Barcelona, febrer 2024| Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada. Cas Clínic de Yarait Prada i Raquel Santiago, veterinària del servei d’imatge i diplomada en Medicina interna de l’Hospital Veterinari del Mar i l¡Hospital Veterinari Molins

INTRODUCIÓ

L’ureterocele és la dilatació focal de l’urèter distal i pot localitzar-se a nivell submucós en la paret de la bufeta de l’orina o anar associat amb un urèter ectòpic.

La majoria dels pacients amb un urèter ectòpic i/o ureterocele es presenten per incontinència urinària sense anomalies renals concomitants.

S’han descrit diversos ureteroceles en gossos; no obstant això, en gats, hi ha només un cas reportat, diagnosticat mitjançant urografia excretora.

Aquest cas és interessant perquè vam poder fer-ho mitjançant tomografia computada (TAC).

INTRODUCIÓ AL PACIENT AMB URETEROCELE ASSOCIAT A URÈTER ECTÒPIC.

Es va presentar en consulta un gat mascle castrat, comú europeu, de 5 anys d’edat.

Presentava un quadre d’incontinència urinària d’almenys tres anys i mig d’evolució, sense altres signes clínics associats.

En l’examen físic general no es van detectar alteracions, per la qual cosa es va decidir realitzar proves.

DIAGNÒSTIC

Es va realitzar una analítica sanguínia completa en la qual no es van detectar alteracions rellevants.

En l’ecografia abdominal es va evidenciar pielectasia dreta, suggestiva d’obstrucció ureteral, hidrouréter i una possible imatge de doble bufeta o ureterocele ectòpic.

Així mateix, es va dur a terme un uroanálisis amb cultiu urinari que va resultar positiu per a E.coli sensible a múltiples antibiòtics.

Finalment, es va realitzar un TAC d’abdomen amb contrast per a confirmar el diagnòstic i plantejar l’abordatge quirúrgic.

Les imatges tomogràfiques van descriure les següents troballes:

• El Ronyó dret presentava una dilatació de la pelvis renal amb contingut hipoatenuant, que produïa lleu atròfia de la medul·la renal. (figura 3)
• L’Urèter dret estava distès amb un trajecte tortuós fins a connectar amb la uretra, on l’urèter es dilatava i continuava de manera intramural per la uretra pelviana, desembocant finalment en la uretra a l’altura de l’articulació coxofemoral. (figura 1 i 2)

Aquestes troballes van ser compatibles amb un urèter ectòpic intramural associat a un ureterocele ectòpic amb hidrouréter i pielectasia associats.

Figura 1

Figura 2

Figura 3

TRACTAMENT

Després de l’estudi d’imatge, es va dur a terme un primer tractament antibiòtic amb amoxicil·lina-clavulÀnic.

Posteriorment, es va realitzar el tractament quirúrgic que va consistir en la neoureteroimplantació per laparotomia per a la correcció de l’anomalia i resecció de l’ureterocele.

La neoureterocistostomía és la correcció quirúrgica més comuna per a la correcció d’urèters ectòpics.

RESOLUCIÓ

Una setmana després de la cirurgia, el pacient ja no mostrava incontinència urinària.

Nou mesos més tard de la intervenció quirúrgica, la dilatació de la pelvis renal s’havia reduït considerablement i l’urèter només es trobava distès en el seu terç proximal.

DISCUSSIÓ I CONCLUSIONS

L’urèter ectòpic felí ha estat documentat en 27 casos, considerant-se la causa congènita més freqüent d’incontinència urinària en el gat.

No obstant això, aquest cas és el segon descrit d’ureterocele ectòpic felí i el primer en el qual disposem d’imatges de TAC, ja que en l’altre cas el diagnòstic es va realitzar mitjançant urografia excretora.

En molts casos, la urografia excretora estàndard pot ser diagnòstica; no obstant això, és comú trobar-nos amb diagnòstics no concloents, a causa de diversos factors que poden dificultar la correcta visualització de la inserció de l’urèter.

En realitzar un TAC, aquestes limitacions disminueixen de manera considerable; per això, es descriu com una tècnica més sensible en el diagnòstic i a l’hora de determinar si l’urèter té un trajecte intramural, dada important a tenir en compte a l’hora de plantejar el tractament quirúrgic.

L’urèter ectòpic amb ureterocele associat ha de ser valorat com a diagnòstic diferencial en gats amb incontinència congènita.

En els dos casos descrits fins a la data, les proves de diagnòstic per imatge ens han portat a una adequada correcció quirúrgica i a la resolució dels signes clínics del pacient, així com a la millora de les alteracions urinàries derivades de la ectopia.

