Barcelona, febrer 2024| Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada. Cas Clínic de Yarait Prada i Raquel Santiago, veterinària del servei d’imatge i diplomada en Medicina interna de l’Hospital Veterinari del Mar i l¡Hospital Veterinari Molins

INTRODUCIÓ

L’ureterocele és la dilatació focal de l’urèter distal i pot localitzar-se a nivell submucós en la paret de la bufeta de l’orina o anar associat amb un urèter ectòpic.

La majoria dels pacients amb un urèter ectòpic i/o ureterocele es presenten per incontinència urinària sense anomalies renals concomitants.

S’han descrit diversos ureteroceles en gossos; no obstant això, en gats, hi ha només un cas reportat, diagnosticat mitjançant urografia excretora.

Aquest cas és interessant perquè vam poder fer-ho mitjançant tomografia computada (TAC).

INTRODUCIÓ AL PACIENT AMB URETEROCELE ASSOCIAT A URÈTER ECTÒPIC.

Es va presentar en consulta un gat mascle castrat, comú europeu, de 5 anys d’edat.

Presentava un quadre d’incontinència urinària d’almenys tres anys i mig d’evolució, sense altres signes clínics associats.

En l’examen físic general no es van detectar alteracions, per la qual cosa es va decidir realitzar proves.

DIAGNÒSTIC

Es va realitzar una analítica sanguínia completa en la qual no es van detectar alteracions rellevants.

En l’ecografia abdominal es va evidenciar pielectasia dreta, suggestiva d’obstrucció ureteral, hidrouréter i una possible imatge de doble bufeta o ureterocele ectòpic.

Així mateix, es va dur a terme un uroanálisis amb cultiu urinari que va resultar positiu per a E.coli sensible a múltiples antibiòtics.

Finalment, es va realitzar un TAC d’abdomen amb contrast per a confirmar el diagnòstic i plantejar l’abordatge quirúrgic.

Les imatges tomogràfiques van descriure les següents troballes:

• El Ronyó dret presentava una dilatació de la pelvis renal amb contingut hipoatenuant, que produïa lleu atròfia de la medul·la renal. (figura 3)
• L’Urèter dret estava distès amb un trajecte tortuós fins a connectar amb la uretra, on l’urèter es dilatava i continuava de manera intramural per la uretra pelviana, desembocant finalment en la uretra a l’altura de l’articulació coxofemoral. (figura 1 i 2)

Aquestes troballes van ser compatibles amb un urèter ectòpic intramural associat a un ureterocele ectòpic amb hidrouréter i pielectasia associats.

Figura 1

Figura 2

Figura 3

TRACTAMENT

Després de l’estudi d’imatge, es va dur a terme un primer tractament antibiòtic amb amoxicil·lina-clavulÀnic.

Posteriorment, es va realitzar el tractament quirúrgic que va consistir en la neoureteroimplantació per laparotomia per a la correcció de l’anomalia i resecció de l’ureterocele.

La neoureterocistostomía és la correcció quirúrgica més comuna per a la correcció d’urèters ectòpics.

RESOLUCIÓ

Una setmana després de la cirurgia, el pacient ja no mostrava incontinència urinària.

Nou mesos més tard de la intervenció quirúrgica, la dilatació de la pelvis renal s’havia reduït considerablement i l’urèter només es trobava distès en el seu terç proximal.

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

L’urèter ectòpic felí ha estat documentat en 27 casos, considerant-se la causa congènita més freqüent d’incontinència urinària en el gat.

No obstant això, aquest cas és el segon descrit d’ureterocele ectòpic felí i el primer en el qual disposem d’imatges de TAC, ja que en l’altre cas el diagnòstic es va realitzar mitjançant urografia excretora.

En molts casos, la urografia excretora estàndard pot ser diagnòstica; no obstant això, és comú trobar-nos amb diagnòstics no concloents, a causa de diversos factors que poden dificultar la correcta visualització de la inserció de l’urèter.

En realitzar un TAC, aquestes limitacions disminueixen de manera considerable; per això, es descriu com una tècnica més sensible en el diagnòstic i a l’hora de determinar si l’urèter té un trajecte intramural, dada important a tenir en compte a l’hora de plantejar el tractament quirúrgic.

L’urèter ectòpic amb ureterocele associat ha de ser valorat com a diagnòstic diferencial en gats amb incontinència congènita.

