Barcelona, març 2024| Leishmania Felina. Cas Clínic d’ Isabel Frías, veterinària del servei de Medicina Felina de l’ Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La leishmaniosi és una malaltia causada per un protozou del gènere Leishmania i transmesa per vectors del gènere Phlebotomus.

Els gossos es consideren el principal reservori del paràsit, tot i que en medicina felina és una patologia cada vegada més emergent.

Es postula que els gats són més resistents que els gossos a la infecció per Leishmania però s’ha de tenir en compte que podria estar infradiagnosticada per ser menys coneguda pels veterinaris clínics i estar enmascarada amb altres malalties concurrents.

Els gats amb malalties que comprometen el seu sistema immunològic (com ara el virus de la leucèmia felina, el virus de la immunodeficiència felina, malalties com diabetis, neoplàsies o en tractament amb immunosupressors) solen ser els més afectats.

CAS CLÍNIC DE LEISHMANIA FELINA

Es va presentar el cas d’un gat mascle de 5 anys d’edat, FELV FIV negatiu, no esterilitzat, que viu a l’aire lliure en una colònia.

El pacient presentava ferides que no guariren des de feia mesos a la zona del coll esquerre.
Les nostres veterinàries, Isabel Frías (medicina felina) i Araceli Calvo (cirurgia i maneig de ferides), van atendre al pacient i conjuntament van decidir realitzar una biòpsia de les lesions per la cronicitat del quadre a més d’una cura posterior.

En les biòpsies, es van poder observar la presència d’amastigots intracel·lulars (la forma parasitària de la Leishmania a les cèl·lules) i les proves sanguínies van corroborar la malaltia.

El pacient va ser tractat i l’evolució de les ferides va ser satisfactòria, ja que van desaparèixer en un mes i mig.

DESCRIPCIÓ DE LEISHMANIA FELINA

La forma cutània de la Leishmania és la més freqüent, presentant amb lesions nodulars i/o ulceratives predominantment al cap, coll i extremitats anteriors com va ser en el nostre cas.

També existeixen altres formes d’infecció on podem veure lesions en unions mucocutànies, ulls o augment de limfonodes.

DIAGNÒSTIC DE LEISHMANIA FELINA

El diagnòstic es realitza mitjançant citologia, biòpsia i/o proves de sang (serologia) que confirmen la presència de Leishmania en el pacient.

Sempre és important realitzar proves complementàries com una anàlisi completa de sang i orina a més de proves d’imatge per avaluar altres malalties concomitants.

CONCLUSIONS

No hi ha gaires estudis sobre el millor tractament per a la leishmaniosi en gats, de manera que normalment s’utilitzen alguns dels protocols orals utilitzats més freqüentment en gossos.

A nivell de prevenció el que s’indica és la desparasitació externa, ja que de moment no existeixen estudis respecte la vacunació per a gats.

La majoria dels piretroides són tòxics per a gats i de moment els collarets de flumetrina són els únics aprovats per al seu ús.

Pots conèixer més casos sobre la Leishmaniosi al següent cas clínic.

La entrada Leishmania Felina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, setembre 2023| Broncopneumònia parasitària en un gatet. Cas Clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de Medicina Felina de l’Hospital Veterinari de la Mar.  

DADES DEL PACIENT AMB BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Es presenta a l’Hospital Veterinari de la Mar un gat mascle comú europeu no esterilitzat de 5 mesos d’edat.

El petit va ser referit a l’hospital per dificultat respiratòria i tos d’una setmana d’evolució. després d’haver estat recollit 24 hores abans en un jardí.

Prèviament feia vida exterior i no havia estat desparasitat.

DESCRIPCIÓ DE LA BRONCOPNEUMÒNIA PARASITÀRIA

Durant l’examen físic  es va detectar que presentava respiració amb esforç abdominal i augment de la freqüència respiratòria amb més de 70 respiracions per minut.

