Barcelona, Juliol 2022| Mel en la cura de ferides. Cas Clínic d’Alexandra Serra, auxiliar veterinària de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Coneixem la mel com la substància dolça que ens aporta un alt valor nutritiu en la nostra alimentació.

Però saps que també és usada en tractaments terapèutics?

En l’antiguitat, fa milers d’anys, ja van descobrir el seu alt valor medicinal aconsellant el seu ús per a tractar ferides.

Milers d’anys després, gràcies a la medicina moderna, s’ha demostrat que les propietats biològiques i físiques de la mel, té un paper eficaç en el tractament de ferides,

DESCRIPCIÓ I PROPIETATS DE LA MEL EN L’ÚS TERAPÈUTIC

Diversos estudis han demostrat que la mel té múltiples propietats.

Juga un paper fonamental en l’acceleració significativa de la curació i cicatrització de les ferides.

Mel terapéutica

A continuació, veurem les propietats de l’ús de la mel en ferides:

• Antibacteriana: investigadors van descobrir que la mel pot impedir que els bacteris, com les pseudomonas o l’estreptococ, s’adhereixin al teixit evitant així infeccions agudes.
• Bactericida: estimula la migració de macròfags, cèl·lules encarregades de destruir bacteris o cèl·lules danyades.
• Anti-oxidant i anti-inflamatòria: ajuda a reduir l’edema inflamatori.
• Desbridament: la mel crea un ambient humit en la ferida, això afavoreix la cicatrització i el creixement de cèl·lules epitelials, ajudant també a la formació de nous vasos sanguinis.

COM APLIQUEM LA MEL EN LES FERIDES?

La mel, en ferides, pot aplicar-se amb o sense la combinació d’antibiòtics.

En el tractament de ferides amb antibioterapia, amb antibiòtics, podrien ser més efectius contra infeccions resistents en combinació amb la mel.

Per a fer un bon tractament de ferides amb mel haurem d’usar-la el més purificada possible.

Una de les mels més pures i que destaca en el món de la curació és la mel de Manuka.

Mel de Manuka

La mel de Manuka surt del nèctar que recullen les abelles de l’arbre de Manuka, planta nativa de Nova Zelanda i Austràlia.

Aquesta mel destaca pel seu alt contingut en metilglioxal, compost de gran poder antisèptic. Podem trobar-la en format de pot de vidre (el més comú) o en apòsit.

Per a fer un bon ús de la mel, i ajudar així a una bona cicatrització, netegem bé la ferida i impregnem amb la mel.

Posteriorment, embenarem la ferida per a mantenir la calor i la húmedad.

CONCLUSIÓ

Per a finalitzar podem destacar que, la mel, té la capacitat de:

• Controlar la proliferació de bacteris.
• Afavorir la cicatrització.
• Evitar la destrucció del teixit de la ferida gràcies al seu PH àcid.
• Afavorir el creixement de cèl·lules epitelials.
• Desbridar la ferida.
• Reduir edemes.

Pots conèixer un cas clínic real de la seva aplicació, en el cas clínic de Tostoi, de ferides per ulceració cutània

La entrada Mel en la cura de ferides aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2022| Electrocució en mascotes. Artícle Clínic de Marta Hita, Veterinària del Hospital Veterinaria del Mar.

PER QUÈ ES DONA UNA ELECTROCUCIÓ EN UNA MASCOTA?

Les electrocucions en les nostres mascotes són accidents que poden succeir a conseqüència de petits descuits o bé del propi caràcter curiós dels nostres pacients.

El més freqüent és que es vegin afectats animals tipus rosegadors, encara que també es detecten casos en gossos i en gats, sobretot en pacients joves.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Normalment, solen quedar afectades les zones exposades per mossegada: mucosa oral i llengua.

Aquestes lesions per electrocució, poden anar des d’una lleu molèstia o inflamació o bé arribar a exposar capes inferiors de la pell.

Lesions per electrocució en mucoses

Lesions per electrocució en llengua

En casos més severs, pot estendre’s a nivell sistèmic, generant arrítmies, edema de pulmó, així com signes neurològics, podent desencadenar la mort.

La severitat i l’extensió de les lesions per electrocucions dependrà de la mena de corrent (alterna, contínua), del voltatge del corrent i del temps d’exposició a aquesta.

COM ACTUAR DAVANT UNA ELECTROCUCIÓ?

Quan ens trobem a la nostra mascota en una situació d’electrocució, és molt important protegir-nos primerament a nosaltres mateixos, desconnectant l’electricitat global de la llar.

Si toquéssim a la nostra mascota podríem electrocutar-nos!

