Barcelona, febrer 2024| Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada. Cas Clínic de Yarait Prada i Raquel Santiago, veterinària del servei d’imatge i diplomada en Medicina interna de l’Hospital Veterinari del Mar i l¡Hospital Veterinari Molins

INTRODUCIÓ

L’ureterocele és la dilatació focal de l’urèter distal i pot localitzar-se a nivell submucós en la paret de la bufeta de l’orina o anar associat amb un urèter ectòpic.

La majoria dels pacients amb un urèter ectòpic i/o ureterocele es presenten per incontinència urinària sense anomalies renals concomitants.

S’han descrit diversos ureteroceles en gossos; no obstant això, en gats, hi ha només un cas reportat, diagnosticat mitjançant urografia excretora.

Aquest cas és interessant perquè vam poder fer-ho mitjançant tomografia computada (TAC).

INTRODUCIÓ AL PACIENT AMB URETEROCELE ASSOCIAT A URÈTER ECTÒPIC.

Es va presentar en consulta un gat mascle castrat, comú europeu, de 5 anys d’edat.

Presentava un quadre d’incontinència urinària d’almenys tres anys i mig d’evolució, sense altres signes clínics associats.

En l’examen físic general no es van detectar alteracions, per la qual cosa es va decidir realitzar proves.

DIAGNÒSTIC

Es va realitzar una analítica sanguínia completa en la qual no es van detectar alteracions rellevants.

En l’ecografia abdominal es va evidenciar pielectasia dreta, suggestiva d’obstrucció ureteral, hidrouréter i una possible imatge de doble bufeta o ureterocele ectòpic.

Així mateix, es va dur a terme un uroanálisis amb cultiu urinari que va resultar positiu per a E.coli sensible a múltiples antibiòtics.

Finalment, es va realitzar un TAC d’abdomen amb contrast per a confirmar el diagnòstic i plantejar l’abordatge quirúrgic.

Les imatges tomogràfiques van descriure les següents troballes:

• El Ronyó dret presentava una dilatació de la pelvis renal amb contingut hipoatenuant, que produïa lleu atròfia de la medul·la renal. (figura 3)
• L’Urèter dret estava distès amb un trajecte tortuós fins a connectar amb la uretra, on l’urèter es dilatava i continuava de manera intramural per la uretra pelviana, desembocant finalment en la uretra a l’altura de l’articulació coxofemoral. (figura 1 i 2)

Aquestes troballes van ser compatibles amb un urèter ectòpic intramural associat a un ureterocele ectòpic amb hidrouréter i pielectasia associats.

Figura 1

Figura 2

Figura 3

TRACTAMENT

Després de l’estudi d’imatge, es va dur a terme un primer tractament antibiòtic amb amoxicil·lina-clavulÀnic.

Posteriorment, es va realitzar el tractament quirúrgic que va consistir en la neoureteroimplantació per laparotomia per a la correcció de l’anomalia i resecció de l’ureterocele.

La neoureterocistostomía és la correcció quirúrgica més comuna per a la correcció d’urèters ectòpics.

RESOLUCIÓ

Una setmana després de la cirurgia, el pacient ja no mostrava incontinència urinària.

Nou mesos més tard de la intervenció quirúrgica, la dilatació de la pelvis renal s’havia reduït considerablement i l’urèter només es trobava distès en el seu terç proximal.

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

L’urèter ectòpic felí ha estat documentat en 27 casos, considerant-se la causa congènita més freqüent d’incontinència urinària en el gat.

No obstant això, aquest cas és el segon descrit d’ureterocele ectòpic felí i el primer en el qual disposem d’imatges de TAC, ja que en l’altre cas el diagnòstic es va realitzar mitjançant urografia excretora.

En molts casos, la urografia excretora estàndard pot ser diagnòstica; no obstant això, és comú trobar-nos amb diagnòstics no concloents, a causa de diversos factors que poden dificultar la correcta visualització de la inserció de l’urèter.

En realitzar un TAC, aquestes limitacions disminueixen de manera considerable; per això, es descriu com una tècnica més sensible en el diagnòstic i a l’hora de determinar si l’urèter té un trajecte intramural, dada important a tenir en compte a l’hora de plantejar el tractament quirúrgic.

L’urèter ectòpic amb ureterocele associat ha de ser valorat com a diagnòstic diferencial en gats amb incontinència congènita.

En els dos casos descrits fins a la data, les proves de diagnòstic per imatge ens han portat a una adequada correcció quirúrgica i a la resolució dels signes clínics del pacient, així com a la millora de les alteracions urinàries derivades de la ectopia.

