Barcelona, maigo 2022|Lipidosis hepàtica en gatos. Artícle clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de medicina felina de l’Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La lipidosis hepàtica és el trastorn hepatobiliar més freqüent en gats

Es caracteritza per una acumulació excessiva de triglicèrids en més del 80% dels hepatòcits (les cèl·lules hepàtiques), resultant un augment de la seva grandària en un 50%.

La lipidosis hepàtica sol aparèixer després d’un període d’anorèxia que pot variar entre 2 a 14 dies.

Normalment la clasifiquem como primària o secundària.

• La lipidosis primària ocorre en un pacient sa secundari a la disminució de l’aportació del menjar ja sigui per l’administració d’un aliment no palatable (apetitios) o per disminució de la ingesta per un esdeveniment estressant
• La lipidosis secundària ocorre en animals que desenvolupen anorèxia a conseqüència d’una malaltia subjacent.

La segona, la lipidosis hepàtica secundària, és la més sovint descrita, ocorrent en un 95% dels casos.

Les malalties més sovint associades amb el desenvolupament de lipidosis hepàtica són la diabetis, pancreatitis, malaltia hepatobiliar, malaltia digestiva, malaltia renal o neoplàsia.

SIGNES CLÍNICS

Sovint, la lipidosis hepàtica felina es dona en gats d’edat mitja, encara que poden veure’s afectats gats de totes les edats.

No sembla que hi hagi una predisposició quant a races, però alguns estudis suggereixen que les femelles poden estar més afectades.

Ictericia per lipidosis hepàtica

Els gats afectats per lipidosis hepàtica venen a consulta amb història d’anorèxia i pèrdua de pes.

Altres signes que podem veure són icterícia (coloració groguenca de les mucoses), deshidratació, vòmits, nàusees i/o salivació.

L’obesitat s’ha vist com un factor predisponent en el desenvolupament d’aquesta malaltia.

DIAGNÒSTIC

El diagnòstic presumptiu de la lipidosis hepàtica es basa en la presentació clínica, la història del pacient, les troballes clinicopatológicos i l’aparença ecogràfica del fetge.

En la imatge ecogràfica el fetge apareix més gran del normal i hiperecogénico per aquest acúmulo de lípids.

El diagnòstic definitiu el realitzem mitjançant l’avaluació citològica d’aspirats hepàtics. Podem veure en la citologia vacúols lipídics dins de les cèl·lules hepàtiques.

TRACTAMENT

El tractament de la lipidosis hepàtica va enfocat a restaurar com més aviat millor la nutrició.

Són pacients que moltes vegades acudeixen a consulta deshidratats, amb vòmits i malestar general, per la qual cosa és freqüent que necessitin hospitalització.

Sovint necessiten medicació per a les nàusees, protectors digestius i hepàtics, així com analgèsics.

Tub d’esofagostomia

Així mateix, amb la idea d’iniciar com més aviat millor l’alimentació, moltes vegades és necessari la col·locació de sondes.

Sovint col·loquem sondes nasogàstriques si l’animal necessita ser hospitalitzat o sondes de esofagostomia per a l’alimentació a casa. (Pots conèixer més sobre el maneig d’aquestes en el següent enllaç)

És important començar l’alimentació de manera gradual perquè no hi hagi complicacions ja que són pacients que han sofert períodes d’anorèxia prolongada.

L’alimentació forçada mai ha de realitzar-se en aquests pacients ja que els gats són especialment sensibles a desenvolupar aversió a l’aliment i és molt difícil arribar als seus requeriments diaris d’aquesta manera.

EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC

Conforme l’animal es troba clínicament millor i comença a menjar sense la necessitat d’utilitzar la sonda podrem retirar-la.

Aproximadament sol donar-se entre 1 i 6 setmanes després de la col·locació d’aquesta.

El pronòstic de la lipidosis hepàtica és bo, amb taxes de recuperació d’entre un 80%- 85% si s’instaura ràpidament el suport nutricional i no hi ha una malaltia greu subjacent.

La entrada Lipidosis hepàtica en gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , novembre 2021| Calicivirus felí. La grip dels gats. Cas Clínic de Laia Sanchez, Auxiliar Veterinària de l’ Hospital Veterinària del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinària del Mar Milo, un gat mascle comú europeu de dos anys , sense la pauta de vacunes al dia .