S’ha de manipular al pacient amb aïllants plàstics i seguidament haurà de realitzar-se una valoració mèdica completa, pel que requereixen ser avalueu-vos per un veterinari immediatament.

TRACTAMENT DAVANT UNA ELECTROCUCIÓ EN MASCOTA

Els pacients que han sofert electrocucions requereixen estabilització mitjançant fluidoterapia a fluxos limitats per a evitar empitjorar els edemes, analgèsia, antiarrítmics i antibiòtics si fos necessari.

En els casos amb lesions profundes, és probable que per a facilitar la seva cicatrització i l’alimentació del pacient es recomanin sondes nasogàstriques o esofàgiques.

En els casos d’afectació local, el pronòstic de recuperació és bo.

Per a augmentar les opcions dels nostres animals amb afectacions sistèmiques, el tractament ha de realitzar-se a nivell hospitalari i urgent.

CONCLUSIONS

Per a evitar electrocucions, es recomana evitar l’accés de les nostres mascotes a cables connectats al corrent, protegint-los o bé allunyant-los del seu abast, sobretot en aquells pacients amb tendència al mastegat d’altres elements de la llar.

Altres mecanismes per a poder controlar el risc d’electrocució consisteixen a aportar joguines per a redirigir aquesta conducta.

La entrada Electrocució en mascotes aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2022 | La meva mascota consumeix massa aigua?. Article Clínic de Laura Di Filippo, veterinària del servei de medicina interna de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Saber si els nostres animals, consumeixen massa aigua o orinen dins del normal, no sempre és fàcil.

Per això, és important conèixer alguns punts claus per a poder-ho avaluar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

En termes mèdics es defineix com poliuria-polidipsia quan hi ha un excés de producció d’orina o de set.

De manera freqüent, l’augment de consum d’aigua és secundari a un augment de pèrdues a través de l’orina.

Les causes però poden ser diverses i, a vegades, poden ser signe de malalties greus, per la qual cosa mai hem d’ignorar-ho.

Consum d’aigua

VALORS DE CONSUM D’AIGUA

Encara que existeix molta variabilitat Quin és el valor de normalitat per al consum d’aigua en els nostres animals?

Es considera com a valor límit de consum 100 ml/kg per dia per a gossos i 50 ml/kg per dia per a gats.

És a dir, si el meu gos de 5 quilos beu més de mig litre d’aigua al dia, podria ser per algun problema de salut.

CAUSES D’EXCÉS CONSUM D’AIGUA I PÈRDUES

En veterinària, les causes més freqüents que causen poliuria-*polidipsia (major producció d’orina i consum d’aigua), són:

• Problemes renals
• Problemes hormonals (ex. diabetis, síndrome de Cushing, hipertiroïdisme, malaltia de Addison)
• Malalties hepàtiques
• Infecció uterina (piometra)
• Alteracions en els electròlits (ex. hipercalcemia).

És important saber que unes certes dietes o fàrmacs poden influir sobre el consum d’aigua i les perdudes, per la qual cosa és important informar detalladament el nostre veterinari de tot això, davant aquests símptomes.

DIAGNÒSTIC I RESOLUCIÓ

Ja que les causes d’aquest problema són molt diverses, el protocol diagnòstic es fa pas a pas.

El nostre veterinari ens demanarà calcular el consum d’aigua i valorarà la densitat de l’orina per a comprovar-lo.

El dia que anem a calcular el consum serà fonamental evitar l’accés a altres fonts d’aigua no controlades, separar al pacient d’altres mascotes, mesurar la quantitat d’aigua que posem en el bol i calcular la quantitat restant abans de buidar-lo per a obtenir el consum total.

Anàlisis d’orina

En cas de detectar orina diluïda i/o un consum excessiu d’aigua, se’ns plantejarà una analítica general i una analítica completa d’orina.

Les proves següents (ecografia, proves hormonals, etc.), dependran dels resultats d’aquestes.

Vols conèixer altres signes d’alerta en la teva mascota? Visita el nostre cas clínic de Signes d’alarma en oftalmologia

La entrada La meva mascota consumeix massa aigua? aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maigo 2022|Lipidosis hepàtica en gatos. Artícle clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de medicina felina de l’Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La lipidosis hepàtica és el trastorn hepatobiliar més freqüent en gats

Es caracteritza per una acumulació excessiva de triglicèrids en més del 80% dels hepatòcits (les cèl·lules hepàtiques), resultant un augment de la seva grandària en un 50%.

La lipidosis hepàtica sol aparèixer després d’un període d’anorèxia que pot variar entre 2 a 14 dies.

Normalment la clasifiquem como primària o secundària.

