsits.

Aquest paràsit és transmès a través de la ingesta de mol·luscos terrestres (com a caragols i bavoses).

A més, les seves larves poden ser presents en un ampli nombre d’hostes que són preses habituals dels gats com a rates, ratolins, llangardaixos, granotes i ocells.

SIGNES CLÍNICS

Els signes clínics que sovint veiem en gats són associats a l’acumulació d’aquests paràsits en els seus pulmons.

Podem veure tos, secreció nasal purulenta, augment de la freqüència i dificultat respiratòria. Els gatets generalment sofreixen una malaltia més greu.

DIAGNÒSTIC

La tècnica de la flotació de Baermann (una prova en femta) es considera la prova d’elecció per a la detecció d’aquests paràsits.

Una citologia del fluid broncoalveloar també pot dejunar-nos en el diagnòstic, i les radiografies de tòrax ens poden aportar informació sobre la gravetat de la malaltia.

En el cas del nostre pacient se li va realitzar una rentada broncoalveolar i en la citologia es va poder observar la presència de larves de nematodes compatibles amb Aelurostrongylus abstrusus.

TRACTAMENT

El tractament consisteix a administrar antiparasitaris per via oral i en cas de signes clínics greus, han d’administrar-se antibiòtics i corticoesteroides.

Alguns casos més greus poden requerir de vigilància intensiva (oxigenoteràpia i hospitalització).

Al nostre petit pacient se li va instaurar tractament amb desparasitació i antibioteràpia.

A la setmana d’hospitalització el pacient va millorar tant la seva clínica respiratòria com la seva imatge radiològica.

Va ser donat d’alta i es va poder iniciar la seva primer-vacunació amb normalitat.

PREVENCIÓ

No existeix una prevenció per als paràsits pulmonars felins. L’única forma de prevenció és limitar l’accés a l’exterior i evitar que el gat pugui caçar preses.

Vols conèixer més casos clínics la resolució dels quals involucri la inserció d’un endoscopi? Visita el nostre cas clínic de Diagnòstic en un gos amb secreció nasal

La entrada Broncopneumònia parasitària en un gatet aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, septembre 2023| Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. Cas Clínic d’Elvira Deffontis, veterinària de la unitat de cirugía del Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ

La fluoroscòpia és un mètode de diagnòstic de mínima invasió.

Consisteix en l’obtenció d’imatges de raig X de molt baixa dosi en temps real i que per tant permet veure l’interior del cos de l’animal en moviment.

Mostra el moviment gràcies a una sèrie continua d’imatges obtingudes a una freqüència màxima de 25 a 30 quadres complets per segon.

Com a resultat es transmeten imatges com si fos un vídeo convencional sobre la pantalla de l’ordinador.

D’aquesta manera, es tracta d’una tècnica que resulta útil en l’hora de guiar determinats exàmens diagnòstics així com en intervencions quirúrgiques.

La imatge en moviment és útil per a visualitzar tant l’estructura com la funció dels òrgans, podent identificar anormalitats que potser no apareixen en una radiografia convencional que mostra una sola instantània en el temps.

Avui dia l’ús de la fluoroscòpia en veterinària és bastant ampli, aplicant-se en alguns casos com:

• Obstruccions d’uretra i colon
• Marcapassos
• Lesions tromboembòliques
• Intervencions ortopèdiques
• Hernies de hiato
• Intervencions vasculars
• Determinació de megaesòfag
• Colapse traqueal
• …

En la fluoroscòpia s’administra un agent de contrast a través de la boca o vas sanguini.

A continuació es capturen les imatges de raigs X que fan possible presentar l’exploració com si es tractés d’una seqüència filmada.

No obstant això, es tracta d’una tècnica que implica un temps d’exposició major respecte els raigs X convecionals, així com també la ingestió o injecció del contrast a l’organisme de l’animal.

PRESENTACIÓ DEL CAS

Goosee és un cadell de gat europeu mascle d’un mes d’edat, de 400 grams.