1. Eisele, J. G., Jackson, J., & Hager, D. (2005). Ectopic Ureterocele in a Cat. In J Am Anim Hosp Assoc (Vol. 41).
2. Holt PE, Gibbs C. Congenital urinary incontinence in cats: a review of 19 cases. Vet Rec. 1992 May 16;130(20):437-42
3. Lonc KM, Kaneene JB, Carneiro PAM, Kruger JM. Retrospective analysis of diagnoses and outcomes of 45 cats with micturition disorders presenting as urinary incontinence. J Vet Intern Med. 2020 Jan;34(1):216-226.
4. Rutgers C, Chew DJ, Burt JK. Bilateral ectopic ureters in a female cat without urinary incontinence. J Am Vet Med Assoc. 1984 Jun 1;184(11):1394-5.
5. Popp JP, Trebel B, Schimke E, Poser D. Bilateral ektopischer Ureter bei einem Perserkater–eine mögliche Ursache der Harninkontinenz [Bilateral

La entrada Ureterocele diagnosticat mitjançant tomografia computada aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Novembre 2023| Cardioversió elèctrica en un Buldog Anglès amb cardiomiopatía arritmogénica. Cas Clínic de Laín García, responsable del servei de Cardiologia de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

INTRODUCCIÓ A LA CARDIOMIOPATÍA ARRITMOGÉNICA

La cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC) es va descriure per primera vegada en el Bulldog Anglès en 2009.

Igual que succeeix en humana o en el Bóxer, aquesta cardiomiopatía consisteix en un infiltrat fibroadiposo del endocardio que provoca l’aparició d’arrítmies ventriculars dretes.

Una arrítmia és un trastorn del ritme cardíac que causa batecs irregulars del cor. Poden ser benignes o greus i són causades per diverses condicions mèdiques.

Aquest cas clínic descriu com, després de tractar sense èxit amb diferents antiarrítmics, finalment es va aconseguir revertir temporalment aquestes arrítmies a ritme sinusal mitjançant cardioversió elèctrica.

Aquest procediment mèdic consisteix en utilitza una descàrrega elèctrica per a restablir un ritme cardíac normal davant arrítmies cardíaques.

Pacient amb amb cardiomiopatía arritmogènica

DADES DEL PACIENT I CAS CLÍNIC

Acudeix a l’Hospital una gossa de raça Bulldog anglès, de 9 anys i 20 Kg de pes, per síncopes d’aparició aguda.

No hi havia antecedents de malaltia i no estava prenent cap medicació.

L’examen físic va mostrar taquicàrdia, pols femoral feble i mucoses pàl·lides.

L’electrocardiograma va revelar una taquicàrdia ventricular (TV) dreta paroxismal a 340 bategats/min.

Taquicàrdia ventricular (TV) dreta en electrocardiograma

Les radiografies toràciques van mostrar una cardiomegalia generalitzada sense signes de congestió, i l’ecocardiografia una marcada dilatació del ventricle dret.

Les analítiques sanguínies no van evidenciar alteracions significatives.

DIAGNÒSTIC I MANEIG HOSPITALARI

El diagnòstic presumptiu inicial va ser de cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC).

Inicialment es van administrar 2 bitlles de lidocaïna seguit d’una infusió contínua.

A les 24 hores es va pautar sotalol i es va reduir la infusió contínua a un 50%.

L’electrocardiograma va empitjorar i es va haver de tornar a pujar la infusió contínua, i es va substituir el sotalol per amiodarona.

Pel fet que l’arrítmia no es controlava, els propietaris van autoritzar realitzar una cardioversió elèctrica bifàsica com a última opció.

Mitjançant cardioversión (Nikon Kohden Cardiolife), després d’una descàrrega a 100J es va restablir el ritme sinusal a 111 bategats/minut.

Cardioversió elèctrica bifàsica

Restabliment del ritme sinusal

DISCUSSIÓ

La cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC) del Bulldog anglès té una presentació clínica similar a la descrita en el Bóxer.

Els pacients poden tenir arrítmies subclínicas o simptomàtiques però, a diferència que en els Bóxer, molts presenten fallada cardíaca congestiva pel que es considera un forma més greu de ARVC.

Inicialment el tractament consisteix a administrar antiarrítmics però a vegades les arrítmies són refractàries.

En medicina humana la implantació d’un cardioversor-desfibril·lador elèctric en pacients amb elevat risc de mort sobtada permet controlar les arrítmies, millorar el pronòstic a llarg termini i la supervivència.

Aquesta opció terapèutica, encara que s’ha descrit en el Bóxer, no sol ser viable en veterinària a causa de l’elevat cost i la falta d’experiència tècnica.

En canvi la utilització d’un cardioversor elèctric bifàsic extern pot contemplar-se com una opció viable per a controlar aquestes arrítmies en pacients refractaris i hemodinámicamente inestables.

CONCLUSIÓ

La detecció d’arrítmies ventriculars dretes en Buldog anglès ha de fer-nos pensar en aquesta forma de cardiomiopatía arritmogénica del ventricle dret (ARVC).

Si no es controlen farmacològicament es pot intentar una cardioversión.

De totes maneres, s’ha d’advertir al propietari que la durada del ritme sinusal després de la cardioversión és molt variable i l’arrítmia pot reaparèixer en qualsevol moment.