En els dos casos descrits fins a la data, les proves de diagnòstic per imatge ens han portat a una adequada correcció quirúrgica i a la resolució dels signes clínics del pacient, així com a la millora de les alteracions urinàries derivades de la ectopia.

1. Eisele, J. G., Jackson, J., & Hager, D. (2005). Ectopic Ureterocele in a Cat. In J Am Anim Hosp Assoc (Vol. 41).
2. Holt PE, Gibbs C. Congenital urinary incontinence in cats: a review of 19 cases. Vet Rec. 1992 May 16;130(20):437-42
3. Lonc KM, Kaneene JB, Carneiro PAM, Kruger JM. Retrospective analysis of diagnoses and outcomes of 45 cats with micturition disorders presenting as urinary incontinence. J Vet Intern Med. 2020 Jan;34(1):216-226.
4. Rutgers C, Chew DJ, Burt JK. Bilateral ectopic ureters in a female cat without urinary incontinence. J Am Vet Med Assoc. 1984 Jun 1;184(11):1394-5.
5. Popp JP, Trebel B, Schimke E, Poser D. Bilateral ektopischer Ureter bei einem Perserkater–eine mögliche Ursache der Harninkontinenz [Bilateral

La entrada Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2023 | Diarrea crònica en gossos. Cas Clínic de Raquel Santiago, diplomada europea en medicina interna de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

EL MEU GOS TÉ DIARREA DES DE FA TEMPS, ÉS NORMAL O PODRIA TRACTAR-SE D’UNA MALALTIA?

La diarrea crònica (procés de més de 4 setmanes en el gos), és un dels principals motius de visita en la clínica veterinària diària.

Moltes vegades no són quadres constants, sinó que mostren diarrees intermitents, i encara que sigui així, aquest problema ha de ser valorat per un veterinari.

A vegades, es tractarà només de diarrea, però poden anar acompanyats de vòmits, alteracions de l’apetit i pèrdua de pes.

DADES RELLEVANTS

Les diarrees a vegades poden contenir sang (sang no digerida, que prové de la part final de l’intestí, i que a vegades també pot contenir moc (imatge 1 i 2) o sang digerida, de color molt fosc, que prové de l’estómac o intestí prim).

Imatge 1. Deposicions amb presència de moc i sang fresca d’un pacient amb enteropatia digestiva crònica responsiva a immunosupressors.

Imatge 2

La major part dels pacients amb diarrees cròniques tenen alguna patologia digestiva.

DIAGNÒSTIC

Per a estar segurs d’això, hem de descartar (mitjançant analítica i ecografia) causes fora del sistema digestiu que puguin cursar amb els mateixos signes clínics (patologies renals, hepàtiques, pancreàtiques i algunes malalties endocrines).

En aquests casos també és de vital importància assegurar-nos que el nostre pacient té una pauta de desparasitació completa i al dia.

El folat i la cobalamina, són dues vitamines d’absorció intestinal que ens seran d’utilitat per al diagnòstic i tractament de les enteropatia cròniques.

A més, són fàcils de determinar, ja que es realitza en una extracció sanguínia rutinària (imatge 3).

Imatge 3: Resultats de folat i cobalamina d’un pacient digestiu crònic.

La principal causa de diarrea crònica en el gos és la intolerància/al·lèrgia alimentària, anomenada enteropatia crònica responsiva a dieta.

Això no vol dir que la dieta que li estem donant al nostre gos no sigui de qualitat, simplement en ell genera una reacció immunitària, que li provoca diarrea.

CONCLUSIONS

Aquests pacients, solen respondre a canvis de dieta específics (proteïna novella o proteïna hidrolitzada), que han de ser supervisats pel teu veterinari.

Existeix un percentatge baix de pacients (20-23%) que no responen a dieta i que a més poden presentar, de manera progressiva, quadres més severs.

Per a la major part d’aquests casos, cal realitzar una endoscòpia digestiva amb pressa de biòpsies per al seu estudi histopatològic (imatge 4).

Imatge 4: Imatge endoscòpica d’un pacient amb enteropatia perdedora de proteïnes.

Per això, en pacients amb diarrea crònica és fonamental realitzar una avaluació veterinària completa. En Hospital Veterinària de la Mar, disposem a més de tot el necessari per a això.