• La lipidosis primària ocorre en un pacient sa secundari a la disminució de l’aportació del menjar ja sigui per l’administració d’un aliment no palatable (apetitios) o per disminució de la ingesta per un esdeveniment estressant
• La lipidosis secundària ocorre en animals que desenvolupen anorèxia a conseqüència d’una malaltia subjacent.

La segona, la lipidosis hepàtica secundària, és la més sovint descrita, ocorrent en un 95% dels casos.

Les malalties més sovint associades amb el desenvolupament de lipidosis hepàtica són la diabetis, pancreatitis, malaltia hepatobiliar, malaltia digestiva, malaltia renal o neoplàsia.

SIGNES CLÍNICS

Sovint, la lipidosis hepàtica felina es dona en gats d’edat mitja, encara que poden veure’s afectats gats de totes les edats.

No sembla que hi hagi una predisposició quant a races, però alguns estudis suggereixen que les femelles poden estar més afectades.

Ictericia per lipidosis hepàtica

Els gats afectats per lipidosis hepàtica venen a consulta amb història d’anorèxia i pèrdua de pes.

Altres signes que podem veure són icterícia (coloració groguenca de les mucoses), deshidratació, vòmits, nàusees i/o salivació.

L’obesitat s’ha vist com un factor predisponent en el desenvolupament d’aquesta malaltia.

DIAGNÒSTIC

El diagnòstic presumptiu de la lipidosis hepàtica es basa en la presentació clínica, la història del pacient, les troballes clinicopatológicos i l’aparença ecogràfica del fetge.

En la imatge ecogràfica el fetge apareix més gran del normal i hiperecogénico per aquest acúmulo de lípids.

El diagnòstic definitiu el realitzem mitjançant l’avaluació citològica d’aspirats hepàtics. Podem veure en la citologia vacúols lipídics dins de les cèl·lules hepàtiques.

TRACTAMENT

El tractament de la lipidosis hepàtica va enfocat a restaurar com més aviat millor la nutrició.

Són pacients que moltes vegades acudeixen a consulta deshidratats, amb vòmits i malestar general, per la qual cosa és freqüent que necessitin hospitalització.

Sovint necessiten medicació per a les nàusees, protectors digestius i hepàtics, així com analgèsics.

Tub d’esofagostomia

Així mateix, amb la idea d’iniciar com més aviat millor l’alimentació, moltes vegades és necessari la col·locació de sondes.

Sovint col·loquem sondes nasogàstriques si l’animal necessita ser hospitalitzat o sondes de esofagostomia per a l’alimentació a casa. (Pots conèixer més sobre el maneig d’aquestes en el següent enllaç)

És important començar l’alimentació de manera gradual perquè no hi hagi complicacions ja que són pacients que han sofert períodes d’anorèxia prolongada.

L’alimentació forçada mai ha de realitzar-se en aquests pacients ja que els gats són especialment sensibles a desenvolupar aversió a l’aliment i és molt difícil arribar als seus requeriments diaris d’aquesta manera.

EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC

Conforme l’animal es troba clínicament millor i comença a menjar sense la necessitat d’utilitzar la sonda podrem retirar-la.

Aproximadament sol donar-se entre 1 i 6 setmanes després de la col·locació d’aquesta.

El pronòstic de la lipidosis hepàtica és bo, amb taxes de recuperació d’entre un 80%- 85% si s’instaura ràpidament el suport nutricional i no hi ha una malaltia greu subjacent.

La entrada Lipidosis hepàtica en gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer 2022 | El maneig del tub d’esofagostomía. Article Clínic de Sílvia Santigosa, auxiliar tècnic veterinària de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Els tubs d’esofagostomía són mecanismes pensats per el suport nutricional en pacients, especialment en gats.

Moltes patologies o traumes poden desencadenar una ingesta nutricional per sota dels seus requeriments;

Això suposa tot un repte, perquè si no ingereixen suficients calories, ràpidament pateixen canvis metabòlics que poden desencadenar conseqüències greus.

Tractar d’aconseguir que iniciïn de nou una alimentació normal amb dietes més apetitoses, mitjançant l’administració d’estimulants de l’apetit o millorant el seu confort ambiental, és vital.

Però de no fer-ho, caldrà recórrer al suport nutricional ja sigui via enteral (mantenint la funcionalitat digestiva) o parenteral (quan no es pot usar la via digestiva).

De totes les tècniques enterals, la més emprada gràcies a la seva fàcil col·locació i maneig són els tubs d’esofagostomía, que permeten ser emprats fins i tot pels mateixos propietaris en el seu domicili, durant un període de temps llarg.