Se li van realitzar radiografies de tòrax on es van observar alteracions compatibles amb una broncopneumònia parasitària.

QUÈ SÓN ELS PARÀSITS PULMONARS?

Les infestacions per paràsits pulmonars en gats solen estar infradiagnosticades.

Aelurostrongylus abstrusus és el paràsit pulmonar més conegut i prevalent en gats domèstics; Es tracta d’un paràsit petit, que és capaç de colonitzar els bronquis i alvèols dels gats.

TRANSMISSIÓ

Els gats que fan vida exterior tenen un major risc d’infestació per aquests paràsits.

Aquest paràsit és transmès a través de la ingesta de mol·luscos terrestres (com a caragols i bavoses).

A més, les seves larves poden ser presents en un ampli nombre d’hostes que són preses habituals dels gats com a rates, ratolins, llangardaixos, granotes i ocells.

SIGNES CLÍNICS

Els signes clínics que sovint veiem en gats són associats a l’acumulació d’aquests paràsits en els seus pulmons.

Podem veure tos, secreció nasal purulenta, augment de la freqüència i dificultat respiratòria. Els gatets generalment sofreixen una malaltia més greu.

DIAGNÒSTIC

La tècnica de la flotació de Baermann (una prova en femta) es considera la prova d’elecció per a la detecció d’aquests paràsits.

Una citologia del fluid broncoalveloar també pot dejunar-nos en el diagnòstic, i les radiografies de tòrax ens poden aportar informació sobre la gravetat de la malaltia.

En el cas del nostre pacient se li va realitzar una rentada broncoalveolar i en la citologia es va poder observar la presència de larves de nematodes compatibles amb Aelurostrongylus abstrusus.

TRACTAMENT

El tractament consisteix a administrar antiparasitaris per via oral i en cas de signes clínics greus, han d’administrar-se antibiòtics i corticoesteroides.

Alguns casos més greus poden requerir de vigilància intensiva (oxigenoteràpia i hospitalització).

Al nostre petit pacient se li va instaurar tractament amb desparasitació i antibioteràpia.

A la setmana d’hospitalització el pacient va millorar tant la seva clínica respiratòria com la seva imatge radiològica.

Va ser donat d’alta i es va poder iniciar la seva primer-vacunació amb normalitat.

PREVENCIÓ

No existeix una prevenció per als paràsits pulmonars felins. L’única forma de prevenció és limitar l’accés a l’exterior i evitar que el gat pugui caçar preses.

Vols conèixer més casos clínics la resolució dels quals involucri la inserció d’un endoscopi? Visita el nostre cas clínic de Diagnòstic en un gos amb secreció nasal

La entrada Broncopneumònia parasitària en un gatet aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, septembre 2023| Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. Cas Clínic d’Elvira Deffontis, veterinària de la unitat de cirugía del Hospital Veterinari del Mar.

INTRODUCCIÓ

La fluoroscòpia és un mètode de diagnòstic de mínima invasió.

Consisteix en l’obtenció d’imatges de raig X de molt baixa dosi en temps real i que per tant permet veure l’interior del cos de l’animal en moviment.

Mostra el moviment gràcies a una sèrie continua d’imatges obtingudes a una freqüència màxima de 25 a 30 quadres complets per segon.

Com a resultat es transmeten imatges com si fos un vídeo convencional sobre la pantalla de l’ordinador.

D’aquesta manera, es tracta d’una tècnica que resulta útil en l’hora de guiar determinats exàmens diagnòstics així com en intervencions quirúrgiques.

La imatge en moviment és útil per a visualitzar tant l’estructura com la funció dels òrgans, podent identificar anormalitats que potser no apareixen en una radiografia convencional que mostra una sola instantània en el temps.