La entrada Diarrea crònica en gossos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, abril 2022 | Obstrucció per cos estrany. Cas Clínic d’Elvira Deffontis, veterinaria cirurgiana de l’Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Els cossos estranys digestius són la causa més comuna de cirurgia gastrointestinal.

L’animal sol acudir a consulta veterinària perquè ha ingerit un cos estrany que després de la seva digestió ha generat una obstrucció intestinal, donant lloc a signes clínics altament inespecífics com ara: vòmits, anorèxia i dolor abdominal.

Els signes clínics poden variar segons la localització del cos estrany, material, durada i severitat de l’obstrucció.

Després del seu diagnòstic, normalment mitjançant proves d’imatge com a ecografia abdominal i/o radiografia, el tractament d’elecció per al cos estrany és la cirurgia gastrointestinal, encara que en alguns casos, depenent de la localització d’aquest, pot realitzar-se mitjançant mínima invasió.

DADES DEL PACIENT

Es presenta en consulta Teo, un gatet de 8 mesos, que estava jugant amb els retoladors de la seva propietària.

Durant el dia va començar a presentar vòmits intermitents i desinterès pel menjar. A més, estava més xafat de l’habitual i no tenia ganes de jugar.

Després de no cessar els vòmits, els propietaris van decidir acudir al centre per a valorar l’estat del seu animal.

DIAGNÒSTIC

Després de la seva exploració física general en consulta, se li van efectuar les proves i analítiques necessàries..

Mitjançant proves d’imatge se li va diagnosticar un cos estrany digestiu a nivell de jejú que estava generant una obstrucció intestinal.

Imatge radiogràfica cos estrany

Donada la localització del cos estrany i la clínica de l’animal, el tractament d’elecció és quirúrgic.

TRACTAMENT

Teo s’havia menjat un dels taps dels retoladors amb els quals estava jugant, i lamentablement s’havia quedat obstruït en l’intestí.

En aquest cas, el procediment d’elecció va ser l’enterotomía.

Enteretomia

L’enterotomía consisteix en la realització d’una incisió en la paret de l’intestí que penetri fins a la llum, generalment indicada per a l’eliminació de cossos estranys.

EVOLUCIÓ

El tap del retolador va poder treure’s sense cap complicació.

Cos estrany extret

El pronòstic global de les obstruccions per cos estrany focal és favorable en el 92%-88% dels casos.

Després de 24 hores d’hospitalització per a maneig i control del dolor, administració de medicacions i control de complicacions secundàries, Teo va poder anar-se’n d’alta.
Encara que continua jugant amb tot el que es troba, per sort de moment, no ha tingut cap altre esglai.

Per a conèixer més cosos sobre cossos estranys, pots conèixer la història de Kiwi, en el seu cas clínic, o la de Goosee, al nostre canal de YouTube; un gatet d’un mes, que va mossegar la tetina del biberó i la hi va empassar.

La entrada Obstrucció per cos estrany aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, març 2022 | Diagnòstic per imatge en la gestació de la gossa.  Artícle Clínic de Yairait Prada, veterinària clínica del Hospital Veterinaria del Mar.

INTRODUCCIÓN

El diagnòstic per imatge és una especialitat molt útil en veterinària.

Les diferents tècniques d’imatge (radiografia, ecografia, TAC…) ens permeten diagnosticar i fer seguiment de les malalties dels nostres peluts;

Però aquestes, també són útils quan volem diagnosticar i fer el seguiment d’una gestació.

ECOGRAFIA EN LA GESTACIÓ DE LA GOSSA

El primer a tenir en compte és que la gestació de la gossa dura entre 58 i 68 dies, i la millor forma per a confirmar si està gestant és mitjançant l’ecografia.

Aquesta haurà de fer-se al voltant del dia 25 donis de la fecundació per a ser el més fiable possible, i és la major eina per a avaluar la viabilitat fetal mitjançant el batec del cor dels fetus o el moviment d’aquests, detectables a partir del dia 33-35.

RADIOGRAFIES EN LA GESTACIÓ DE LA GOSSA

Per a fer un bon seguiment, més avançada la gestació, caldrà realitzar radiografies de l’abdomen, que ens permetrà saber quants cadells hi ha dins de l’úter.

