Barcelona, març 2024| Leishmania Felina. Cas Clínic d’ Isabel Frías, veterinària del servei de Medicina Felina de l’ Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La leishmaniosi és una malaltia causada per un protozou del gènere Leishmania i transmesa per vectors del gènere Phlebotomus.

Els gossos es consideren el principal reservori del paràsit, tot i que en medicina felina és una patologia cada vegada més emergent.

Es postula que els gats són més resistents que els gossos a la infecció per Leishmania però s’ha de tenir en compte que podria estar infradiagnosticada per ser menys coneguda pels veterinaris clínics i estar enmascarada amb altres malalties concurrents.

Els gats amb malalties que comprometen el seu sistema immunològic (com ara el virus de la leucèmia felina, el virus de la immunodeficiència felina, malalties com diabetis, neoplàsies o en tractament amb immunosupressors) solen ser els més afectats.

CAS CLÍNIC DE LEISHMANIA FELINA

Es va presentar el cas d’un gat mascle de 5 anys d’edat, FELV FIV negatiu, no esterilitzat, que viu a l’aire lliure en una colònia.

El pacient presentava ferides que no guariren des de feia mesos a la zona del coll esquerre.
Les nostres veterinàries, Isabel Frías (medicina felina) i Araceli Calvo (cirurgia i maneig de ferides), van atendre al pacient i conjuntament van decidir realitzar una biòpsia de les lesions per la cronicitat del quadre a més d’una cura posterior.

En les biòpsies, es van poder observar la presència d’amastigots intracel·lulars (la forma parasitària de la Leishmania a les cèl·lules) i les proves sanguínies van corroborar la malaltia.

El pacient va ser tractat i l’evolució de les ferides va ser satisfactòria, ja que van desaparèixer en un mes i mig.

DESCRIPCIÓ DE LEISHMANIA FELINA

La forma cutània de la Leishmania és la més freqüent, presentant amb lesions nodulars i/o ulceratives predominantment al cap, coll i extremitats anteriors com va ser en el nostre cas.

També existeixen altres formes d’infecció on podem veure lesions en unions mucocutànies, ulls o augment de limfonodes.

DIAGNÒSTIC DE LEISHMANIA FELINA

El diagnòstic es realitza mitjançant citologia, biòpsia i/o proves de sang (serologia) que confirmen la presència de Leishmania en el pacient.

Sempre és important realitzar proves complementàries com una anàlisi completa de sang i orina a més de proves d’imatge per avaluar altres malalties concomitants.

CONCLUSIONS

No hi ha gaires estudis sobre el millor tractament per a la leishmaniosi en gats, de manera que normalment s’utilitzen alguns dels protocols orals utilitzats més freqüentment en gossos.

A nivell de prevenció el que s’indica és la desparasitació externa, ja que de moment no existeixen estudis respecte la vacunació per a gats.

La majoria dels piretroides són tòxics per a gats i de moment els collarets de flumetrina són els únics aprovats per al seu ús.

Pots conèixer més casos sobre la Leishmaniosi al següent cas clínic.

La entrada Leishmania Felina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, setembre 2023| Broncopneumònia parasitària en un gatet. Cas Clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de Medicina Felina de l’Hospital Veterinari de la Mar.  

DADES DEL PACIENT AMB BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Es presenta a l’Hospital Veterinari de la Mar un gat mascle comú europeu no esterilitzat de 5 mesos d’edat.

El petit va ser referit a l’hospital per dificultat respiratòria i tos d’una setmana d’evolució. després d’haver estat recollit 24 hores abans en un jardí.

Prèviament feia vida exterior i no havia estat desparasitat.

DESCRIPCIÓ DE LA BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Durant l’examen físic  es va detectar que presentava respiració amb esforç abdominal i augment de la freqüència respiratòria amb més de 70 respiracions per minut.

Se li van realitzar radiografies de tòrax on es van observar alteracions compatibles amb una broncopneumònia parasitària.

QUÈ SÓN ELS PARÀSITS PULMONARS?

Les infestacions per paràsits pulmonars en gats solen estar infradiagnosticades.

Aelurostrongylus abstrusus és el paràsit pulmonar més conegut i prevalent en gats domèstics; Es tracta d’un paràsit petit, que és capaç de colonitzar els bronquis i alvèols dels gats.