Pots conèixer més cas veterinaris de cardiopaties en el següent article

La entrada Cardioversió elèctrica en un Bulldog Anglès amb cardiomiopatía arritmogénica aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2023 | Diarrea crònica en gossos. Cas Clínic de Raquel Santiago, diplomada europea en medicina interna de l’Hospital Veterinari de la Mar i Hospital Veterinari Molins.

EL MEU GOS TÉ DIARREA DES DE FA TEMPS, ÉS NORMAL O PODRIA TRACTAR-SE D’UNA MALALTIA?

La diarrea crònica (procés de més de 4 setmanes en el gos), és un dels principals motius de visita en la clínica veterinària diària.

Moltes vegades no són quadres constants, sinó que mostren diarrees intermitents, i encara que sigui així, aquest problema ha de ser valorat per un veterinari.

A vegades, es tractarà només de diarrea, però poden anar acompanyats de vòmits, alteracions de l’apetit i pèrdua de pes.

DADES RELLEVANTS

Les diarrees a vegades poden contenir sang (sang no digerida, que prové de la part final de l’intestí, i que a vegades també pot contenir moc (imatge 1 i 2) o sang digerida, de color molt fosc, que prové de l’estómac o intestí prim).

Imatge 1. Deposicions amb presència de moc i sang fresca d’un pacient amb enteropatia digestiva crònica responsiva a immunosupressors.

Imatge 2

La major part dels pacients amb diarrees cròniques tenen alguna patologia digestiva.

DIAGNÒSTIC

Per a estar segurs d’això, hem de descartar (mitjançant analítica i ecografia) causes fora del sistema digestiu que puguin cursar amb els mateixos signes clínics (patologies renals, hepàtiques, pancreàtiques i algunes malalties endocrines).

En aquests casos també és de vital importància assegurar-nos que el nostre pacient té una pauta de desparasitació completa i al dia.

El folat i la cobalamina, són dues vitamines d’absorció intestinal que ens seran d’utilitat per al diagnòstic i tractament de les enteropatia cròniques.

A més, són fàcils de determinar, ja que es realitza en una extracció sanguínia rutinària (imatge 3).

Imatge 3: Resultats de folat i cobalamina d’un pacient digestiu crònic.

La principal causa de diarrea crònica en el gos és la intolerància/al·lèrgia alimentària, anomenada enteropatia crònica responsiva a dieta.

Això no vol dir que la dieta que li estem donant al nostre gos no sigui de qualitat, simplement en ell genera una reacció immunitària, que li provoca diarrea.

CONCLUSIONS

Aquests pacients, solen respondre a canvis de dieta específics (proteïna novella o proteïna hidrolitzada), que han de ser supervisats pel teu veterinari.

Existeix un percentatge baix de pacients (20-23%) que no responen a dieta i que a més poden presentar, de manera progressiva, quadres més severs.

Per a la major part d’aquests casos, cal realitzar una endoscòpia digestiva amb pressa de biòpsies per al seu estudi histopatològic (imatge 4).

Imatge 4: Imatge endoscòpica d’un pacient amb enteropatia perdedora de proteïnes.

Per això, en pacients amb diarrea crònica és fonamental realitzar una avaluació veterinària completa. En Hospital Veterinària de la Mar, disposem a més de tot el necessari per a això.

La entrada Diarrea crònica en gossos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , novembre 2021| Calicivirus felí. La grip dels gats. Cas Clínic de Laia Sanchez, Auxiliar Veterinària de l’ Hospital Veterinària del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinària del Mar Milo, un gat mascle comú europeu de dos anys , sense la pauta de vacunes al dia .

La seva propietària refereix que els últims dies està més apàtic del que és habitual. Tot just menja i beu, i presenta tos i molta sialorrea, com si tingués grip.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC DE CALICIVIRUS FELÍ

Durant l’exploració física inicial, el gat presenta febre , amb 39,4º de temperatura, i un retard al plec cutani que determinava un lleu estat de deshidratació.

Sota sedació, se li va explorar la cavitat bucal i es van visualitzar úlceres a la llengua i una amigdalitis marcada, sospitant d’un possible procés de Calicivirus felí. (figura 1 i 2)

Figura 1 – úlceres

Figura 2 – úlceres

QUÈ ÉS EL CALICIVIRUS EN GATS

El Calicivirus felí és un tipus de grip felina molt comú i contagiosa , que si no es tracta a temps, pot resultar greu, especialment en gats amb un sistema immunitari feble.

És un virus molt contagiós que afecta sobretot les vies respiratòries superiors, provocant esternuts, descàrrega nasal, llagrimeig, febre, etc.

Es contagia per contacte directe amb els fluids d’un altre gat infectat (secrecions nasals, saliva, llagrimeig,), per contacte amb objectes o espais freqüentats per un gat infectat (llits, abeuradors i menjadores, mantes, …), o en ser cadells de un gat portador encara que no malalt.

Davant la sospita de calicivirus es va realitzar un primer abordatge analític, en què es van descartar afectacions greus, així com proves d’imatge que van ser compatibles amb la normalitat.