Cal tenir en compte que el seu esquelet no es veurà fins al dia 45 de gestació, per la qual cosa és a partir de llavors quan efectuarem les radiografies.

Així mateix, la radiografia ens permet també saber la mida dels fetus, i avaluar si podran ser expulsats pel canal de part sense problemes.

També, ens permet veure si tenen una posició normal dins de l’úter, o si fins i tot hi ha ja algun posicionat cap al canal de part, que ens indicaria la proximitat del part.

PRACTICA VISUAL

Saps quants cadells porten les mamis?

Per a saber-ho, hi ha comptar els caparrons o cranis, i guiant-nos amb elles, acabar de distingir quants cossos es veuen.

Fem una prova?

Cas 1

Acudeix una Chihuahua a l’hospital, que com veieu, només porta un cadell.

Quan únicament hi ha un, aquest sol ser més gran i a conseqüència, solen produir-se problemes en el part.

En el seu cas, vam haver de realitzar una cesària, ja que era massa gran per a passar per la pelvis. Ho veieu?

Cas 2

La pacient en aquesta ocasió és una American Staffordshire, amb ni més ni menys que 9 cadells.

Aquest cas es complica, perquè quan hi ha tants pot portar a errors d’1 o 2 cadells per la superposició dels seus cossos. Quants aconsegueixes veure tu?

CONCLUSIÓ

Davant qualsevol gestació o sospita d’embaràs, és important contactar amb l’hospital, per a mitjançant tècniques diagnòstiques d’imatge, fer un bon control i seguiment de la salut de la mare i les cries

La entrada Diagnòstic per imatge en la gestació de la gossa aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Març 2017|Luxació en l’articulació del colze en Bichón Maltès adult. Cas Clínic d’Eduard Pujades, responsable del servei de traumatologia de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nala, una Bichón Maltès no esterilitzada de 12 anys d’edat, es va presentar d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar per una coixera marcada en l’extremitat anterior esquerra, i dolor en l’articulació del colze.

Després d’una baralla amb un altre gos, els seus propietaris havien detectat que presentava ferides profundes en el cos, i una clara dificultat en la mobilitat, no sostenint-se en una de les extremitats anteriors.

Sense poder determinar-ne una lesió evident, ni en l’extremitat ni en l’articulació, i front el dolor que detectaven en Lluna en l’articulació del colze, van decidir acudir a la recerca d’ajuda.

EXAMÉN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física general, Nala presentava ferides penetrants en el coll i al cap.

A més a més, tenia una marcada coixera en una extremitat anterior, resultant-li molt dolorosa la manipulació durant la flexió i palpació de l’articulació del colze, humer i l’escàpula.

Mostrava una lleugera taquipnea i taquicàrdia, causada pel dolor de les lesions.

Per sort però, la resta de constants i examen físic eren estables.

Després de realitzar una exhaustiva exploració per a descartar talls o lesions evidents que poguessin ser també causants d’aquesta coixera, es va indicar la necessitat de realitzar proves d’imatge.

Les radiografies no van evidenciar cap fractura ni fissura.

Lamentablement però, sí es va visualitzar una clara imatge de luxació en l’articulació del colze. (Figura 1 i 2)

Figura 1

Figura 2

En les luxacions en articulació de colze, la part inferior de l’articulació, on es troben el radi i el cúbit, es desplaça cap al lateral.

De no corregir-se, aquesta perd la seva funcionalitat.

Davant aquesta situació, tractant de resoldre el problema ràpidament, es va indicar la necessitat de recol·locar l’articulació, sota sedació.

TRACTAMENT

Abans de la recol·locació del colze, és vital examinar detingudament les radiografies, a la recerca de petites fractures i lesions per avulsió.

L’absència d’aquestes lesions, permet resoldre el problema, recol·locant l’articulació manualment en el seu lloc, i immobilitzant l’articulació, s’aconsegueix una recuperació en un breu període de temps.

Per contra, quan aquest abordatge no és factible, o la lesió s’ha produït amb molta anterioritat, impedint la recol·locació manual, és imprescindible la intervenció quirúrgica, per a posicionar l’articulació en el seu lloc.

A vegades és fins i tot necessari replicar les funcions dels lligaments originals.

Afortunadament, Nala presentava una lesió neta, per la qual cosa ràpidament es va procedir a la seva resolució.( Figura 3 )

Figura 3

Posteriorment a un abordatge analític general, en què tots els paràmetres estaven correctes, es va sedar i es recol·loco l’articulació.