TRANSMISSIÓ

Els gats que fan vida exterior tenen un major risc d’infestació per aquests paràsits.

Aquest paràsit és transmès a través de la ingesta de mol·luscos terrestres (com a caragols i bavoses).

A més, les seves larves poden ser presents en un ampli nombre d’hostes que són preses habituals dels gats com a rates, ratolins, llangardaixos, granotes i ocells.

SIGNES CLÍNICS

Els signes clínics que sovint veiem en gats són associats a l’acumulació d’aquests paràsits en els seus pulmons.

Podem veure tos, secreció nasal purulenta, augment de la freqüència i dificultat respiratòria. Els gatets generalment sofreixen una malaltia més greu.

DIAGNÒSTIC

La tècnica de la flotació de Baermann (una prova en femta) es considera la prova d’elecció per a la detecció d’aquests paràsits.

Una citologia del fluid broncoalveloar també pot dejunar-nos en el diagnòstic, i les radiografies de tòrax ens poden aportar informació sobre la gravetat de la malaltia.

En el cas del nostre pacient se li va realitzar una rentada broncoalveolar i en la citologia es va poder observar la presència de larves de nematodes compatibles amb Aelurostrongylus abstrusus.

TRACTAMENT

El tractament consisteix a administrar antiparasitaris per via oral i en cas de signes clínics greus, han d’administrar-se antibiòtics i corticoesteroides.

Alguns casos més greus poden requerir de vigilància intensiva (oxigenoteràpia i hospitalització).

Al nostre petit pacient se li va instaurar tractament amb desparasitació i antibioteràpia.

A la setmana d’hospitalització el pacient va millorar tant la seva clínica respiratòria com la seva imatge radiològica.

Va ser donat d’alta i es va poder iniciar la seva primer-vacunació amb normalitat.

PREVENCIÓ

No existeix una prevenció per als paràsits pulmonars felins. L’única forma de prevenció és limitar l’accés a l’exterior i evitar que el gat pugui caçar preses.

Vols conèixer més casos clínics la resolució dels quals involucri la inserció d’un endoscopi? Visita el nostre cas clínic de Diagnòstic en un gos amb secreció nasal

La entrada Broncopneumònia parasitària en un gatet aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, septembre 2023| Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. Cas Clínic d’Elvira Deffontis, veterinària de la unitat de cirugía del Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ

La fluoroscòpia és un mètode de diagnòstic de mínima invasió.

Consisteix en l’obtenció d’imatges de raig X de molt baixa dosi en temps real i que per tant permet veure l’interior del cos de l’animal en moviment.

Mostra el moviment gràcies a una sèrie continua d’imatges obtingudes a una freqüència màxima de 25 a 30 quadres complets per segon.

Com a resultat es transmeten imatges com si fos un vídeo convencional sobre la pantalla de l’ordinador.

D’aquesta manera, es tracta d’una tècnica que resulta útil en l’hora de guiar determinats exàmens diagnòstics així com en intervencions quirúrgiques.

La imatge en moviment és útil per a visualitzar tant l’estructura com la funció dels òrgans, podent identificar anormalitats que potser no apareixen en una radiografia convencional que mostra una sola instantània en el temps.

Avui dia l’ús de la fluoroscòpia en veterinària és bastant ampli, aplicant-se en alguns casos com:

• Obstruccions d’uretra i colon
• Marcapassos
• Lesions tromboembòliques
• Intervencions ortopèdiques
• Hernies de hiato
• Intervencions vasculars
• Determinació de megaesòfag
• Colapse traqueal
• …

En la fluoroscòpia s’administra un agent de contrast a través de la boca o vas sanguini.

A continuació es capturen les imatges de raigs X que fan possible presentar l’exploració com si es tractés d’una seqüència filmada.

No obstant això, es tracta d’una tècnica que implica un temps d’exposició major respecte els raigs X convecionals, així com també la ingestió o injecció del contrast a l’organisme de l’animal.

PRESENTACIÓ DEL CAS

Goosee és un cadell de gat europeu mascle d’un mes d’edat, de 400 grams.

Està sent alimentat amb biberó i llauna, així com també li estan introduint el pinso kitten.

Durant l’administració de la llet del biberó, l’animal ha mossegat la tetina i la hi ha empassat.