Està sent alimentat amb biberó i llauna, així com també li estan introduint el pinso kitten.

Durant l’administració de la llet del biberó, l’animal ha mossegat la tetina i la hi ha empassat.

No ha presentat vòmits ni diarrees, però els propietaris han decidit portar-ho de seguida a l’Hospital Veterinari.

EXPLORACIÓ CLÍNICA

A l’exploració física general l’animal presenta les mucoses rosades i el temps de farciment capil·lar inferior a dos segons.

L’auscultació cardio respiratòria no presenta alteracions, amb una freqüència cardíaca de 180 pulsacions per minut.

L’animal no presenta dolor a la palpació abdominal i només la temperatura rectal és lleugerament baixa, 36,2 °C

PROVES DIAGNÒSTIQUES

Per a determinar la presència del cos estrany en el sistema digestiu de l’animal es proposen la realització de radiografies abdominals amb dues projeccions.

En la radiografia s’evidencia una estructura a nivell del estòmac(Figura 1) compatible amb la punta de la tetina, així com contingut alimentari.

A més, s’observa presència de gas a nivell del còlon.

Figura 1: Radiografia abdominal lateral on s’observa la presència d’un cos estrany compatible amb una tetina

DIAGNÒSTIC

Mitjançant les radiografies abdominals i la història clínica de l’animal, es conclou que el cadell presenta un cos estrany a nivell gàstric.

Degut en l’edat primerenca de l’animal i la seva reduïda grandària en comparació amb la tetina, es desaconsella la inducció del vòmit per a evitar possibles complicacions com per exemple l’aspiració o l’ofec.

Així doncs, el tractament que es proposa per aquest animal és en primer lloc l’hospitalització amb fluïdoteràpia, per a intentar promoure el trànsit intestinal.

Tanmateix radiografies periòdiques per a controlar la localització de la tetina.

Si aquesta no transita i queda obstruïda, tant a nivell de estomago com a intestí prim, es proposarà la realització d’intervenció quirúrgica.

Després de 24 hores d’hospitalització, l’animal manté constants estables i segueix sense la presència de vòmits o diarrees, però les radiografies de control indiquen la persistència de la tetina a la estòmac.

Davant aquesta situació, es decideix intentar retirar el cos estrany amb fluoroscòpia mitjançant unes pinces guiades a través de l’esòfag.

Si aquest procediment no resulta efectiu, es plantejarà entrar quirúrgicament mitjançant gastrostomía; una incisió a la estomago per a l’extracció del cos estrany.

TRACTAMENT

Goose és sedat, anestesiat i intubado mitjançant un tub endotraqueal per a poder controlar la ventilació durant la intervenció.

A continuació s’introdueix el contrast intravenós que ens permetrà obtenir les imatges necessàries per a poder prosseguir amb la intervenció i extreure la tetina del estòmac de l’animal.

Mitjançant un endoscopi i una pinça en forma de xarxa, es penetra en la cavitat oral de l’animal fins a arribar al estomago.

Figura 2: Imatge on es pot observar el procediment mitjançant el qual el veterinari introdueix l’endoscopi per la cavitat oral, al mateix temps que palpa i mou l’abdomen per a tenir una millor imatge del fluoroscopi.

Les imatges obtingudes gràcies a la fluoroscopia (Figura 2, 3 i 4) permet veure en tot moment la localització tant de la tetina com de la xarxa per a extreure-la.

Mitjançant un maneig delicat que requereix d’experiència i traça, s’aconsegueix enganxar la tetina amb la xarxa i extreure-la així, per la cavitat oral.

Figura 3 i 4: Imatges obtingudes gràcies al fluoroscopi. Permet veure en temps real imatges de raigs X. En aquestes imatges podem veure com la xarxa utilitzada per a extreure el cos estrany envolta la tetina (3) i finalment s’aconsegueix atrapar per a ser extreta (4).

ç

Finalment s’aconsegueix extreure la tetina evitant així una cirurgia més invasiva que podria haver suposat més complicacions per a l’animal(Figura 5)

Es tracta d’un cas que ha suposat un gran repte degut a les característiques de l’animal, però gràcies a una bona tècnica i personal qualificat, ha tingut un gran èxit.