Al no observar cap inestabilitat posterior, es va indicar la necessitat de repòs absolut, i un breu tractament de antinflamatori.

EVOLUCIÓ

A la setmana del traumatisme, Nala va acudir a revisió, per a avaluar l’estabilitat de l’articulació, i valorar la possibilitat d’introduir de nou l’activitat física. (Figura 4)

Figura 4

Satisfactòriament, es va observar molt bona evolució, no presentant ni tan sols coixera.

Per aquest motiu, sota unes controlades pautes, se li va donar l’alta, permetent-li recuperar gradualment la seva vida normal.

La entrada LUXACIÓ EN L’ARTICULACIÓ DEL COLZE aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2019| Insuficiència valvular degenerativa canina. Cas Clínic de Gonzalo Sanz, responsable del servei de diagnòstic per la imatge de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nuky, femella mestissa de 12 anys. Va acudir a l’Hospital Veterinari del Mar per a una profilaxi dental.

Durant l’estudi preanestèsic es va auscultar un buf cardíac, per la qual cosa es va indicar la necessitat de realitzar un estudi analític i ecocardiografia per a valorar el risc anestèsic.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Els resultats analítics no van presentar alteracions.

En l’estudi ecocardiográfic es va evidenciar un problema cardíac, diagnosticant-se una malaltia de insuficiència valvular degenerativa, associada sovint a gossos de races petites i mitjanes, d’edats avançades.(figura 2,3,4,5,6 i 7)

En aquesta patologia les vàlvules que connecten les aurícules i els ventricles cardíacs es veuen degenerades, i durant la contracció del cor es genera una reculada sanguínia anormal.

En funció de l’afectació d’aquestes vàlvules, pot ser o no necessari el tractament mèdic, així com presentar un major o menor risc davant una anestèsia.

En el cas de Nuky, després de l’estudi realitzat i un examen físic general, es va determinar que el grau d’afectació cardíac que presentava era perfectament compatible amb la realització d’una anestèsia, sense significar aquesta un increment de risc normal.

Davant la preocupació dels seus propietaris es va pactar la motorització de les freqüències respiratòries a casa, per a acabar de supervisar al 100% l’estabilitat cardíaca en un estat en repòs, en un ambient tranquil.

TRACTAMENT

Les malalties cardíaques són patologies molt comunes en les nostres mascotes. Algunes són congènites i unes altres apareixen amb l’edat.

La realització de controls rutinaris és fonamental, ja que una simple auscultació pot orientar-nos en el diagnòstic de patologies cròniques que, en fases inicials no solen presenten simptomatologia.

Enfront del diagnòstic de Nuky, i sobre la base de la seva estabilitat física i hemodinàmica, es va determinar la viabilitat per a sotmetre-la a la intervenció.

Aquest tipus d’anestèsies és ràpida i segura, i sota l’observació rutinària d’un equip d’especialistes, es va realitzar la neteja bucal, sense incidències, podent el mateix dia anar-se’n d’alta a casa.

EVOLUCIÓ

El diagnòstic precoç, i el bon control d’una malaltia cardíaca, pot suposar la diferència entre una bona qualitat de vida amb el tractament adequat, o l’aparició de descompensacions cardíaques.

Aquestes apareixen moltes vegades en forma d’”embassada pulmonar”, on el pronòstic es veurà àmpliament minvat, podent fins i tot a produir morts sobtades.

Nuky es va diagnosticar fa ja gairebé un any, i el seu cor es manté perfectament estable amb la mediació indicada per a la seva patologia.

És imprescindible que acudeixi a consulta cada 3 mesos, per a supervisar l’evolució i valorar la modificació de la dosi del seu tractament.

A pesar que no podrà ser una esportista d’elit, realitza una vida perfectament normal.

Fa llargs passejos i juga amb els seus companys, supervisat sempre pels seus propietaris que, fent un magnífic treball, comproven la freqüència respiratòria des de casa o des del parc prevenint qualsevol possible alteració.

La entrada Insuficiencia valvular degenerativa canina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Setembre 2018|Nefroblastoma en conill nan. Cas Clínic d’Adrián Melero, doctorat i responsable del servei d’animals exòtics de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenta al nostre centre Roxy, un conill nan mascle, no castrat, de 3 anys. El seu propietari refereix que està actiu i alerta, però que des de fa uns dies presenta taquipnea i nerviosisme.