Pacient amb suport nutricional

DESCRIPCIÓ

Encara que a simple vista aquest tipus de tub pugui semblar aparatós, és la millor solució i tractament per a aquells animals que per alguna raó han deixat de menjar.

No els causa cap molèstia, i de fet, quan comencen a fer-ho de nou per si mateixos, ho fan amb ell sense problema.

El tub d’esofagostomía, és un tub que va directe a l’esòfag del pacient, suturat a la pell del coll perquè no s’escorri, i protegit amb un embenatge perquè no s’infecti ni els molesti.

A més, només requereix cura una vegada al dia amb clorhexidina o un desinfectant similar, per a evitar que infeccions, col·locant posteriorment de nou l’embenatge, perquè puguin fer així vida normal.

COM S’ALIMENTA A TRAVÉS DEL TUB D’ESOFAGOSTOMÍA?

És molt important que abans d’alimentar-lo pel tub, sempre que la patologia o trauma de l’animal ho permeti, li oferir menja via oral.

És en cas de rebuig quan iniciarem la presa de farinetes a través del tub d’esofagostomía.

Aquestes són dietes formulades, i que es poden adquirir en centres veterinaris.

• En primer lloc, carreguem una xeringa de 5 ml amb aigua, i administrem la meitat de la quantitat (2,5 ml aproximadament) a través del tub. D’aquesta manera confirmem la seva tolerància i netegem el conducte.
• A continuació, carreguem en una altra xeringa la quantitat de farinetes que li correspongui al pacient, i li administrem pel tub en 15-20 minuts, evitant així nàusees i regurgitacions.
• Posteriorment, s’administren els 2,5 ml d’aigua restants de la primera xeringa, per a netejar les restes que puguin quedar de farinetes en el tub d’esofagostomía.
• Finalment, es tanca correctament el tub per a evitar reflux, i es col·loca i protegeix de tal manera que no li sigui molest, per a continuar fent vida normal.

Tub d’esofagostomía

Orifici d’entrada al esòfagç

Funda protectora pel tub d’esofagostmía

QUAN S’HA DE RETIRAR EL TUB D‘ESOFAGOSTOMÍA?

Es pot mantenir el tub diverses setmanes fins que la ingesta voluntària del pacient sigui suficient.

És quan la nostra mascota comença a menjar per si sol, que hem de sol·licitar cita al veterinari per a valorar la seva retirada.

No obstant això, existeixen altres motius pels quals pot ser necessari retirar-lo precoçment, com aquells en els quals l’orifici d’entrada a l’esòfag, comença a supurar, o té mal color o olor.

En aquests casos caldrà acudir ràpidament al veterinari per a la seva desinfecció i la possible retirada d’aquest.

Pots conèixer una de les causes de l’aturada d’ingesta en el següent cas clínic

La entrada Maneig del tub d’esofagostomía aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , novembre 2021| Calicivirus felí. La grip dels gats. Cas Clínic de Laia Sanchez, Auxiliar Veterinària de l’ Hospital Veterinària del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinària del Mar Milo, un gat mascle comú europeu de dos anys , sense la pauta de vacunes al dia .

La seva propietària refereix que els últims dies està més apàtic del que és habitual. Tot just menja i beu, i presenta tos i molta sialorrea, com si tingués grip.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC DE CALICIVIRUS FELÍ

Durant l’exploració física inicial, el gat presenta febre , amb 39,4º de temperatura, i un retard al plec cutani que determinava un lleu estat de deshidratació.

Sota sedació, se li va explorar la cavitat bucal i es van visualitzar úlceres a la llengua i una amigdalitis marcada, sospitant d’un possible procés de Calicivirus felí. (figura 1 i 2)

Figura 1 – úlceres

Figura 2 – úlceres

QUÈ ÉS EL CALICIVIRUS EN GATS

El Calicivirus felí és un tipus de grip felina molt comú i contagiosa , que si no es tracta a temps, pot resultar greu, especialment en gats amb un sistema immunitari feble.

És un virus molt contagiós que afecta sobretot les vies respiratòries superiors, provocant esternuts, descàrrega nasal, llagrimeig, febre, etc.

Es contagia per contacte directe amb els fluids d’un altre gat infectat (secrecions nasals, saliva, llagrimeig,), per contacte amb objectes o espais freqüentats per un gat infectat (llits, abeuradors i menjadores, mantes, …), o en ser cadells de un gat portador encara que no malalt.

Davant la sospita de calicivirus es va realitzar un primer abordatge analític, en què es van descartar afectacions greus, així com proves d’imatge que van ser compatibles amb la normalitat.