TRACTAMENT DEL CALICIVIRUS FELÍ

A dia d’avui no hi ha un tractament farmacològic que guareixi el Calicivirus en gats .

A més, es tracta d’un virus la soca infecciosa del qual muta amb facilitat, per la qual cosa un mateix pacient pot patir-la repetides vegades.

No obstant això , la majoria de gats es recuperen bé , amb ajuda d’atenció veterinària.

Els gats afectats de calicivirus , queden la resta de la seva vida com a portadors, per la qual cosa encara que no presentin símptomes, sempre poden suposar una font de risc de contagi per a altres gats.

El tractament es basa a alleujar els símptomes del pacient, amb antibiòtics per evitar infeccions oportunistes, analgèsia i antiinflamatoris per evitar que el procés s’agreugi, col·liris i una higiene constants.

A més, és important garantir que el pacient no deixi de menjar ni beure, oferint-li dietes temperades i més saboroses , o fins i tot col·locant-li sondes de suport nutricional si és necessari.

Figura 3 – pacient Milo

EVOLUCIÓ I RESOLUCIÓ

Milo es va quedar ingressat amb fluidoteràpia, control de la temperatura i les úlceres, analgèsia i antibiòtics, degudament aïllat per evitar contagis.(figura 3)

El procediment del seu cas va ser molt satisfactori, i gràcies a les meticuloses cures i al tractament instaurat, en 48 hores podia ser donat d’alta.

A les posteriors revisions menjava ja amb plena normalitat, i no presentava símptomes evidents de calicivirus (cap rastre de tos, salivació excessiva, ni d’úlceres bucals.)

CONCLUSIONS

El Calicivirus felí és un virus molt resistent que pot sobreviure al medi ambient, en condicionals ambientals normals, fins a una setmana.

Per això la millor protecció contra ell és la vacuna trivalent felina , que així mateix el protegeix del Parvovirus felí i el Herpesvirus felí.

En cas d’identificar qualsevol símptoma cal acudir al veterinari com més aviat millor per evitar complicacions.

La entrada Calicivirus felí. La grip dels gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, abril 2020| Adrenalectomia en gos. Article Clínic d’Elvira Deffontis, cirurgiana interna de l’Hospital Veterinari del Mar.

RESUM

La glàndula adrenal és una glàndula situada a sobre dels ronyons, la funció del qual és la secreció d’hormones, indispensables per a garantir la funció del normal d’aquests, i en general, per a mantenir tot l’organisme en bon estat. (Figura 1)

Les alteracions en aquestes, afecten en la producció i secreció d’aquestes hormones, donant lloc a processos patològics, com ara malalties cardiovasculars, respiratòries, o del sistema nerviós central, recomanant la seva intervenció per mitjà d’una adrenalectomia.

Figura 1

INTRODUCCIÓ

D’una banda, la glàndula adrenal produeix hormones esteroidees, com ara: glucocorticoides, mineralocorticoides i catecolamines.

D’altra banda, hormones sexuals, com: andrògens i ecatecolamines.

Pel que fa a les primeres; els glucocorticoides són hormones encarregades de regular el metabolisme. Els mineralocorticoides regulen la pressió arterial, i mantenen l’equilibri dels electròlits (minerals interns que ajuden a equilibrar la quantitat d’aigua interna el cos).

Per últim, les catecolamines, inclouen la Dopamina, l’Adrenalina i la Norepinefrina, que poden actuar tant com a hormones, o com a neurotransmissors en el Sistema Nerviós Central, i que provocant canvis fisiològics en el cos, per a la seva activitat física.

Sovint, hi ha animals que presenten masses a la glàndula adrenal, afectant la producció i secreció de les hormones prèviament esmentades.

Alguns tumors però, no afecten la secreció hormonal, i les manifestacions clíniques presentades, provenen de la invasió local d’aquest a altres estructures, o bé a causa d’una metàstasi subjacent.

MÈTODE

En aquests casos, en l’àmbit ecogràfic, s’observa l’augment del mida d’una glàndula adrenal, o bé de les dues, sent aquest últim cas, un fet més esporàdic.

A vegades, són troballes esporàdiques durant un examen ecogràfic abdominal.

La glàndula adrenal dreta s’ubica a prop de la vena cava caudal (figura 2), i el sobre creixement d’aquesta, o un creixement tumoral, pot arribar a envair-la, o envair altres estructures properes, donant lloc a conseqüències importants, presentant un repte especial a l’hora d’extreure-la quirúrgicament.

Quan es tracta de masses adrenals funcionals, aquestes afecten la producció i secreció de les hormones, pel que es recomana extreure-la quirúrgicament, realitzant una adrenalectomia.

Figura 2

PROCEDIMENT

En el transcurs de la cirurgia per l’extirpació del tumor adrenal,s’intenta ocloure prèviament la vena cava caudal mitjançant un torniquet, i un cop extreta la glàndula, aquesta s’allibera per a restablir el fluix sanguini normal. (figura3)

En alguns casos, si la invasió tumoral és molt important, es planteja també l’extracció del ronyó.