Acudeix preocupat perquè des d’un temps enrere a ara, observa una pèrdua de pes crònica en ell, no obstant això, desde fa uns dies, li sembla percebre unadistensió abdominal que no presentava.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Durant l’exploració física realitzada en la consulta, en la palpació abdominal, l’especialista del servei d’animals exòtics pot evidenciar una gran massa, dura i irregular, ocupant gran part de l’abdomen.

Sent est el focus de dolor que clarament li causa aquesta actitud a Roxy, a més de l’alt risc que podria suposar la ruptura interna d’aquesta massa, s’indica un primer abordatge analític general, per valorar l’estat general del pacient.

L’hematologia revela anèmia no regenerativa; Una mala resposta de la medul·la òssia a la demanda de producció de glòbuls vermells disminuïts.

La resta de valors estan dins dels paràmetres de la normalitat, per la qual cosa, tot i sent el pronòstic reservat, ens permet no perdre l’esperança a sanar-ho.

Figura 1

Radiográficament s’observa una massa anòmala a l’abdomen, delimitada per l’estómac i la bufeta, desplaçant el paquet intestinal caudalment.

A més, s’observen diverses estructures de radiopacitat mineral, compatibles amb pedres ingerides per l’animal, probablement de forma accidental.

Encara que aquestes, puguin no tenir concordança amb la resta del cas, en aquesta fase diagnòstica, no podem llevar-lis importància, podent tanmateix, complicar-nos el cas. (Figura 1)

En l’estudi ecogràfic s’observa una massa ovalada d’uns 15x12cm, delimitada per una càpsula, amb cavitats en el seu interior, sent aquestes compatibles amb, teixit tou d’alt contingut en greix o líquid, o material semi-sòlid.

En una de les vores de la càpsula es pot observar teixit compatible amb el ronyó dret, permetent-nos així situar la massa amb més precisió.

Arribats a aquest punt, el servei d’oncologia veterinària conjuntament amb el de cirurgia que es van posar a estudiar el cas, simultàniament, per tractar-ho de la millor forma possible entre tots els serveis.

El diagnòstic presumptiu és de massa renal compatible amb abscés, quist o neoplàsia.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

En conseqüència, d’aquest possible diagnòstic, la realització d’un estudi complet i adequat de l’animal és molt important, amb l’objectiu de poder descartar la presència d’un tumor, i la metàstasi d’aquest, en cas positiu.

Per a això, es requereix abordar quirúrgicament al pacient, precipitadament, per reduir els riscos potencialment mortals.

Es realitza una laparotomia exploratòria, amb posterior nefrectomia (extirpació del ronyó), i ureterectomia dreta (resecció d’una part de l’urèter dret). (Figura 2)

Figura 2

És una cirurgia agressiva, radical, i amb múltiples riscos, però es planteja extirpar la totalitat del tumor juntament amb les possibles cèl·lules canceroses que ho envoltessin, i assegurar així que aquesta sigui curativa.

La cirurgia és un èxit, i 72h després de la cirurgia, després de ser hospitalitzat per a el control del dolor d’una cirurgia tan extrema, i  podent-li proporcionar així una millor atenció, el pacient es dóna d’alta amb tractament analgèsic i antibiòtic.

Una setmana després, per a sorpresa de tots, l’anàlisi sangínia és normal, i la recuperació del pacient evoluciona favorablement.

Els resultats de l’estudi histopatològic de la biòpsia del ronyó revelen que es tracta d’una proliferació neoplàsica, mal delimitada, que creix infiltrant-se i substituent el teixit renal proper, sent el diagnòstic definitiu el de Nefroblastoma renal. (Figura 3 i 4)

Figura 3

Figura 4

Conegut també com a tumor de Wilms, es una neoplàsia maligna de ronyó, de molt alta mortalitat, si no s’aborda ràpidament.

Es tracta d’una malaltia, que encara i ser molt comuna en l’espècie humana, és minoritària casuísticament entre les nostres mascotes, sent encara molt poc freqüent en aquesta espècie.

La gran majoria d’estudis d’aquest tipus de tumors estan basats en estudis humans, principalment en nens, en els quals es donen extremadament freqüent. Encara es desconeix si es tracta d’una malaltia genètica.