TRACTAMENT DEL CALICIVIRUS FELÍ

A dia d’avui no hi ha un tractament farmacològic que guareixi el Calicivirus en gats .

A més, es tracta d’un virus la soca infecciosa del qual muta amb facilitat, per la qual cosa un mateix pacient pot patir-la repetides vegades.

No obstant això , la majoria de gats es recuperen bé , amb ajuda d’atenció veterinària.

Els gats afectats de calicivirus , queden la resta de la seva vida com a portadors, per la qual cosa encara que no presentin símptomes, sempre poden suposar una font de risc de contagi per a altres gats.

El tractament es basa a alleujar els símptomes del pacient, amb antibiòtics per evitar infeccions oportunistes, analgèsia i antiinflamatoris per evitar que el procés s’agreugi, col·liris i una higiene constants.

A més, és important garantir que el pacient no deixi de menjar ni beure, oferint-li dietes temperades i més saboroses , o fins i tot col·locant-li sondes de suport nutricional si és necessari.

Figura 3 – pacient Milo

EVOLUCIÓ I RESOLUCIÓ

Milo es va quedar ingressat amb fluidoteràpia, control de la temperatura i les úlceres, analgèsia i antibiòtics, degudament aïllat per evitar contagis.(figura 3)

El procediment del seu cas va ser molt satisfactori, i gràcies a les meticuloses cures i al tractament instaurat, en 48 hores podia ser donat d’alta.

A les posteriors revisions menjava ja amb plena normalitat, i no presentava símptomes evidents de calicivirus (cap rastre de tos, salivació excessiva, ni d’úlceres bucals.)

CONCLUSIONS

El Calicivirus felí és un virus molt resistent que pot sobreviure al medi ambient, en condicionals ambientals normals, fins a una setmana.

Per això la millor protecció contra ell és la vacuna trivalent felina , que així mateix el protegeix del Parvovirus felí i el Herpesvirus felí.

En cas d’identificar qualsevol símptoma cal acudir al veterinari com més aviat millor per evitar complicacions.

La entrada Calicivirus felí. La grip dels gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, setembre de 2016. // Cas clínic veterinari: Us presentem la Cuba, una gata comú Europea de 9 anys. El seu propietari va observar que des de feia 2 dies la Cuba orinava amb sang i amb certa dificultat. Un cop realitzat l’examen físic pel servei de Medicina Felina  , és va observar que, a banda del problema de micció amb sang (hematúria) que presentava la Cuba, també existia un problema de sobrepès classificat de 8/10.

És important visitar al veterinari quan es visualitza problemes en la micció (disúria) acompanyats amb sang (hematúria). La majoria de vegades es degut a problemes de les vies urinàries baixes com:

-Cistitis idiopàtiques (normalment causades per estrès).

-Urolitiasis (càlculs vesicals).

-Altres causes com tumors, pòlips, etc.

Donat que amb l’examen físic no es podia determinar la causa de l’orina amb sang, es van realitzar les proves adients, començant per analítica d’orina i proves d’imatge.

Diagnòstic confirmat:

La radiografia ens va confirmar el diagnòstic pressumptiu. La Cuba presentava dos càlculs a la bufeta d’orina molt ben definits, ovalats i d’uns 6x6mm aproximadament.

En aquest cas, degut a la composició del càlcul l’únic tractament possible era quirúrgic. Es necessitava la intervenció del Servei de Medicina i Cirurgia de petits animals. També es van realitzar les proves sanguínies adients per assegurar una anestèsia amb el mínim risc. Com que aquestes van sortir sense alteracions, es va procedir a realitzar la cirurgia. La cirurgia va consistir en una cistotomia, és a dir, una incisió a la bufeta per arribar als càlculs i realitzar l’extracció.

Remarcar que un dels punts importants és l’analítica dels càlculs per determinar-ne la seva composició. D’aquesta manera, podem establir una pauta dietètica adequada.

La cirurgia d’extracció de càlculs vesicals va ser un èxit! Es van retirar els dos càlculs que s’havien observat en la radiografia sense cap problema. La Cuba es va despertar perfectament de l’anestesia a la zona d’hospitalització felina. en tot moment va estar molt tranquil·la a les gàbies dissenyades especialment per a gats (catfriendly). Aquestes gàbies eviten l’estrès dels gats durant els moments d’hospitalització al disposar de diferents espais i al estar separades de les de gossos.

Ara toca esperar als resultats del laboratori per a que ens informin exactament de la composició del càlcul urinari ja que algunes vegades la composició d’aquest pot ser mixta.

Et deixem el video de com va anar tot:

La entrada Cas clínic veterinari: la gata Cuba | Càlculs vesicals en gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.