Figura 3

Abans d’intervenir qualsevol animal però, és vital la seva estabilització.

En cas d’haver-se produït una secreció excessiva d’hormones, primerament s’ha d’intentar normalitzar-ne els nivells, mitjançant tractaments mèdic.

Tanmateix, abans de realitzar una cirurgia d’aquest estil, s’ha de garantir el bon funcionament del ronyó, i corregir-ne les anormalitats electrolítiques que hi puguin existir.

DISCUSSIÓ

En conclusió, l’adrenalectomia és una cirurgia complicada a causa de la ubicació de la glàndula adrenal i la proximitat a estructures vitals com ara la vena cava caudal, resultant en alguns casos, complicada, o inclús impossible, la seva extirpació.

Quan el tumor adrenal envaeix aquestes estructures, o bé presenta una metàstasi associada, no es recomana la realització de la cirurgia, sent el principal risc associat a l’adrenalectomia, la incisió o la perforació de la vena cava caudal, provocant conseqüències mortals.

Tanmateix, aquesta, pot produir dificultats respiratòries (dispnea)inflamació del pàncrees (pancreatitis), desequilibris electrolítics, fallida renal i disminució de la secreció de glucocorticoides (hipoadrenocorticisme) entre d’altres.

De fet, els pacients sotmesos a aquesta cirurgia, sovint han de ser tractats de manera crònica amb glucocorticoides i/o mineralocorticoides, ja que se n’extreu la seva font de producció.

Així doncs, es tracta d’una cirurgia de pronòstic reservat, però que depenent del tipus de tumor i invasió, permet augmentar l’esperança de vida post quirúrgica, fina a 1 o 2 anys.

Per conèixer més casos sobre tumors, pots visitar la història de Roxy, en el seu cas clínic.

La entrada Adrenalectomia en gos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Novembre 2019 Urolitiasi en Ferret. Cas Clínic d’Eduard Armengol, especialista en el servei d’animals exòtics de l’Hospital veterinari del mar

Cas de vídeo

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Babu, un mascle, no persa, Fura de 6 anys d’edat , es va presentar a l’Hospital veterinari del mar amb una gran quantitat de dolor abdominal, tenesme (contraccions violentes a causa de la dificultat de defecar o orinar) i la disúria (dolor en orinar).

EXPLORACIÓ FÍSICA I DIAGNOSI

L’examen físic va mostrar la presència d’un globus de bufeta (de la bufeta dura, distesa a causa de l’acumulació d’orina), juntament amb el dolor abdominal i el dolor exacerbava l’agressivitat.

Urgentment, el servei d’animals exòtics de l’hospital va institutar dolors i tractament de cobertura dolorosa per preservar la seva salut.

Posteriorment, evitant la gravetat del pronòstic, es va realitzar una radiografia per avaluar l’estat de la bufeta de manera que es pugui aclarir la causa del problema.

Els raigs X van mostrar que la bufeta es va distendre i es va omplir de partícules de radioopability mineral, compatible amb urolitos (pedres en el tracte urinari). (Figura 1)

També s’observen en diferents àrees de la uretra, obstint la sortida de l’orina i causant el globus de bufeta.

Quan es produeix un bloqueig urinari, el risc de tòxics que s’eliminen en l’orina és molt alt, produint aquests greus intoxicacions en el cos.

A més, la formació de pedres pot ser indicatiu que el ronyó no té bona funcionalitat.

Per aquest motiu, s’indica la necessitat de realitzar un enfocament analític complet per valorar l’estat general de l’animal.

Afortunadament, en el cas de Bubu, els valors obtinguts estaven dins dels paràmetres normals,resultant en el diagnòstic definitiu de la urolitiasi severa en la bufeta i la uretra.

Tractament

Revelat la causa del dolor, l’acció ràpida va ser crucial per la qual cosa el catèter urinari es va realitzar amb l’objectiu de desobstrucció de la uretra i permetent l’evacuació de l’orina.

Aquest procés redueix el risc de ruptura de la bufeta a causa de la pressió de l’orina.

Una vegada que va somriure, es va mantenir per facilitar la sortida de l’orina.

En Bubu, de 24 a 48h, va ser hospitalitzat per estabilització i posteriorment dirigit quirúrgicament per a l’extirpació dels uroliths. (Figura 2)

El tractament de l’indicador és quirúrgic.
La cirurgia consisteix a realitzar una cistotomia (incisió a la bufeta urinària per accedir a l’interior) i l’eliminació dels urolits.

(Figura 3 i 4)

La mida petita de l’animal requereix certa destresa quirúrgica, així com la necessitat d’una eliminació completa de totes les pedres, per assegurar la seva recuperació completa, i evitar una nova obstrucció. (Figura 5)

Figura 5

Evolució

La cirurgia va ser un èxit, i 24 hores més tard, després de ser hospitalitzada per a la gestió del dolor, i després de recuperar la capacitat d’orinar, Bubu va ser donat d’alta amb tractament analgèsic i antibiòtic.