Avui dia l’ús de la fluoroscòpia en veterinària és bastant ampli, aplicant-se en alguns casos com:

• Obstruccions d’uretra i colon
• Marcapassos
• Lesions tromboembòliques
• Intervencions ortopèdiques
• Hernies de hiato
• Intervencions vasculars
• Determinació de megaesòfag
• Colapse traqueal
• …

En la fluoroscòpia s’administra un agent de contrast a través de la boca o vas sanguini.

A continuació es capturen les imatges de raigs X que fan possible presentar l’exploració com si es tractés d’una seqüència filmada.

No obstant això, es tracta d’una tècnica que implica un temps d’exposició major respecte els raigs X convecionals, així com també la ingestió o injecció del contrast a l’organisme de l’animal.

PRESENTACIÓ DEL CAS

Goosee és un cadell de gat europeu mascle d’un mes d’edat, de 400 grams.

Està sent alimentat amb biberó i llauna, així com també li estan introduint el pinso kitten.

Durant l’administració de la llet del biberó, l’animal ha mossegat la tetina i la hi ha empassat.

No ha presentat vòmits ni diarrees, però els propietaris han decidit portar-ho de seguida a l’Hospital Veterinari.

EXPLORACIÓ CLÍNICA

A l’exploració física general l’animal presenta les mucoses rosades i el temps de farciment capil·lar inferior a dos segons.

L’auscultació cardio respiratòria no presenta alteracions, amb una freqüència cardíaca de 180 pulsacions per minut.

L’animal no presenta dolor a la palpació abdominal i només la temperatura rectal és lleugerament baixa, 36,2 °C

PROVES DIAGNÒSTIQUES

Per a determinar la presència del cos estrany en el sistema digestiu de l’animal es proposen la realització de radiografies abdominals amb dues projeccions.

En la radiografia s’evidencia una estructura a nivell del estòmac(Figura 1) compatible amb la punta de la tetina, així com contingut alimentari.

A més, s’observa presència de gas a nivell del còlon.

Figura 1: Radiografia abdominal lateral on s’observa la presència d’un cos estrany compatible amb una tetina

DIAGNÒSTIC

Mitjançant les radiografies abdominals i la història clínica de l’animal, es conclou que el cadell presenta un cos estrany a nivell gàstric.

Degut en l’edat primerenca de l’animal i la seva reduïda grandària en comparació amb la tetina, es desaconsella la inducció del vòmit per a evitar possibles complicacions com per exemple l’aspiració o l’ofec.

Així doncs, el tractament que es proposa per aquest animal és en primer lloc l’hospitalització amb fluïdoteràpia, per a intentar promoure el trànsit intestinal.

Tanmateix radiografies periòdiques per a controlar la localització de la tetina.

Si aquesta no transita i queda obstruïda, tant a nivell de estomago com a intestí prim, es proposarà la realització d’intervenció quirúrgica.

Després de 24 hores d’hospitalització, l’animal manté constants estables i segueix sense la presència de vòmits o diarrees, però les radiografies de control indiquen la persistència de la tetina a la estòmac.

Davant aquesta situació, es decideix intentar retirar el cos estrany amb fluoroscòpia mitjançant unes pinces guiades a través de l’esòfag.

Si aquest procediment no resulta efectiu, es plantejarà entrar quirúrgicament mitjançant gastrostomía; una incisió a la estomago per a l’extracció del cos estrany.

TRACTAMENT

Goose és sedat, anestesiat i intubado mitjançant un tub endotraqueal per a poder controlar la ventilació durant la intervenció.

A continuació s’introdueix el contrast intravenós que ens permetrà obtenir les imatges necessàries per a poder prosseguir amb la intervenció i extreure la tetina del estòmac de l’animal.

Mitjançant un endoscopi i una pinça en forma de xarxa, es penetra en la cavitat oral de l’animal fins a arribar al estomago.

Figura 2: Imatge on es pot observar el procediment mitjançant el qual el veterinari introdueix l’endoscopi per la cavitat oral, al mateix temps que palpa i mou l’abdomen per a tenir una millor imatge del fluoroscopi.