La seva propietària refereix que els últims dies està més apàtic del que és habitual. Tot just menja i beu, i presenta tos i molta sialorrea, com si tingués grip.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC DE CALICIVIRUS FELÍ

Durant l’exploració física inicial, el gat presenta febre , amb 39,4º de temperatura, i un retard al plec cutani que determinava un lleu estat de deshidratació.

Sota sedació, se li va explorar la cavitat bucal i es van visualitzar úlceres a la llengua i una amigdalitis marcada, sospitant d’un possible procés de Calicivirus felí. (figura 1 i 2)

Figura 1 – úlceres

Figura 2 – úlceres

QUÈ ÉS EL CALICIVIRUS EN GATS

El Calicivirus felí és un tipus de grip felina molt comú i contagiosa , que si no es tracta a temps, pot resultar greu, especialment en gats amb un sistema immunitari feble.

És un virus molt contagiós que afecta sobretot les vies respiratòries superiors, provocant esternuts, descàrrega nasal, llagrimeig, febre, etc.

Es contagia per contacte directe amb els fluids d’un altre gat infectat (secrecions nasals, saliva, llagrimeig,), per contacte amb objectes o espais freqüentats per un gat infectat (llits, abeuradors i menjadores, mantes, …), o en ser cadells de un gat portador encara que no malalt.

Davant la sospita de calicivirus es va realitzar un primer abordatge analític, en què es van descartar afectacions greus, així com proves d’imatge que van ser compatibles amb la normalitat.

TRACTAMENT DEL CALICIVIRUS FELÍ

A dia d’avui no hi ha un tractament farmacològic que guareixi el Calicivirus en gats .

A més, es tracta d’un virus la soca infecciosa del qual muta amb facilitat, per la qual cosa un mateix pacient pot patir-la repetides vegades.

No obstant això , la majoria de gats es recuperen bé , amb ajuda d’atenció veterinària.

Els gats afectats de calicivirus , queden la resta de la seva vida com a portadors, per la qual cosa encara que no presentin símptomes, sempre poden suposar una font de risc de contagi per a altres gats.

El tractament es basa a alleujar els símptomes del pacient, amb antibiòtics per evitar infeccions oportunistes, analgèsia i antiinflamatoris per evitar que el procés s’agreugi, col·liris i una higiene constants.

A més, és important garantir que el pacient no deixi de menjar ni beure, oferint-li dietes temperades i més saboroses , o fins i tot col·locant-li sondes de suport nutricional si és necessari.

Figura 3 – pacient Milo

EVOLUCIÓ I RESOLUCIÓ

Milo es va quedar ingressat amb fluidoteràpia, control de la temperatura i les úlceres, analgèsia i antibiòtics, degudament aïllat per evitar contagis.(figura 3)

El procediment del seu cas va ser molt satisfactori, i gràcies a les meticuloses cures i al tractament instaurat, en 48 hores podia ser donat d’alta.

A les posteriors revisions menjava ja amb plena normalitat, i no presentava símptomes evidents de calicivirus (cap rastre de tos, salivació excessiva, ni d’úlceres bucals.)

CONCLUSIONS

El Calicivirus felí és un virus molt resistent que pot sobreviure al medi ambient, en condicionals ambientals normals, fins a una setmana.

Per això la millor protecció contra ell és la vacuna trivalent felina , que així mateix el protegeix del Parvovirus felí i el Herpesvirus felí.

En cas d’identificar qualsevol símptoma cal acudir al veterinari com més aviat millor per evitar complicacions.

La entrada Calicivirus felí. La grip dels gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juliol 2018| Intoxicació per etilenglicol. Cas Clínic de Marta Hita, responsable del servei de la Unitat de Cures Intensives i hospitalització de l’Hospital Veterinari del Mar

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Llufa, una femella de Husky de 3 anys, va acudir d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar a causa de la ingestió accidental de líquid refrigerant de cotxe.

Els seus propietaris l’havien deixat sola a casa, i avorrida va destrossar un recipient de 5 litres d’aquest producte. Feia menys de 2 hores que estava sola, però enfront de la destroça, desconeixíen la quantitat exacta de líquid que havia pogut ingerir, i les conseqüències que es podien generar.

El líquid refrigerant del cotxe conté etilenglicol, una substància que també pot trobar-se en pintures, vernissos, o productes de revelat fotogràfic, entre altres.

Les intoxicacions causades per etilenglicol són greus, i la freqüència d’aquest tipus de casos, en medicina veterinària, són poc habituals donada l’estranya presència d’aquest producte en la llar.

No obstant això, la seva ingestió accidental pot succeir a causa de la seva palatabilidad, ja que pel que sembla és dolç i amb un gust semblant a l’almívar.