Una setmana més tard, l’evolució va ser favorable, i sense problemes per orinar, la seva recuperació va ser evident.

Les revisions periòdiques seran crucials, així com la modificació de la dieta per tal d’evitar la formació de nous uroliths, però en Bubu, de nou, condueix una vida totalment normal.

Per obtenir més informació sobre els casos clínics sobre els animals exòtics, vostè pot aprendre sobre la història de la Theodor conill: https://veterinariadelmar.com/project/dilatacion-obstruccion-gastrica-conejos-veterinarios-barcelona/

La entrada Urolithiasis en una Fura aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, abril 2018|Conjuntivitis en gatets. Cas Clínic de Natàlia Curull, responsable del servei d’oftalmologia de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinari del Mar tres cadells de gat, de menys de dos mesos, abandonats en una caixa de cartó, a la sortida d’un esdeveniment.(Figura 1)

Els gatets presenten una conjuntivitis marcada, amb una intensa secreció en tots dos ulls i blefaroespasmo (dolor ocular).

Figura 1

DIAGNÒSTIC

En l’exploració física inicial, els tres cadells presenten secreció mucopurulenta en tots dos ulls, i dos d’ells, així mateix, oftàlmia neonatal.(Figura 2,3 y 4)

Aquesta és una forma de conjuntivitis que es desenvolupa durant l’etapa neonatal, a conseqüència de l’obertura tardana o incompleta de les parpelles.

Figura 2. Gatet 1

Figura 3, Gatet 2

Figura 4. Gatet 3

Els gatets nounats o en creixement poden sofrir sovint aquest tipus de patologies oculars.

Després d’una exhaustiva i delicada neteja dels ulls, i després d’aplicar antibiòtic tòpic, Natàlia Curull, especialista en el servei d’oftalmologia, va avaluar l’estat de la còrnia, i les possibles lesions annexes.

A priori, en dos dels cadells el tractament de la conjuntivitis seria efectiu i resolutiu.

No obstant això, en un dels cadells, encara era molt primerenc per a avaluar l’estat de la còrnia.(Figura 5)

Figura 5. Cornea no valorable

TRACTAMENT

El tractament convencional per a tractar la conjuntivitis en gatets, consisteix a separar gradualment les parpelles, de manera suau, realitzant neteges profuses amb desinfectants per als ulls, i instaurant antibiòtic de cobertura tòpica.

El recentment propietaris dels tres cadells, van realitzar 6 vegades al dia, meticulosament, cadascun dels passos indicats, en els ulls dels tres gatets, intentant preservar la salut ocular d’aquests.

Especialment en animals que vénen de protectores, granges, o abandonats són molt freqüents les conjuntivitis d’origen infecciós.(Figura 6)

Figura 6

Els gatets afectats per aquest tipus de conjuntivitis, són propensos a sofrir infeccions secundàries per Chlamydophila felis, herpesvirus felí o bacteris oportunistes com Staphylococcus spp, presentandose al costat d’un quadre gripal.

Poden portar associats signes clínics sistèmics com a febre, letargia, anorèxia, malaltia de vies respiratòries altes (tos, esternuts, secreció nasal) i dermatitis facial.

EVOLUCIÓ

Els signes oculars dels gatets afectats per aquests virus, inclouen: una secreció serosa (blanquinosa) o mucopurulenta (color groc-verdós), una inflamació de la conjuntiva, i quemosis (edema de la conjuntiva).(Figura 7 ,8,9)

Figura 7. Ulcera corneal

Figura 8. Oftalmia neonatal

Figura 9. Oftalmia neonatal

En casos greus, poden arribar a aparèixer úlceres corneals i simblefaron (adhesió total o parcial entre la cara interna de la parpella i el globus ocular),afectant greument la futura visió d’aquests.(Figura 10 y 11)

Figura 10

Figura 11

Per sort els cadells, no presentaven més afectacions, per la qual cosa, en estar en bones condicions, i no sofrir patologies concomitants, van facilitar que el quadre víric anés autolimitant, i es recuperessin en poc temps.(Figura 12)

CONCLUSIONS

En els casos d’herpesvirus, el virus pot quedar latent, i en animals adults, en moments d’immunosupressió o estrès poden sofrir recaigudes i tenir problemes oculars de conjuntivitis o úlceres corneals recurrents.

Figura 12. Gatet 1 recuperat

La entrada CONJUNTIVITIS EN GATETS aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Març 2017|Luxació en l’articulació del colze en Bichón Maltès adult. Cas Clínic d’Eduard Pujades, responsable del servei de traumatologia de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nala, una Bichón Maltès no esterilitzada de 12 anys d’edat, es va presentar d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar per una coixera marcada en l’extremitat anterior esquerra, i dolor en l’articulació del colze.

Després d’una baralla amb un altre gos, els seus propietaris havien detectat que presentava ferides profundes en el cos, i una clara dificultat en la mobilitat, no sostenint-se en una de les extremitats anteriors.