Les imatges obtingudes gràcies a la fluoroscopia (Figura 2, 3 i 4) permet veure en tot moment la localització tant de la tetina com de la xarxa per a extreure-la.

Mitjançant un maneig delicat que requereix d’experiència i traça, s’aconsegueix enganxar la tetina amb la xarxa i extreure-la així, per la cavitat oral.

Figura 3 i 4: Imatges obtingudes gràcies al fluoroscopi. Permet veure en temps real imatges de raigs X. En aquestes imatges podem veure com la xarxa utilitzada per a extreure el cos estrany envolta la tetina (3) i finalment s’aconsegueix atrapar per a ser extreta (4).

ç

Finalment s’aconsegueix extreure la tetina evitant així una cirurgia més invasiva que podria haver suposat més complicacions per a l’animal(Figura 5)

Es tracta d’un cas que ha suposat un gran repte degut a les característiques de l’animal, però gràcies a una bona tècnica i personal qualificat, ha tingut un gran èxit.

Goosee es recupera amb normalitat de l’anestèsia i posteriorment és enviat a casa amb una pauta de dieta tova i protector gàstric per a atenuar les irritacions causades per la tetina i l’endoscopi.

Figura 5. Tetina extreta per fluoroscòpia

CONCLUSIÓ

Aquest cas mostra la gran utilitat i avantatges dels mètodes de diagnòstic de mínima invasió.

Si bé és cert que no s’utilitzen diàriament, resultin ser tècniques molt pràctiques i eficients a l’hora de realitzar diagnòstics i analitzar funcionalitat i fisiologia d’òrgans que podrien no ser detectable en proves d’imatge convencional.

L’únic inconvenient que resulta d’aquesta mena de procediment és la major exposició per part del pacient, ja que se li ha d’introduir al seu organisme el contrast per a permetre la visualització de les imatges.

En aquest cas, l’ús de la tècnica de fluoroscòpia ha evitat que el pacient hagi de passar per un procés quirúrgic més dolorós i que podria haver suposat complicacions tant intra quirúrgiques com postquirúrgiques.

A més ha suposat un repte per part del cirurgià veterinari, a causa de les mesures tant reduïdes de l’animal.

El temps d’anestèsia també és un factor positiu en comparació amb la cirurgia convencional, ja que el temps emprat per a l’extracció del cos estrany mitjançant el fluoroscopi és menor i menys invasiu, generant així menys dolor a l’animal i requerint també un estat d’hipnosi menor.

En conjunt, la fluoroscòpia és un bon mètode diagnòstic de mínima invasió que ofereix molt bons resultats tant per al diagnòstic com per l’assistència d’intervencions quirúrgiques, i que avui dia en Veterinària cada vegada es requereix més la seva aplicació.

Pots conèixer més casos de l’ús de fluoroscopi per a la resolució de casos en el següent  vÍdeo

La entrada Extracció de cos estrany gàstric mitjançant tècnica de fluoroscòpia. aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juliol 2022| Electrocució en mascotes. Artícle Clínic de Marta Hita, Veterinària del Hospital Veterinaria del Mar.

PER QUÈ ES DONA UNA ELECTROCUCIÓ EN UNA MASCOTA?

Les electrocucions en les nostres mascotes són accidents que poden succeir a conseqüència de petits descuits o bé del propi caràcter curiós dels nostres pacients.

El més freqüent és que es vegin afectats animals tipus rosegadors, encara que també es detecten casos en gossos i en gats, sobretot en pacients joves.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Normalment, solen quedar afectades les zones exposades per mossegada: mucosa oral i llengua.

Aquestes lesions per electrocució, poden anar des d’una lleu molèstia o inflamació o bé arribar a exposar capes inferiors de la pell.

Lesions per electrocució en mucoses

Lesions per electrocució en llengua

En casos més severs, pot estendre’s a nivell sistèmic, generant arrítmies, edema de pulmó, així com signes neurològics, podent desencadenar la mort.