En conills, donada la seva poca casuística, és molt difícil treure conclusions fermes. Generalment, s’ha pogut veure que el seu comportament sol ser de caràcter benigne, encara que augmenten de grandària de forma significativa en molt poc temps.

En molts casos, sol ser una troballa durant les necròpsies, presentant-se de forma solitària, múltiple unilateral o bilaterals.

Roxy ara porta una vida totalment normal, però serà crucial la realització de revisions periòdiques, per a un bon control del pacient, però sobretot, per a la prevenció d’una possible reincidència tumoral.

La entrada Nefroblastoma en conills aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2018|Dirofilaria immitis canina. Cas Clínic de Gonzalo Sanz, responsable del servei de diagnòstic per la imatge de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Wilson, mascle castrat, mestís de 6 anys. Es va presentar al nostre centre amb un quadre agut de dificultat respiratòria, vòmits biliosos i femtes toves.
Història prèvia de síncopes, amb diagnòstic presumptiu d’epilèpsia amb causa desconeguda; sense tractament.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física general s’evidencia el ventre inflat, amb possible liquido lliure en l’abdomen. S’observa un patró respiratori restrictiu, unit a una atenuació del batec cardíac.

La distensió abdominal associada a líquid lliure pot ser causada per diverses malalties tals com; insuficiències cardíaques, danys hepàtics, problemes renals, o per processos infecciosos, inflamatoris, o neoplàsics entre altres.

Secundàriament, es localitzen múltiples estructures dèrmiques i subdèrmiques, de petita grandària, dures a la palpació.

Un vessament pleural-pericardíac és l’acumulació anormal del líquid que, recobreix el teixit prim que, embolica la cavitat toràcica, els pulmons, i el cor.

Donats els signes derivats de l’examen físic general, davant la sospita de vessament pleural-pericardíac, i davant la possible presència de líquid lliure abdominal o engrossiment anormal dels òrgans, es van indicar proves d’imatge completes, i un primer abordatge d’analítiques generals.

Mitjançant ecografia toràcica, confirmem el vessament; Es va realitzar una punció toràcica eco-guiada, mitjançant la qual es va extreure líquid per a una presa de mostres.

Es va realitzar una ecocardiografia per descartar possibles complicacions cardíaques, en la qual es va detectar un augment de la pressió del cor, causat pel líquid lliure, però no es van observar signes d’alteració de la funcionalitat. (Figura 1 i 2)
Les analítiques no van presentar alteracions.

FIGURA 1

FIGURA 2

Després d’unes hores d’ingrés, Wilson va començar a presentar major esforç abdominal i un augment en la freqüència cardíaca a causa de l’augment del vessament. Es van drenar 90 ml.

Donada la complexitat del cas, es va proposar realitzar un test ràpid per a la detecció de paràsits causants de malalties tals com; la filariosi (Dirofilaria immitis canina), erliquiosis, malaltia de Lyme i anaplasmosis.

El test va revelar un resultat positiu en Filaries (Dirofilaria immitis canina), un tipus de cuc, generalment transmès en forma de larva per un mosquit, que migra pel cos, produint reacció inflamatòria i altres alteracions.

Davant la no visualització de filàries adultes en l’ecocardiografia es va proposar la realització d’una tomografia axial computarizada (TAC), que va diagnosticar que la membrana que recobreix el cor estava excessivament fibrosada a causa d’una inflamació perllongada crònica. (Figura 3)

FIGURA 3

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

El tractament consistia a realitzar una pericardiectomia parcial. Un acte quirúrgic que consisteix a retirar part, o la totalitat del sac que embolica al cor, per permetre que aquest es mogui amb més llibertat.

Una cirurgia que requereix un equip de cirurgians i anestesistes especialistes, treballant conjuntament.

Es va realitzar mitjançant una obertura en la paret toràcica que va permetre accedir al cor, i va resultar ser un èxit. (figura 4, 5 i 6)

FIGURA 4

FIGURA 5

FIGURA 6

Durant el tancament es van observar diversos nòduls en el subcutani amb aspecte de larva, dels quals es van prendre mostres per realitzar un estudi, el resultat del qual va ser “larves immadures de dirofilaria immits canina.”