No ha presentat vòmits ni diarrees, però els propietaris han decidit portar-ho de seguida a l’Hospital Veterinari.

EXPLORACIÓ CLÍNICA

A l’exploració física general l’animal presenta les mucoses rosades i el temps de farciment capil·lar inferior a dos segons.

L’auscultació cardio respiratòria no presenta alteracions, amb una freqüència cardíaca de 180 pulsacions per minut.

L’animal no presenta dolor a la palpació abdominal i només la temperatura rectal és lleugerament baixa, 36,2 °C

PROVES DIAGNÒSTIQUES

Per a determinar la presència del cos estrany en el sistema digestiu de l’animal es proposen la realització de radiografies abdominals amb dues projeccions.

En la radiografia s’evidencia una estructura a nivell del estòmac(Figura 1) compatible amb la punta de la tetina, així com contingut alimentari.

A més, s’observa presència de gas a nivell del còlon.

Figura 1: Radiografia abdominal lateral on s’observa la presència d’un cos estrany compatible amb una tetina

DIAGNÒSTIC

Mitjançant les radiografies abdominals i la història clínica de l’animal, es conclou que el cadell presenta un cos estrany a nivell gàstric.

Degut en l’edat primerenca de l’animal i la seva reduïda grandària en comparació amb la tetina, es desaconsella la inducció del vòmit per a evitar possibles complicacions com per exemple l’aspiració o l’ofec.

Així doncs, el tractament que es proposa per aquest animal és en primer lloc l’hospitalització amb fluïdoteràpia, per a intentar promoure el trànsit intestinal.

Tanmateix radiografies periòdiques per a controlar la localització de la tetina.

Si aquesta no transita i queda obstruïda, tant a nivell de estomago com a intestí prim, es proposarà la realització d’intervenció quirúrgica.

Després de 24 hores d’hospitalització, l’animal manté constants estables i segueix sense la presència de vòmits o diarrees, però les radiografies de control indiquen la persistència de la tetina a la estòmac.

Davant aquesta situació, es decideix intentar retirar el cos estrany amb fluoroscòpia mitjançant unes pinces guiades a través de l’esòfag.

Si aquest procediment no resulta efectiu, es plantejarà entrar quirúrgicament mitjançant gastrostomía; una incisió a la estomago per a l’extracció del cos estrany.

TRACTAMENT

Goose és sedat, anestesiat i intubado mitjançant un tub endotraqueal per a poder controlar la ventilació durant la intervenció.

A continuació s’introdueix el contrast intravenós que ens permetrà obtenir les imatges necessàries per a poder prosseguir amb la intervenció i extreure la tetina del estòmac de l’animal.

Mitjançant un endoscopi i una pinça en forma de xarxa, es penetra en la cavitat oral de l’animal fins a arribar al estomago.

Figura 2: Imatge on es pot observar el procediment mitjançant el qual el veterinari introdueix l’endoscopi per la cavitat oral, al mateix temps que palpa i mou l’abdomen per a tenir una millor imatge del fluoroscopi.

Les imatges obtingudes gràcies a la fluoroscopia (Figura 2, 3 i 4) permet veure en tot moment la localització tant de la tetina com de la xarxa per a extreure-la.

Mitjançant un maneig delicat que requereix d’experiència i traça, s’aconsegueix enganxar la tetina amb la xarxa i extreure-la així, per la cavitat oral.

Figura 3 i 4: Imatges obtingudes gràcies al fluoroscopi. Permet veure en temps real imatges de raigs X. En aquestes imatges podem veure com la xarxa utilitzada per a extreure el cos estrany envolta la tetina (3) i finalment s’aconsegueix atrapar per a ser extreta (4).

ç

Finalment s’aconsegueix extreure la tetina evitant així una cirurgia més invasiva que podria haver suposat més complicacions per a l’animal(Figura 5)

Es tracta d’un cas que ha suposat un gran repte degut a les característiques de l’animal, però gràcies a una bona tècnica i personal qualificat, ha tingut un gran èxit.

Goosee es recupera amb normalitat de l’anestèsia i posteriorment és enviat a casa amb una pauta de dieta tova i protector gàstric per a atenuar les irritacions causades per la tetina i l’endoscopi.

Figura 5. Tetina extreta per fluoroscòpia

CONCLUSIÓ

Aquest cas mostra la gran utilitat i avantatges dels mètodes de diagnòstic de mínima invasió.