La severitat i l’extensió de les lesions per electrocucions dependrà de la mena de corrent (alterna, contínua), del voltatge del corrent i del temps d’exposició a aquesta.

COM ACTUAR DAVANT UNA ELECTROCUCIÓ?

Quan ens trobem a la nostra mascota en una situació d’electrocució, és molt important protegir-nos primerament a nosaltres mateixos, desconnectant l’electricitat global de la llar.

Si toquéssim a la nostra mascota podríem electrocutar-nos!

S’ha de manipular al pacient amb aïllants plàstics i seguidament haurà de realitzar-se una valoració mèdica completa, pel que requereixen ser avalueu-vos per un veterinari immediatament.

TRACTAMENT DAVANT UNA ELECTROCUCIÓ EN MASCOTA

Els pacients que han sofert electrocucions requereixen estabilització mitjançant fluidoterapia a fluxos limitats per a evitar empitjorar els edemes, analgèsia, antiarrítmics i antibiòtics si fos necessari.

En els casos amb lesions profundes, és probable que per a facilitar la seva cicatrització i l’alimentació del pacient es recomanin sondes nasogàstriques o esofàgiques.

En els casos d’afectació local, el pronòstic de recuperació és bo.

Per a augmentar les opcions dels nostres animals amb afectacions sistèmiques, el tractament ha de realitzar-se a nivell hospitalari i urgent.

CONCLUSIONS

Per a evitar electrocucions, es recomana evitar l’accés de les nostres mascotes a cables connectats al corrent, protegint-los o bé allunyant-los del seu abast, sobretot en aquells pacients amb tendència al mastegat d’altres elements de la llar.

Altres mecanismes per a poder controlar el risc d’electrocució consisteixen a aportar joguines per a redirigir aquesta conducta.

La entrada Electrocució en mascotes aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juny 2022 | Sondatge per obstrucció uretral en gat. Cas Clínic de Susana Pedrosa, auxiliar veterinaria del servei d’uci del Hospital Veterinaria del Mar. 

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Els gats mascles poden desenvolupar fàcilment una obstrucció uretral, com a resultat de tampons de material inflamatori, mucositat, càlculs o espasmes per dolor.

Conseqüentment, apareixen signes com a vòmits, pèrdua d’apetit o letargia (somnolència i falta d’energia i agilitat), que alerten el propietari.

Sens dubte, aquesta situació és una emergència mèdica que s’ha de tractar el com més aviat millor.

DIAGNÒSTIC I PROCEDIMENT ENFRONT UNA OBSTRUCCIÓ URETRAL

El terme FLUTD (Feline Lower Urinary Tract Disease) s’usa per a denominar un conjunt de malalties que afecten el tracte urinari inferior (bufeta i uretra).

Aquest engloba causes com, urolitiasis, infecció de vies urinàries baixes, neoplàsies, quadres neurològics, alteracions congènites de vies urinàries, que en conseqüència poden desencadenar obstrucció o no.

La majoria dels casos es donen per una cistitis idiopàtica, però per a arribar a això cal descartar primerament uns altres possibles diagnòstics

Per això, si el pacient està estable, primerament es procedeix a realitzar un estudi radiològic i ecogràfic que ens permeti detectar o descartar la presència de càlculs urinaris causants d’aquesta obstrucció.

Radiografía exhibe la presencia de números cálculos urinarios

Seguidament, se seda el pacient per a procedir al sondatge urinari que permetrà eliminar l’obstrucció de la uretra.

Primerament, es rasura i es desinfecta la zona. A continuació s’exterioritza el penis i es tria la sonda que més s’adeqüi a aquest. Finalment, en un ambient estèril, es torna exterioritzar el penis, es desinfecta novament i es col·loca acuradament la sonda.