Lamentablement, petites quantitats de etilenglicol són suficients per a ser letals per a les nostres mascotes.

EXAMÉN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

Quan Llufa va ser atesa a l’hospital, el seu examen físic es trobava dins de la normalitat, presentant únicament una lleu alteració en l’estat mental.

No obstant això, no estava fora de risc, ja que els signes clínics més freqüents associats a aquesta intoxicació poden aparèixer fins a passades 24 hores després de la seva ingestió i solen donar-se en forma de vòmits, estat mental o motriu alterats, convulsions, o fins i tot coma, depenent de la quantitat ingerida i del pes de l’animal.

A més, a partir de les 12hores, poden aparèixer signes de disfunció cardiorrespiratòria com taquipnea i taquicàrdia.

Passades 24 hores, fins i tot després d’una millora momentània del quadre clínic, solen apareixen indicis de insuficiència renal aguda provocant dolor abdominal, hipotèrmia, diarrees, vòmits, o fins i tot, la seva mort.(Figura 1)

Aquesta substància per si mateixa no és tòxica, però si s’ingereix, es metaboliza en el fetge i pot malmetre el sistema nerviós central, el sistema cardiovascular i els ronyons.

El seu diagnòstic definitiu pot realitzar-se mitjançant el mesurament d’aquest component en sang, però desafortunadament, donada la poca casuística d’aquests casos, aquest test analític no es troba disponible als hospitals de veterinària i el seu estudi analític en laboratoris externs pot retardar la identificació de la intoxicació.

Figura 1

Per aquesta raó, sovint, el seu diagnòstic acaba realitzant-se mitjançant les alteracions analítiques (a nivell renal i del pH sanguini), alteracions a nivell de l’orina, anormalitats ecográficas en l’estructura renal, o mitjançant una història clínica que suggereixi la possible ingestió d’aquest tòxic.

En Llufa, a causa de la història clínica, encara i detectar-li només una lleu elevació d’un paràmetre renal, es va instaurar la teràpia de manera immediata per a prevenir el greu pronòstic i preservar així la seva salut.

TRACTAMENT

Donada la gravetat associada a la intoxicació, i el poc temps transcorregut de l’ingestió d’aquest, la rapidesa d’actuació era crucial, per la qual cosa es va induir el vòmit de Llufa, i es va procedir a realitzar-li fluidoterapia intensiva durant les següents hores controlant la progressió dels seus signes clínics.

El tractament per a aquest tipus d’intoxicació consisteix en l’administració de substàncies que interfereixen en el metabolisme del etilenglicol.

A nivell hospitalari, és habitual l’ús d’etanol (alcohol) o del 4-Metilpirazol, dues substàncies que bloquegen l’activitat de l’alcohol deshidrogenasa,l’enzim responsable del metabolisme del etilenglicol.

En el cas de Llufa, durant les següents hores al seu ingrés, se li van administrar infusions contínues d’etanol, sent el producte triat, el vodka, controlant l’aparició de possibles efectes secundaris a més de possibles progressions del problema renal. (Figura 2)

En els casos més greus, on és evident una fallada renal, o el pacient no respon de forma adequada als antídots, pot ser necessària la realització d’hemodiàlisi amb la condició d’eliminar la presència del tòxic i els seus metabòlits en sang, per la qual cosa el constant control de Llufa era vital.

Figura 2

EVOLUCIÓ

El pronòstic d’aquesta intoxicació depèn del temps transcorregut des de la seva ingestió. Si el problema progressa a una insuficiència renal, el pronòstic és reservat, calculant-se una alta taxa de mortalitat, entorn del 85% dels casos.

Per sort, Llufa es va recuperar completament, sense indicis de lesions renals fins i tot diverses hores després del seu ingrés.

La entrada INTOXICACIÓ PER ETILENGLICOL aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Setembre 2018|Nefroblastoma en conill nan. Cas Clínic d’Adrián Melero, doctorat i responsable del servei d’animals exòtics de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenta al nostre centre Roxy, un conill nan mascle, no castrat, de 3 anys. El seu propietari refereix que està actiu i alerta, però que des de fa uns dies presenta taquipnea i nerviosisme.

Acudeix preocupat perquè des d’un temps enrere a ara, observa una pèrdua de pes crònica en ell, no obstant això, desde fa uns dies, li sembla percebre unadistensió abdominal que no presentava.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Durant l’exploració física realitzada en la consulta, en la palpació abdominal, l’especialista del servei d’animals exòtics pot evidenciar una gran massa, dura i irregular, ocupant gran part de l’abdomen.