Si bé és cert que no s’utilitzen diàriament, resultin ser tècniques molt pràctiques i eficients a l’hora de realitzar diagnòstics i analitzar funcionalitat i fisiologia d’òrgans que podrien no ser detectable en proves d’imatge convencional.

L’únic inconvenient que resulta d’aquesta mena de procediment és la major exposició per part del pacient, ja que se li ha d’introduir al seu organisme el contrast per a permetre la visualització de les imatges.

En aquest cas, l’ús de la tècnica de fluoroscòpia ha evitat que el pacient hagi de passar per un procés quirúrgic més dolorós i que podria haver suposat complicacions tant intra quirúrgiques com postquirúrgiques.

A més ha suposat un repte per part del cirurgià veterinari, a causa de les mesures tant reduïdes de l’animal.

El temps d’anestèsia també és un factor positiu en comparació amb la cirurgia convencional, ja que el temps emprat per a l’extracció del cos estrany mitjançant el fluoroscopi és menor i menys invasiu, generant així menys dolor a l’animal i requerint també un estat d’hipnosi menor.

En conjunt, la fluoroscòpia és un bon mètode diagnòstic de mínima invasió que ofereix molt bons resultats tant per al diagnòstic com per l’assistència d’intervencions quirúrgiques, i que avui dia en Veterinària cada vegada es requereix més la seva aplicació.

Pots conèixer més casos de l’ús de fluoroscopi per a la resolució de casos en el següent  vÍdeo

La entrada Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juliol 2022| Mel en la cura de ferides. Cas Clínic d’Alexandra Serra, auxiliar veterinària de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Coneixem la mel com la substància dolça que ens aporta un alt valor nutritiu en la nostra alimentació.

Però saps que també és usada en tractaments terapèutics?

En l’antiguitat, fa milers d’anys, ja van descobrir el seu alt valor medicinal aconsellant el seu ús per a tractar ferides.

Milers d’anys després, gràcies a la medicina moderna, s’ha demostrat que les propietats biològiques i físiques de la mel, té un paper eficaç en el tractament de ferides,

DESCRIPCIÓ I PROPIETATS DE LA MEL EN L’ÚS TERAPÈUTIC

Diversos estudis han demostrat que la mel té múltiples propietats.

Juga un paper fonamental en l’acceleració significativa de la curació i cicatrització de les ferides.

Mel terapéutica

A continuació, veurem les propietats de l’ús de la mel en ferides:

• Antibacteriana: investigadors van descobrir que la mel pot impedir que els bacteris, com les pseudomonas o l’estreptococ, s’adhereixin al teixit evitant així infeccions agudes.
• Bactericida: estimula la migració de macròfags, cèl·lules encarregades de destruir bacteris o cèl·lules danyades.
• Anti-oxidant i anti-inflamatòria: ajuda a reduir l’edema inflamatori.
• Desbridament: la mel crea un ambient humit en la ferida, això afavoreix la cicatrització i el creixement de cèl·lules epitelials, ajudant també a la formació de nous vasos sanguinis.

COM APLIQUEM LA MEL EN LES FERIDES?

La mel, en ferides, pot aplicar-se amb o sense la combinació d’antibiòtics.

En el tractament de ferides amb antibioterapia, amb antibiòtics, podrien ser més efectius contra infeccions resistents en combinació amb la mel.

Per a fer un bon tractament de ferides amb mel haurem d’usar-la el més purificada possible.

Una de les mels més pures i que destaca en el món de la curació és la mel de Manuka.

Mel de Manuka

La mel de Manuka surt del nèctar que recullen les abelles de l’arbre de Manuka, planta nativa de Nova Zelanda i Austràlia.

Aquesta mel destaca pel seu alt contingut en metilglioxal, compost de gran poder antisèptic. Podem trobar-la en format de pot de vidre (el més comú) o en apòsit.

Per a fer un bon ús de la mel, i ajudar així a una bona cicatrització, netegem bé la ferida i impregnem amb la mel.

Posteriorment, embenarem la ferida per a mantenir la calor i la húmedad.