Procés de sondatge

En cas d’haver detectat càlculs causants de l’obstrucció, amb el mateix sondatge s’empenyen cap a la bufeta mitjançant hidropropulsión retrògrada, eliminant l’obstrucció uretral, o l’espasme que l’està produint.

Una vegada col·locada acuradament la sonda, de seguida, es fixa amb punts i s’agafa mostra d’orina per a urianálisis i cultiu d’orina.

Per a finalitzar, es connecta un sistema de recol·lecció d’orina tancat a la sonda urinària, a partir del qual es controla la quantitat i l’aspecte de l’orina produïda.

Colocación del sistema cerrado

EVOLUCIÓ

El sondatge se sol mantenir durant diversos dies. És en funció de la producció,  l’aspecte d’aquesta, i l’estat de l’animal que es decideix retirar-lo.

Una vegada retirada la sonda, es vigila durant unes hores la capacitat del pacient d’orinar amb normalitat, controlant que no es repeteixi novament un quadre d’obstrucció.

De fer-ho amb normalitat es procedeix a la seva alta.

CONCLUSIONS

És important estar atent als petits canvis comportamentals de les nostres mascotes, podent així detectar un problema en un estadi inicial.

Especialment en els casos d’obstrucció urinària, detectant-les a temps, s’eviten complicacions secundaries que podrien afectar greument la salut del nostre gat

Pots conèixer més sobre el la marte mèdica del FLUTD i el seu maneig clínic visualitzant el webinar de les nostres companyes de Medicina Felina i Cures intensives en el següent enllaç; o conèixer més casos sobre obstrucció per càlculs visitant el nostre cas clínic de Urolitiasis en una fura.

.

La entrada Sondatge per obstrucció uretral en gat aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maigo 2022|Lipidosis hepàtica en gatos. Artícle clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de medicina felina de l’Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La lipidosis hepàtica és el trastorn hepatobiliar més freqüent en gats

Es caracteritza per una acumulació excessiva de triglicèrids en més del 80% dels hepatòcits (les cèl·lules hepàtiques), resultant un augment de la seva grandària en un 50%.

La lipidosis hepàtica sol aparèixer després d’un període d’anorèxia que pot variar entre 2 a 14 dies.

Normalment la clasifiquem como primària o secundària.

• La lipidosis primària ocorre en un pacient sa secundari a la disminució de l’aportació del menjar ja sigui per l’administració d’un aliment no palatable (apetitios) o per disminució de la ingesta per un esdeveniment estressant
• La lipidosis secundària ocorre en animals que desenvolupen anorèxia a conseqüència d’una malaltia subjacent.

La segona, la lipidosis hepàtica secundària, és la més sovint descrita, ocorrent en un 95% dels casos.

Les malalties més sovint associades amb el desenvolupament de lipidosis hepàtica són la diabetis, pancreatitis, malaltia hepatobiliar, malaltia digestiva, malaltia renal o neoplàsia.

SIGNES CLÍNICS

Sovint, la lipidosis hepàtica felina es dona en gats d’edat mitja, encara que poden veure’s afectats gats de totes les edats.

No sembla que hi hagi una predisposició quant a races, però alguns estudis suggereixen que les femelles poden estar més afectades.

Ictericia per lipidosis hepàtica

Els gats afectats per lipidosis hepàtica venen a consulta amb història d’anorèxia i pèrdua de pes.

Altres signes que podem veure són icterícia (coloració groguenca de les mucoses), deshidratació, vòmits, nàusees i/o salivació.

L’obesitat s’ha vist com un factor predisponent en el desenvolupament d’aquesta malaltia.

DIAGNÒSTIC

El diagnòstic presumptiu de la lipidosis hepàtica es basa en la presentació clínica, la història del pacient, les troballes clinicopatológicos i l’aparença ecogràfica del fetge.

En la imatge ecogràfica el fetge apareix més gran del normal i hiperecogénico per aquest acúmulo de lípids.