Goosee es recupera amb normalitat de l’anestèsia i posteriorment és enviat a casa amb una pauta de dieta tova i protector gàstric per a atenuar les irritacions causades per la tetina i l’endoscopi.

Figura 5. Tetina extreta per fluoroscòpia

CONCLUSIÓ

Aquest cas mostra la gran utilitat i avantatges dels mètodes de diagnòstic de mínima invasió.

Si bé és cert que no s’utilitzen diàriament, resultin ser tècniques molt pràctiques i eficients a l’hora de realitzar diagnòstics i analitzar funcionalitat i fisiologia d’òrgans que podrien no ser detectable en proves d’imatge convencional.

L’únic inconvenient que resulta d’aquesta mena de procediment és la major exposició per part del pacient, ja que se li ha d’introduir al seu organisme el contrast per a permetre la visualització de les imatges.

En aquest cas, l’ús de la tècnica de fluoroscòpia ha evitat que el pacient hagi de passar per un procés quirúrgic més dolorós i que podria haver suposat complicacions tant intra quirúrgiques com postquirúrgiques.

A més ha suposat un repte per part del cirurgià veterinari, a causa de les mesures tant reduïdes de l’animal.

El temps d’anestèsia també és un factor positiu en comparació amb la cirurgia convencional, ja que el temps emprat per a l’extracció del cos estrany mitjançant el fluoroscopi és menor i menys invasiu, generant així menys dolor a l’animal i requerint també un estat d’hipnosi menor.

En conjunt, la fluoroscòpia és un bon mètode diagnòstic de mínima invasió que ofereix molt bons resultats tant per al diagnòstic com per l’assistència d’intervencions quirúrgiques, i que avui dia en Veterinària cada vegada es requereix més la seva aplicació.

Pots conèixer més casos de l’ús de fluoroscopi per a la resolució de casos en el següent  vÍdeo

La entrada Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, septembre 2023| Distòcia en gosses i gates. Caso Clínic d’Aglaia Barta, veterinària del servei de UCI i emergències del Hospital Veterinari del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La distòcia és la incapacitat de parir sense la intervenció del veterinari.

Cadells nounats d’una gossa amb distòcia

La gestació de les gosses dura aproximadament 63 dies (56-72 dies) i la de les gates uns 65 dies (52-74 dies).

Existeixen múltiples factors de risc de distòcia, com per exemple la raça (races miniatura o petites), un número molt elevat o massa baix de cadells, obesitat o dèficits nutricionals en la mare, mala col·locació del cadell o obstrucció del canal del part i fractures pelvianes anteriors mal soldades.

SIGNES CLÍNICS: ¿QUAN HEM DE PREOCUPAR-NOS?

Hem de preocupar-nos de risc de distòcia quan:

• La gestació es prolonga més de 71-72 dies en cas de desconèixer el dia de munta (o >65 dies en cas de fecundar sota supervisió veterinària).
• Si la mare té contraccions febles (“estreny i deixa d’estrènyer”) sense expulsar un cadell durant més de 4 hores per al primer o durant més de 2 hores entre cadells.
• Quan la mare té contraccions fortes (“estreny tota l’estona”) durant més de 30 minuts.
• Si veiem un cadell aturat i bloquejat
• No s’expulsa la placenta després de sortir el cadell
• La mare expulsa material verdós-negrós sense expulsió d’un cadell.
• La mare està feble o té signes de malaltia
• Altres causes com una hemorràgia durant el part

DIAGNÒSTIC I TRACTAMENT

El diagnòstic d’una distòcia es basa en els signes clínics i en proves d’imatge.

La radiografia abdominal ajudarà a constatar el número, grandària, posició i possible estat dels cadells, a més del diàmetre de la pelvis, i l’ecografia abdominal permetrà conèixer la viabilitat dels cadells.