CONCLUSIÓ

Per a finalitzar podem destacar que, la mel, té la capacitat de:

• Controlar la proliferació de bacteris.
• Afavorir la cicatrització.
• Evitar la destrucció del teixit de la ferida gràcies al seu PH àcid.
• Afavorir el creixement de cèl·lules epitelials.
• Desbridar la ferida.
• Reduir edemes.

Pots conèixer un cas clínic real de la seva aplicació, en el cas clínic de Tostoi, de ferides per ulceració cutània

La entrada Mel en la cura de ferides aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2022 | La meva mascota consumeix massa aigua?. Article Clínic de Laura Di Filippo, veterinària del servei de medicina interna de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Saber si els nostres animals, consumeixen massa aigua o orinen dins del normal, no sempre és fàcil.

Per això, és important conèixer alguns punts claus per a poder-ho avaluar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

En termes mèdics es defineix com poliuria-polidipsia quan hi ha un excés de producció d’orina o de set.

De manera freqüent, l’augment de consum d’aigua és secundari a un augment de pèrdues a través de l’orina.

Les causes però poden ser diverses i, a vegades, poden ser signe de malalties greus, per la qual cosa mai hem d’ignorar-ho.

Consum d’aigua

VALORS DE CONSUM D’AIGUA

Encara que existeix molta variabilitat Quin és el valor de normalitat per al consum d’aigua en els nostres animals?

Es considera com a valor límit de consum 100 ml/kg per dia per a gossos i 50 ml/kg per dia per a gats.

És a dir, si el meu gos de 5 quilos beu més de mig litre d’aigua al dia, podria ser per algun problema de salut.

CAUSES D’EXCÉS CONSUM D’AIGUA I PÈRDUES

En veterinària, les causes més freqüents que causen poliuria-*polidipsia (major producció d’orina i consum d’aigua), són:

• Problemes renals
• Problemes hormonals (ex. diabetis, síndrome de Cushing, hipertiroïdisme, malaltia de Addison)
• Malalties hepàtiques
• Infecció uterina (piometra)
• Alteracions en els electròlits (ex. hipercalcemia).

És important saber que unes certes dietes o fàrmacs poden influir sobre el consum d’aigua i les perdudes, per la qual cosa és important informar detalladament el nostre veterinari de tot això, davant aquests símptomes.

DIAGNÒSTIC I RESOLUCIÓ

Ja que les causes d’aquest problema són molt diverses, el protocol diagnòstic es fa pas a pas.

El nostre veterinari ens demanarà calcular el consum d’aigua i valorarà la densitat de l’orina per a comprovar-lo.

El dia que anem a calcular el consum serà fonamental evitar l’accés a altres fonts d’aigua no controlades, separar al pacient d’altres mascotes, mesurar la quantitat d’aigua que posem en el bol i calcular la quantitat restant abans de buidar-lo per a obtenir el consum total.

Anàlisis d’orina

En cas de detectar orina diluïda i/o un consum excessiu d’aigua, se’ns plantejarà una analítica general i una analítica completa d’orina.

Les proves següents (ecografia, proves hormonals, etc.), dependran dels resultats d’aquestes.

Vols conèixer altres signes d’alerta en la teva mascota? Visita el nostre cas clínic de Signes d’alarma en oftalmologia

La entrada La meva mascota consumeix massa aigua? aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer 2022| Què és el maneig lliure d’estrès?. Article Clínic de Ona Cerdan, Auxiliar cínica veterinària d’urgències de l’Hospital Veterinària de la Mar

INTRODUCCIÓ

Rosana Álvarez Bueno i Germán Quintana Deu (2020) defineixen en el seu manual el maneig lliure d’estrès com el fet de “proporcionar un entorn on l’animal se senti còmode i segur, alhora que li comuniquem clarament el que s’espera d’ell”.

En aquest sentit, un dels grans pilars és la necessitat d’aprendre a entendre el que ens estan comunicant els nostres pacients.

Així mateix, per part nostra, el trobar les formes efectives per a poder comunicar-nos amb ells, amb la finalitat que entenguin el que els estem demanant.

La comunicació entre totes dues parts, per tant, serà la clau que brindarà les eines necessàries per a adaptar els protocols a cada individu de manera específica.

OBJECTIUS DEL MANEIG LLIURE DE L’ESTRÈS

Els centres veterinaris són un dels entorns més estressants i amenaçadors per a les nostres mascotes, i ho són per diverses causes:

No és el seu entorn natural; reben més procediments negatius que positius; els animals no estan habituats al lloc ni als procediments; el temps necessari perquè cada pacient se senti confortable és diferent; existeixen estímuls sonors i olfactoris amenaçadors….