Pocs dies després de la cirurgia, Wilson ja no presentava pressió en el cor ni líquid lliure, i el seu estat anímic era incomparable respecte a quan el vam visitar per primera vegada. (Figura 7 i 8)

FIGURA 7

FIGURA 8

La entrada DIROFILARIA IMMITIS aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juny 2018| Cas Clínic de l’equip d’especialistes d’animals exòtics liderat pel Dr. Adrián Melero de l‘Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Avui us presentem a en Tortimer, un mascle de tortuga d’aigua que accidentalment va ingerir pedres de calci de l’aquari on viu, presentant-se d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar donat que presentava hematèmesi (vòmits amb sang).
En rèptils sol ser una conducta observada habitualment, és el que es coneix com a litofagia, tot i que encara no se sap molt bé el motiu d’aquest comportament.
En molts casos, les pedres ingerides circulen sense provocar problemes a l’estòmac ni als intestins, però a vegades, com en el cas d’en Tortimer pot provocar úlceres gàstriques, enteritis o en els pitjors casos obstruccions intestinals.

PROVES I DIAGNÒSTIC

Se li van realitzar analítiques i radiografies, confirmant que patia una obstrucció parcial intestinal causada per nombroses pedres encaixades a l’intestí prim.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

El tractament principal és rehidratar-lo i frenar els vòmits, però el tractament definitiu és quirúrgic. La cirurgia es realitza en 2 fases. La primera consisteix en fer una finestra al plastró (plastrotomía) per poder accedir als òrgans interns. Un cop realitzat això, es localitza la part de l’intestí afectat per poder extreure les pedres. En el cas d’en Tortimer, se li va realitzar una enterotomia doble per poder extreure totes les pedres de l’intestí prim, i després de 72h d’hospitalització se li dona l’alta provisional amb tractament de suport (pastetes, antibiòtic i antiinflamatori).
Després de 7 dies després de la cirurgia, Tortimer ja estava menjant i fent una vida completament normal!

Video del Cas Clínic amb tot el procés:

La entrada OBSTRUCCIÓ INTESTINAL PER COS ESTRANY EN TORTUGA D’AIGUA aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer de 2018 | Aquest cop ha estat Lana, un cadelleta de Labrador Retriever de 3 mesos d’edat qui ha confiat en el nostre equip de cirurgia veterinària de l’Hospital Veterinari del Mar. Lana presentava regurgitacions des dels 2 mesos que no responien a tractament.

Lana va ser visitada en el seu veterinari habitual i un cop descartades les principals causes, li van realitzar radiografies de contrast on van observar una dilatació del esòfag (megaesòfag). Aquesta dilatació era compatible amb una alteració en el desenvolupament embrionari dels vasos cardíacs de manera que el seu veterinari va decidir referir a Lana al nostre Hospital veterinari per confirmar el diagnòstic i valorar el tractament quirúrgic.

Proves diagnòstiques

Un cop al nostre hospital veterinari, en col·laboració amb l’Hospital Veterinari de Molins, vam realitzar proves d’imatge avançada; un TC i una fluoroscòpia. Amb els resultats de les proves, vam poder confirmar el diagnòstic presumptiu: Lana tenia un quart arc aòrtic que li causava les regurgitacions. En el seu cas, era la presència d’una Artèria subclàvia aberrant amb flux en el seu interior la que comprimia l’esòfag dificultant el pas d’aliment.

Imprescindible passar per quiròfan

El seu tractament era quirúrgic i era necessari d’un equip de cirurgians i anestesistes especialistes treballant conjuntament per minimitzar el risc quirúrgic, ja que necessitàvem dissecar, lligar i seccionar el vas que comprimia l’esòfag, sabent que aquest estava a pocs centímetres del cor.
La cirurgia va ser un èxit i una vegada eliminat el vas sanguini i les fibres adherides a l’esòfag ja no s’observaven les obstruccions prèvies.
A les poques hores postquirúrgiques Llana ja tenia ganes de jugar i com a bona Labrador Retriever, moltes ganes de menjar.
Moltes gràcies per confiar en nosaltres de part de tot l’equip de l’Hospital Veterinari del Mar.

Per a més informació contactar amb el servei de cirurgia veterinària al 930217812.

Et deixem amb un vídeo de tot el procés:

La entrada Persistència de l’arc aòrtic en cadell de Labrador aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.