Sense poder determinar-ne una lesió evident, ni en l’extremitat ni en l’articulació, i front el dolor que detectaven en Lluna en l’articulació del colze, van decidir acudir a la recerca d’ajuda.

EXAMÉN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física general, Nala presentava ferides penetrants en el coll i al cap.

A més a més, tenia una marcada coixera en una extremitat anterior, resultant-li molt dolorosa la manipulació durant la flexió i palpació de l’articulació del colze, humer i l’escàpula.

Mostrava una lleugera taquipnea i taquicàrdia, causada pel dolor de les lesions.

Per sort però, la resta de constants i examen físic eren estables.

Després de realitzar una exhaustiva exploració per a descartar talls o lesions evidents que poguessin ser també causants d’aquesta coixera, es va indicar la necessitat de realitzar proves d’imatge.

Les radiografies no van evidenciar cap fractura ni fissura.

Lamentablement però, sí es va visualitzar una clara imatge de luxació en l’articulació del colze. (Figura 1 i 2)

Figura 1

Figura 2

En les luxacions en articulació de colze, la part inferior de l’articulació, on es troben el radi i el cúbit, es desplaça cap al lateral.

De no corregir-se, aquesta perd la seva funcionalitat.

Davant aquesta situació, tractant de resoldre el problema ràpidament, es va indicar la necessitat de recol·locar l’articulació, sota sedació.

TRACTAMENT

Abans de la recol·locació del colze, és vital examinar detingudament les radiografies, a la recerca de petites fractures i lesions per avulsió.

L’absència d’aquestes lesions, permet resoldre el problema, recol·locant l’articulació manualment en el seu lloc, i immobilitzant l’articulació, s’aconsegueix una recuperació en un breu període de temps.

Per contra, quan aquest abordatge no és factible, o la lesió s’ha produït amb molta anterioritat, impedint la recol·locació manual, és imprescindible la intervenció quirúrgica, per a posicionar l’articulació en el seu lloc.

A vegades és fins i tot necessari replicar les funcions dels lligaments originals.

Afortunadament, Nala presentava una lesió neta, per la qual cosa ràpidament es va procedir a la seva resolució.( Figura 3 )

Figura 3

Posteriorment a un abordatge analític general, en què tots els paràmetres estaven correctes, es va sedar i es recol·loco l’articulació.

Al no observar cap inestabilitat posterior, es va indicar la necessitat de repòs absolut, i un breu tractament de antinflamatori.

EVOLUCIÓ

A la setmana del traumatisme, Nala va acudir a revisió, per a avaluar l’estabilitat de l’articulació, i valorar la possibilitat d’introduir de nou l’activitat física. (Figura 4)

Figura 4

Satisfactòriament, es va observar molt bona evolució, no presentant ni tan sols coixera.

Per aquest motiu, sota unes controlades pautes, se li va donar l’alta, permetent-li recuperar gradualment la seva vida normal.

La entrada LUXACIÓ EN L’ARTICULACIÓ DEL COLZE aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juny 2019| Proventriculotomía en garsa per a l’extracció de cos estrany. Cas Clínic d’Eduard Armengol i Adriàn Melero, especialistes en el Servei de Medicina i Cirurgia d’Animals Exòtics de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Kiwi, un pollet de garsa caigut del niu i rescatat per un transeünt, es va presentar d’urgències a l’Hospital Veterinari del Mar.

Des de feia uns dies, el seu nou amo i cuidador, l’alimentava diàriament amb farinetes perquè pogués sobreviure, però per accident, aquesta va ingerir la sonda utilitzada per a l’alimentació assistida, per la qual cosa enfront d’un quadre d’asfíxia, van acudir al nostre centre.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física realitzada en la consulta, l’animal estava estable, sense presentar cap alteració física aparent, per la qual cosa vam iniciar el protocol diagnòstic.

En primer lloc havia de determinar-se la posició exacta de la sonda, ja que en cas d’estar allotjada en el pap, l’extracció resultava més senzilla.

En cas contrari, com per desgràcia va succeir en el cas de Kiwi, l’extracció d’aquesta hauria de realitzar-se quirúrgicament.

Amb l’objectiu de confirmar la seva localització, es van realitzar proves d’imatge.

Lamentablement, la radiografia va evidenciar que la sonda ja no estava en el pap, sinó en proventrícle (el primer estómac dels ocells).

Tractant de realitzar el millor abordatge del cas i prendre així decisions més precises, es va optar per a realitzar una radiografia de contrast (fig. 1 i 2).

Figura 1

Figura 2

Aquestes radiografies, mitjançant un líquid opac a la radiació, permeten realitzar un estudi del sistema digestiu, urinari, genital, o fins i tot dels vasos sanguinis.

Després de la seva realització, es va poder apreciar que la sonda estava allotjada entre el proventrícle i el ventricle (o molleja), la qual cosa dificultava la seva extracció mitjançant endoscòpia, revelant la necessitat d’intervenir quirúrgicament.