El diagnòstic definitiu el realitzem mitjançant l’avaluació citològica d’aspirats hepàtics. Podem veure en la citologia vacúols lipídics dins de les cèl·lules hepàtiques.

TRACTAMENT

El tractament de la lipidosis hepàtica va enfocat a restaurar com més aviat millor la nutrició.

Són pacients que moltes vegades acudeixen a consulta deshidratats, amb vòmits i malestar general, per la qual cosa és freqüent que necessitin hospitalització.

Sovint necessiten medicació per a les nàusees, protectors digestius i hepàtics, així com analgèsics.

Tub d’esofagostomia

Així mateix, amb la idea d’iniciar com més aviat millor l’alimentació, moltes vegades és necessari la col·locació de sondes.

Sovint col·loquem sondes nasogàstriques si l’animal necessita ser hospitalitzat o sondes de esofagostomia per a l’alimentació a casa. (Pots conèixer més sobre el maneig d’aquestes en el següent enllaç)

És important començar l’alimentació de manera gradual perquè no hi hagi complicacions ja que són pacients que han sofert períodes d’anorèxia prolongada.

L’alimentació forçada mai ha de realitzar-se en aquests pacients ja que els gats són especialment sensibles a desenvolupar aversió a l’aliment i és molt difícil arribar als seus requeriments diaris d’aquesta manera.

EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC

Conforme l’animal es troba clínicament millor i comença a menjar sense la necessitat d’utilitzar la sonda podrem retirar-la.

Aproximadament sol donar-se entre 1 i 6 setmanes després de la col·locació d’aquesta.

El pronòstic de la lipidosis hepàtica és bo, amb taxes de recuperació d’entre un 80%- 85% si s’instaura ràpidament el suport nutricional i no hi ha una malaltia greu subjacent.

La entrada Lipidosis hepàtica en gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer 2022| Què és el maneig lliure d’estrès?. Article Clínic de Ona Cerdan, Auxiliar cínica veterinària d’urgències de l’Hospital Veterinària de la Mar

INTRODUCCIÓ

Rosana Álvarez Bueno i Germán Quintana Deu (2020) defineixen en el seu manual el maneig lliure d’estrès com el fet de “proporcionar un entorn on l’animal se senti còmode i segur, alhora que li comuniquem clarament el que s’espera d’ell”.

En aquest sentit, un dels grans pilars és la necessitat d’aprendre a entendre el que ens estan comunicant els nostres pacients.

Així mateix, per part nostra, el trobar les formes efectives per a poder comunicar-nos amb ells, amb la finalitat que entenguin el que els estem demanant.

La comunicació entre totes dues parts, per tant, serà la clau que brindarà les eines necessàries per a adaptar els protocols a cada individu de manera específica.

OBJECTIUS DEL MANEIG LLIURE DE L’ESTRÈS

Els centres veterinaris són un dels entorns més estressants i amenaçadors per a les nostres mascotes, i ho són per diverses causes:

No és el seu entorn natural; reben més procediments negatius que positius; els animals no estan habituats al lloc ni als procediments; el temps necessari perquè cada pacient se senti confortable és diferent; existeixen estímuls sonors i olfactoris amenaçadors….

Quan parlem de maneig lliure d’estrès, la qual cosa tractem d’aconseguir és la reducció al màxim possible d’aquests estímuls.

La prioritat, per tant, és el benestar animal i que aquest s’emporti un record positiu de la visita.

Això no sols ens brindarà avantatges front la conducta de l’animal (com evitar comportaments agressius), sinó que també evitarem alteracions en paràmetres orgànics (del sistema immune, sanguinis, rigidesa en l’exploració, etc.).

BENEFICIS DEL MANEIG LLIURE DE L’ESTRÈS

El maneig lliure d’estrès permet fomentar l’ús de protocols i tècniques perquè el pacient se senti millor en la clínica, augmentant paral·lelament així la seva confiança en nosaltres

Així mateix els garanteix major seguretat alhora que permet augmenta la del veterinari i la resta dels empleats, reduint l’estrès i frustració del personal, i fomentant el treball en equip.