Quan parlem de maneig lliure d’estrès, la qual cosa tractem d’aconseguir és la reducció al màxim possible d’aquests estímuls.

La prioritat, per tant, és el benestar animal i que aquest s’emporti un record positiu de la visita.

Això no sols ens brindarà avantatges front la conducta de l’animal (com evitar comportaments agressius), sinó que també evitarem alteracions en paràmetres orgànics (del sistema immune, sanguinis, rigidesa en l’exploració, etc.).

BENEFICIS DEL MANEIG LLIURE DE L’ESTRÈS

El maneig lliure d’estrès permet fomentar l’ús de protocols i tècniques perquè el pacient se senti millor en la clínica, augmentant paral·lelament així la seva confiança en nosaltres

Així mateix els garanteix major seguretat alhora que permet augmenta la del veterinari i la resta dels empleats, reduint l’estrès i frustració del personal, i fomentant el treball en equip.

A més proporciona un valor afegit basat en la fidelitat i confiança dels clients, per la major sensació de tranquil·litat.

ABANS D’ARRIBAR A LA CLÍNICA

És molt important involucrar als propietaris en el procés, ja que un mal maneig previ a l’arribada de la clínica pot determinar l’estat emocional de l’animal durant la visita.

Per això, en la primera visita de l’animal al nostre centre, és crucial donar pautes prèvies als propietaris perquè puguin fer una bona habituació a diferents elements.

EL GOS:

El tipus de maneig amb corretja, la col·locació del morrió o el transport amb cotxe són factors que influeixen en el seu estat emocional.

De camí a la clínica, la corretja ha de ser portada llarga, sense tensió i oferint premis.

És imprescindible no usar mètodes de càstig com el collaret d’ofec o les estirades constants. El millor mètode de subjecció són els arnesos, ja que a part de ser més segurs, són els que danyen menys físicament a l’animal.

En el cas del morrió o el trasllat amb cotxe, és fonamental fer una bona habituació.

Exemple d’habituació al morrió:

1. Mostrar el morrió al gos (sense posar-l’hi) i premiar-lo.

2. Col·locar premis dins del morrió i que l’animal els agafi de manera voluntària.

3. Aguantar durant uns segons les cintes i continuar premiant.

4. Col·locar per complet el morrió i continuar premiant (important no premiar quan li ho estigui intentant llevar).

Una vegada treballats aquests aspectes, el següent pas és habituar a l’animal al nostre centre.

Podem acordar amb els amos que durant algun dels passejos amb el gos vinguin de visita a la clínica (encara que no tinguin consulta).

Això, a més de facilitar-nos el treball en futures consultes, farà que el propietari senti que ens preocupem per la salut mental del seu animal.

Per als gossos més nerviosos, podem demanar-li al propietari que li faci un passeig llarg abans de portar-lo a la consulta, perquè arribi més cansat, i/o abans d’entrar, jugui amb ell fora.

EL GAT:

Amb els gats és encara més fonamental el maneig lliure d’estrès.

Molt pocs propietaris tenen al seu animal habituat al transportín. A més, aquest normalment només apareix quan toca visita al veterinari.

Idealment, hauria de ser el lloc segur del gat dins i fora de casa, per la qual cosa es recomana que es tingui sempre col·locat de manera visible en algun lloc de la casa.

Exemple d’habituació al transportín:

1. Deixar el transportín sense porta en algun punt de la casa on l’animal passi temps de manera permanent.
2. Col·locar el plat de menjar del gat al costat de la porta del transportín.
3. Col·locar el plat de menjar dins d’aquest.
4. Col·locar la porta i mentre el gat estigui menjant dins, tancar-la durant uns minuts.
5. Anar augmentant el temps amb la porta tancada.

Si el viatge per a portar-lo serà amb cotxe, cal habituar-lo també al viatge.

Es recomana que els amos tapin el transportín amb una manta o tovallola abans de sortir de casa, evitant així estímuls visuals

CONCLUSIONS

Encara que podem ser certament optimistes de cara al futur, a Espanya encara queda molt camí per recórrer.