1. Eisele, J. G., Jackson, J., & Hager, D. (2005). Ectopic Ureterocele in a Cat. In J Am Anim Hosp Assoc (Vol. 41).
2. Holt PE, Gibbs C. Congenital urinary incontinence in cats: a review of 19 cases. Vet Rec. 1992 May 16;130(20):437-42
3. Lonc KM, Kaneene JB, Carneiro PAM, Kruger JM. Retrospective analysis of diagnoses and outcomes of 45 cats with micturition disorders presenting as urinary incontinence. J Vet Intern Med. 2020 Jan;34(1):216-226.
4. Rutgers C, Chew DJ, Burt JK. Bilateral ectopic ureters in a female cat without urinary incontinence. J Am Vet Med Assoc. 1984 Jun 1;184(11):1394-5.
5. Popp JP, Trebel B, Schimke E, Poser D. Bilateral ektopischer Ureter bei einem Perserkater–eine mögliche Ursache der Harninkontinenz [Bilateral

La entrada Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2018| Hipotiroïdisme amb hemiparèsia facial. Cas Clínic de la Laura Di Filippo, responsable del servei de medicina interna de l‘Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Un gos de raça Golden, femella no castrada, de 7 anys es va presentar al nostre centre a causa d’una història de feblesa i intolerància a l’exercici de més d’un any d’evolució. Havia estat diagnosticada d’artrosis en els colzes pel que els propietaris associaven els signes als seus problemes ortopèdics. A més, descrivien tendència a guanyar pes sense apetit excessiu i descamació grassa de la pell.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

A l’exploració el pacient presentava cert sobrepès, descamació seborreica generalitzada i intolerància marcada a l’exercici i moviment. En realitzar un examen neurològic es va detectar una hemiparèsia facial dreta, és a dir la meitat dreta dels músculs de la cara presentaven menys moviment i to flàccid. Aquesta troballa indica una afectació del nervi facial, encarregat del moviment de la cara i llavis. Les causes d’una paràlisi facial poden ser molt diverses tals com a otitis interna, traumatismes, tumors, alteracions metabòliques (hipotiroïdisme), idiopàtica (Figura 1).

Figura 1. Es pot apreciar lleu asimetria facial (a), amb caiguda del llavi del costat dret, indicant afectació de la inervación d’aquest costat de la cara. En traçar una línia passant pel centre de la cara (b), aquesta asimetria queda més evident.

En aquest cas, hi havia signes sistèmics que podien indicar un hipotiroïdisme pel qual es va proposar realitzar com a primer abordatge analítiques generals (hemograma, bioquímica, urianàálisis) i un estudi de nivells d’hormones tiroïdals. Les proves van revelar una lleu anèmia no regenerativa, lleu augment de transaminases hepàtiques i moderat augment del colesterol, totes troballes compatibles amb un hipotiroïdisme. Aquest es va confirmar en rebre els resultats de les hormones tiroïdals, que mostraven nivells baixos de T4 (tiroxina) al costat d’elevació de la TSH (hormona estimulant del tiroide).
L’hipotiroïdisme és una malaltia metabòlica comuna en gossos i la forma més freqüent és el primari adquirit, a causa d’una destrucció autoimmune i atròfia de la glàndula tiroïdal. Es creu que pot ser hereditari, ja que s’ha descrit predisposició racial (English Setter, Golden Retriever, Rhodesian Ridgeback, Cocker Spaniel i Boxer entre altres) i formes familiars.

Les hormones tiroïdals estan implicades en el metabolisme cel·lular i la seva falta produeix principalment signes metabòlics (letargia, sobrepès, intolerància a l’exercici i al fred) i signes dermatològics (alopècia, mala qualitat del pelatge, infeccions de pell i seborrea) Figura 2. Addicionalment, els gossos hipotiroidals poden presentar alteracions cardiovasculars, neurològiques, oftalmologies, digestives i reproductives.

Figura 2. Alopècia i seborrea típiques de l’hipotiroïdisme

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

El tractament consisteix a suplementar a l’animal amb hormones tiroidals per a tota la vida, mitjançant tabletas o formulació líquida. El tractament amb prou feines presenta efectes adversos, encara que és necessari monitoritzar l’efecte al primer mes de tractament i cada 6 mesos per valorar que la dosi sigui la correcta. Durant els primers dies de tractament ja pot observar-se millorança dels signes metabòlics i els problemes de pell solen estabilitzar-se als 2-3 mesos. Els problemes neurològics poden trigar fins a 6 mesos a resoldre. Les alteracions analítiques també es corregeixen a mesura que el gos millora clínicament. El pronòstic d’aquesta malaltia, tractada correctament, és molt bo.
En el cas de la nostra pacient, al mes de tractament els propietaris descrivien un augment de l’activitat física, millorança en l’actitud i l’apetit. A l’examen físic presentava una pèrdua de pes d’aproximadament un 4%. La seborrea encara estava present igual que la parèsia facial, encara que aquesta era més subtil que en el primer examen neurològic. Les alteracions analítiques s’havien corregit per complet, i les hormones tiroïdals estaven en els nivells desitjats. Es va recomanar per tant seguir amb la mateixa dosi pautada de levotiroxina i revisió en 3 mesos per valorar l’evolució de la pell i l’examen neurològic.

La entrada Hipotiroidisme con hemiparesia facial aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.