TRACTAMENT I EVOLUCIÓ

Donada la complexitat del cas i la ubicació de la sonda d’alimentació, era necessari abordar quirúrgicament a Kiwi per a poder extreure-la.

El tractament triat era una celiotomia convencional amb proventriculotomía d’urgència.

Aquesta consisteix en una cirurgia agressiva, en la qual s’ha d’obrir un dels estómacs (proventrícle).

Aquest tipus d’intervenció té múltiples riscos que cal assumir, entre d’altres, les infeccions posquirúrgiques (celomitis greu) o la necrosi de l’estómac, podent portar totes dues a la mort del pacient (fig.3 i 4).

Figura 3

Després d’una intervenció delicada, i sota una estricta esterilitat, la cirurgia va resultar un èxit.

Figura 4

Kiwi va necessitar ser hospitalitzada 24 hores sota un intensiu monitoratge per a control del dolor, l’evolució i de les possibles complicacions, però després d’aquestes, va poder ser donada d’alta amb tractament antiinflamatori, antibiòtic i protector gàstric.

En el cas de Kiwi, sorprenentment, la recuperació ha estat molt ràpida, mostrant-se activa i menjant sense problemes poques hores després de despertar-se de la intervenció.

En aquests processos, la velocitat en l’atenció del pacient i en la presa de decisions per a realitzar cirurgia és clau per a l’èxit postquirúrgic i la ràpida recuperació.

Kiwi ara porta una vida totalment normal, i en la revisió realitzada pocs dies després, el seu nou propietari ens transmetia que estava molt alegre, menjant amb fam i completament recuperada!

La entrada PROVENTRICULOTOMÍA EN GARSA PER A EXTRACCIÓ DE COS ESTRANY aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2019| Insuficiència valvular degenerativa canina. Cas Clínic de Gonzalo Sanz, responsable del servei de diagnòstic per la imatge de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nuky, femella mestissa de 12 anys. Va acudir a l’Hospital Veterinari del Mar per a una profilaxi dental.

Durant l’estudi preanestèsic es va auscultar un buf cardíac, per la qual cosa es va indicar la necessitat de realitzar un estudi analític i ecocardiografia per a valorar el risc anestèsic.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Els resultats analítics no van presentar alteracions.

En l’estudi ecocardiográfic es va evidenciar un problema cardíac, diagnosticant-se una malaltia de insuficiència valvular degenerativa, associada sovint a gossos de races petites i mitjanes, d’edats avançades.(figura 2,3,4,5,6 i 7)

En aquesta patologia les vàlvules que connecten les aurícules i els ventricles cardíacs es veuen degenerades, i durant la contracció del cor es genera una reculada sanguínia anormal.

En funció de l’afectació d’aquestes vàlvules, pot ser o no necessari el tractament mèdic, així com presentar un major o menor risc davant una anestèsia.

En el cas de Nuky, després de l’estudi realitzat i un examen físic general, es va determinar que el grau d’afectació cardíac que presentava era perfectament compatible amb la realització d’una anestèsia, sense significar aquesta un increment de risc normal.

Davant la preocupació dels seus propietaris es va pactar la motorització de les freqüències respiratòries a casa, per a acabar de supervisar al 100% l’estabilitat cardíaca en un estat en repòs, en un ambient tranquil.

TRACTAMENT

Les malalties cardíaques són patologies molt comunes en les nostres mascotes. Algunes són congènites i unes altres apareixen amb l’edat.

La realització de controls rutinaris és fonamental, ja que una simple auscultació pot orientar-nos en el diagnòstic de patologies cròniques que, en fases inicials no solen presenten simptomatologia.

Enfront del diagnòstic de Nuky, i sobre la base de la seva estabilitat física i hemodinàmica, es va determinar la viabilitat per a sotmetre-la a la intervenció.

Aquest tipus d’anestèsies és ràpida i segura, i sota l’observació rutinària d’un equip d’especialistes, es va realitzar la neteja bucal, sense incidències, podent el mateix dia anar-se’n d’alta a casa.

EVOLUCIÓ

El diagnòstic precoç, i el bon control d’una malaltia cardíaca, pot suposar la diferència entre una bona qualitat de vida amb el tractament adequat, o l’aparició de descompensacions cardíaques.

Aquestes apareixen moltes vegades en forma d’”embassada pulmonar”, on el pronòstic es veurà àmpliament minvat, podent fins i tot a produir morts sobtades.

Nuky es va diagnosticar fa ja gairebé un any, i el seu cor es manté perfectament estable amb la mediació indicada per a la seva patologia.

És imprescindible que acudeixi a consulta cada 3 mesos, per a supervisar l’evolució i valorar la modificació de la dosi del seu tractament.

A pesar que no podrà ser una esportista d’elit, realitza una vida perfectament normal.

Fa llargs passejos i juga amb els seus companys, supervisat sempre pels seus propietaris que, fent un magnífic treball, comproven la freqüència respiratòria des de casa o des del parc prevenint qualsevol possible alteració.

La entrada Insuficiencia valvular degenerativa canina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.