L’escola veterinària tradicional encara està molt ancorada a centrar-se solament en la part física dels pacients, obviant la seva salut psicològica i emocional.

EL dolor, l’estrès crònic o la por, són aspectes que hauríem de tenir sempre en ment quan passem consulta o tenim animals ingressats.

Les mascotes, i els animals en general, són els nostres companys de viatge i mereixen, com nosaltres, dignitat, atenció i respecte.

La entrada Què és el maneig lliure d’estrès? aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , novembre 2021| Calicivirus felí. La grip dels gats. Cas Clínic de Laia Sanchez, Auxiliar Veterinària de l’ Hospital Veterinària del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinària del Mar Milo, un gat mascle comú europeu de dos anys , sense la pauta de vacunes al dia .

La seva propietària refereix que els últims dies està més apàtic del que és habitual. Tot just menja i beu, i presenta tos i molta sialorrea, com si tingués grip.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC DE CALICIVIRUS FELÍ

Durant l’exploració física inicial, el gat presenta febre , amb 39,4º de temperatura, i un retard al plec cutani que determinava un lleu estat de deshidratació.

Sota sedació, se li va explorar la cavitat bucal i es van visualitzar úlceres a la llengua i una amigdalitis marcada, sospitant d’un possible procés de Calicivirus felí. (figura 1 i 2)

Figura 1 – úlceres

Figura 2 – úlceres

QUÈ ÉS EL CALICIVIRUS EN GATS

El Calicivirus felí és un tipus de grip felina molt comú i contagiosa , que si no es tracta a temps, pot resultar greu, especialment en gats amb un sistema immunitari feble.

És un virus molt contagiós que afecta sobretot les vies respiratòries superiors, provocant esternuts, descàrrega nasal, llagrimeig, febre, etc.

Es contagia per contacte directe amb els fluids d’un altre gat infectat (secrecions nasals, saliva, llagrimeig,), per contacte amb objectes o espais freqüentats per un gat infectat (llits, abeuradors i menjadores, mantes, …), o en ser cadells de un gat portador encara que no malalt.

Davant la sospita de calicivirus es va realitzar un primer abordatge analític, en què es van descartar afectacions greus, així com proves d’imatge que van ser compatibles amb la normalitat.

TRACTAMENT DEL CALICIVIRUS FELÍ

A dia d’avui no hi ha un tractament farmacològic que guareixi el Calicivirus en gats .

A més, es tracta d’un virus la soca infecciosa del qual muta amb facilitat, per la qual cosa un mateix pacient pot patir-la repetides vegades.

No obstant això , la majoria de gats es recuperen bé , amb ajuda d’atenció veterinària.

Els gats afectats de calicivirus , queden la resta de la seva vida com a portadors, per la qual cosa encara que no presentin símptomes, sempre poden suposar una font de risc de contagi per a altres gats.

El tractament es basa a alleujar els símptomes del pacient, amb antibiòtics per evitar infeccions oportunistes, analgèsia i antiinflamatoris per evitar que el procés s’agreugi, col·liris i una higiene constants.

A més, és important garantir que el pacient no deixi de menjar ni beure, oferint-li dietes temperades i més saboroses , o fins i tot col·locant-li sondes de suport nutricional si és necessari.

Figura 3 – pacient Milo

EVOLUCIÓ I RESOLUCIÓ

Milo es va quedar ingressat amb fluidoteràpia, control de la temperatura i les úlceres, analgèsia i antibiòtics, degudament aïllat per evitar contagis.(figura 3)

El procediment del seu cas va ser molt satisfactori, i gràcies a les meticuloses cures i al tractament instaurat, en 48 hores podia ser donat d’alta.

A les posteriors revisions menjava ja amb plena normalitat, i no presentava símptomes evidents de calicivirus (cap rastre de tos, salivació excessiva, ni d’úlceres bucals.)

CONCLUSIONS

El Calicivirus felí és un virus molt resistent que pot sobreviure al medi ambient, en condicionals ambientals normals, fins a una setmana.

Per això la millor protecció contra ell és la vacuna trivalent felina , que així mateix el protegeix del Parvovirus felí i el Herpesvirus felí.

En cas d’identificar qualsevol símptoma cal acudir al veterinari com més aviat millor per evitar complicacions.

La entrada Calicivirus felí. La grip dels gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.