Radigrafía de gossa amb distòcia

A més, es realitzarà una analítica sanguínia de la mare per a saber el seu estat de salut.

Segons l’estat de la mare i dels cadells, així com de la causa de la distòcia, s’optarà per la manipulació obstètrica, el tractament mèdic o el tractament quirúrgic (cesària).

Hem de recordar que sempre es prioritzarà la vida de la mare davant la dels cadells.

COSES A RECORDAR

Per a poder estar preparats davant una distòcia o qualsevol complicació és molt important portar un control de gestació i acudir a les revisions estipulades pel veterinari.

És de vital importància una correcta alimentació de la mare durant el període de gestació com en el post-part ja que durant aquest període augmenten molt les seves necessitats energètiques.

Quan iniciï el part, hem de disminuir tota font d’estrès per a la mare per a evitar retardar el part i si veiem algun signe d’alarma ens posarem en contacte amb el nostre veterinari.

La entrada Distòcia en gosses i gates aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2023 | Diarrea crònica en gossos. Cas Clínic de Raquel Santiago, diplomada europea en medicina interna de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

EL MEU GOS TÉ DIARREA DES DE FA TEMPS, ÉS NORMAL O PODRIA TRACTAR-SE D’UNA MALALTIA?

La diarrea crònica (procés de més de 4 setmanes en el gos), és un dels principals motius de visita en la clínica veterinària diària.

Moltes vegades no són quadres constants, sinó que mostren diarrees intermitents, i encara que sigui així, aquest problema ha de ser valorat per un veterinari.

A vegades, es tractarà només de diarrea, però poden anar acompanyats de vòmits, alteracions de l’apetit i pèrdua de pes.

DADES RELLEVANTS

Les diarrees a vegades poden contenir sang (sang no digerida, que prové de la part final de l’intestí, i que a vegades també pot contenir moc (imatge 1 i 2) o sang digerida, de color molt fosc, que prové de l’estómac o intestí prim).

Imatge 1. Deposicions amb presència de moc i sang fresca d’un pacient amb enteropatia digestiva crònica responsiva a immunosupressors.

Imatge 2

La major part dels pacients amb diarrees cròniques tenen alguna patologia digestiva.

DIAGNÒSTIC

Per a estar segurs d’això, hem de descartar (mitjançant analítica i ecografia) causes fora del sistema digestiu que puguin cursar amb els mateixos signes clínics (patologies renals, hepàtiques, pancreàtiques i algunes malalties endocrines).

En aquests casos també és de vital importància assegurar-nos que el nostre pacient té una pauta de desparasitació completa i al dia.

El folat i la cobalamina, són dues vitamines d’absorció intestinal que ens seran d’utilitat per al diagnòstic i tractament de les enteropatia cròniques.

A més, són fàcils de determinar, ja que es realitza en una extracció sanguínia rutinària (imatge 3).

Imatge 3: Resultats de folat i cobalamina d’un pacient digestiu crònic.

La principal causa de diarrea crònica en el gos és la intolerància/al·lèrgia alimentària, anomenada enteropatia crònica responsiva a dieta.

Això no vol dir que la dieta que li estem donant al nostre gos no sigui de qualitat, simplement en ell genera una reacció immunitària, que li provoca diarrea.

CONCLUSIONS

Aquests pacients, solen respondre a canvis de dieta específics (proteïna novella o proteïna hidrolitzada), que han de ser supervisats pel teu veterinari.

Existeix un percentatge baix de pacients (20-23%) que no responen a dieta i que a més poden presentar, de manera progressiva, quadres més severs.

Per a la major part d’aquests casos, cal realitzar una endoscòpia digestiva amb pressa de biòpsies per al seu estudi histopatològic (imatge 4).

Imatge 4: Imatge endoscòpica d’un pacient amb enteropatia perdedora de proteïnes.

Per això, en pacients amb diarrea crònica és fonamental realitzar una avaluació veterinària completa. En Hospital Veterinària de la Mar, disposem a més de tot el necessari per a això.

La entrada Diarrea crònica en gossos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.