Sent est el focus de dolor que clarament li causa aquesta actitud a Roxy, a més de l’alt risc que podria suposar la ruptura interna d’aquesta massa, s’indica un primer abordatge analític general, per valorar l’estat general del pacient.

L’hematologia revela anèmia no regenerativa; Una mala resposta de la medul·la òssia a la demanda de producció de glòbuls vermells disminuïts.

La resta de valors estan dins dels paràmetres de la normalitat, per la qual cosa, tot i sent el pronòstic reservat, ens permet no perdre l’esperança a sanar-ho.

Figura 1

Radiográficament s’observa una massa anòmala a l’abdomen, delimitada per l’estómac i la bufeta, desplaçant el paquet intestinal caudalment.

A més, s’observen diverses estructures de radiopacitat mineral, compatibles amb pedres ingerides per l’animal, probablement de forma accidental.

Encara que aquestes, puguin no tenir concordança amb la resta del cas, en aquesta fase diagnòstica, no podem llevar-lis importància, podent tanmateix, complicar-nos el cas. (Figura 1)

En l’estudi ecogràfic s’observa una massa ovalada d’uns 15x12cm, delimitada per una càpsula, amb cavitats en el seu interior, sent aquestes compatibles amb, teixit tou d’alt contingut en greix o líquid, o material semi-sòlid.

En una de les vores de la càpsula es pot observar teixit compatible amb el ronyó dret, permetent-nos així situar la massa amb més precisió.

Arribats a aquest punt, el servei d’oncologia veterinària conjuntament amb el de cirurgia que es van posar a estudiar el cas, simultàniament, per tractar-ho de la millor forma possible entre tots els serveis.

El diagnòstic presumptiu és de massa renal compatible amb abscés, quist o neoplàsia.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

En conseqüència, d’aquest possible diagnòstic, la realització d’un estudi complet i adequat de l’animal és molt important, amb l’objectiu de poder descartar la presència d’un tumor, i la metàstasi d’aquest, en cas positiu.

Per a això, es requereix abordar quirúrgicament al pacient, precipitadament, per reduir els riscos potencialment mortals.

Es realitza una laparotomia exploratòria, amb posterior nefrectomia (extirpació del ronyó), i ureterectomia dreta (resecció d’una part de l’urèter dret). (Figura 2)

Figura 2

És una cirurgia agressiva, radical, i amb múltiples riscos, però es planteja extirpar la totalitat del tumor juntament amb les possibles cèl·lules canceroses que ho envoltessin, i assegurar així que aquesta sigui curativa.

La cirurgia és un èxit, i 72h després de la cirurgia, després de ser hospitalitzat per a el control del dolor d’una cirurgia tan extrema, i  podent-li proporcionar així una millor atenció, el pacient es dóna d’alta amb tractament analgèsic i antibiòtic.

Una setmana després, per a sorpresa de tots, l’anàlisi sangínia és normal, i la recuperació del pacient evoluciona favorablement.

Els resultats de l’estudi histopatològic de la biòpsia del ronyó revelen que es tracta d’una proliferació neoplàsica, mal delimitada, que creix infiltrant-se i substituent el teixit renal proper, sent el diagnòstic definitiu el de Nefroblastoma renal. (Figura 3 i 4)

Figura 3

Figura 4

Conegut també com a tumor de Wilms, es una neoplàsia maligna de ronyó, de molt alta mortalitat, si no s’aborda ràpidament.

Es tracta d’una malaltia, que encara i ser molt comuna en l’espècie humana, és minoritària casuísticament entre les nostres mascotes, sent encara molt poc freqüent en aquesta espècie.

La gran majoria d’estudis d’aquest tipus de tumors estan basats en estudis humans, principalment en nens, en els quals es donen extremadament freqüent. Encara es desconeix si es tracta d’una malaltia genètica.

En conills, donada la seva poca casuística, és molt difícil treure conclusions fermes. Generalment, s’ha pogut veure que el seu comportament sol ser de caràcter benigne, encara que augmenten de grandària de forma significativa en molt poc temps.

En molts casos, sol ser una troballa durant les necròpsies, presentant-se de forma solitària, múltiple unilateral o bilaterals.

Roxy ara porta una vida totalment normal, però serà crucial la realització de revisions periòdiques, per a un bon control del pacient, però sobretot, per a la prevenció d’una possible reincidència tumoral.

La entrada Nefroblastoma en conills aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.