A més proporciona un valor afegit basat en la fidelitat i confiança dels clients, per la major sensació de tranquil·litat.

ABANS D’ARRIBAR A LA CLÍNICA

És molt important involucrar als propietaris en el procés, ja que un mal maneig previ a l’arribada de la clínica pot determinar l’estat emocional de l’animal durant la visita.

Per això, en la primera visita de l’animal al nostre centre, és crucial donar pautes prèvies als propietaris perquè puguin fer una bona habituació a diferents elements.

EL GOS:

El tipus de maneig amb corretja, la col·locació del morrió o el transport amb cotxe són factors que influeixen en el seu estat emocional.

De camí a la clínica, la corretja ha de ser portada llarga, sense tensió i oferint premis.

És imprescindible no usar mètodes de càstig com el collaret d’ofec o les estirades constants. El millor mètode de subjecció són els arnesos, ja que a part de ser més segurs, són els que danyen menys físicament a l’animal.

En el cas del morrió o el trasllat amb cotxe, és fonamental fer una bona habituació.

Exemple d’habituació al morrió:

1. Mostrar el morrió al gos (sense posar-l’hi) i premiar-lo.

2. Col·locar premis dins del morrió i que l’animal els agafi de manera voluntària.

3. Aguantar durant uns segons les cintes i continuar premiant.

4. Col·locar per complet el morrió i continuar premiant (important no premiar quan li ho estigui intentant llevar).

Una vegada treballats aquests aspectes, el següent pas és habituar a l’animal al nostre centre.

Podem acordar amb els amos que durant algun dels passejos amb el gos vinguin de visita a la clínica (encara que no tinguin consulta).

Això, a més de facilitar-nos el treball en futures consultes, farà que el propietari senti que ens preocupem per la salut mental del seu animal.

Per als gossos més nerviosos, podem demanar-li al propietari que li faci un passeig llarg abans de portar-lo a la consulta, perquè arribi més cansat, i/o abans d’entrar, jugui amb ell fora.

EL GAT:

Amb els gats és encara més fonamental el maneig lliure d’estrès.

Molt pocs propietaris tenen al seu animal habituat al transportín. A més, aquest normalment només apareix quan toca visita al veterinari.

Idealment, hauria de ser el lloc segur del gat dins i fora de casa, per la qual cosa es recomana que es tingui sempre col·locat de manera visible en algun lloc de la casa.

Exemple d’habituació al transportín:

1. Deixar el transportín sense porta en algun punt de la casa on l’animal passi temps de manera permanent.
2. Col·locar el plat de menjar del gat al costat de la porta del transportín.
3. Col·locar el plat de menjar dins d’aquest.
4. Col·locar la porta i mentre el gat estigui menjant dins, tancar-la durant uns minuts.
5. Anar augmentant el temps amb la porta tancada.

Si el viatge per a portar-lo serà amb cotxe, cal habituar-lo també al viatge.

Es recomana que els amos tapin el transportín amb una manta o tovallola abans de sortir de casa, evitant així estímuls visuals

CONCLUSIONS

Encara que podem ser certament optimistes de cara al futur, a Espanya encara queda molt camí per recórrer.

L’escola veterinària tradicional encara està molt ancorada a centrar-se solament en la part física dels pacients, obviant la seva salut psicològica i emocional.

EL dolor, l’estrès crònic o la por, són aspectes que hauríem de tenir sempre en ment quan passem consulta o tenim animals ingressats.

Les mascotes, i els animals en general, són els nostres companys de viatge i mereixen, com nosaltres, dignitat, atenció i respecte.

La entrada Què és el maneig lliure d’estrès? aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, febrer 2022 | El maneig del tub d’esofagostomía. Article Clínic de Sílvia Santigosa, auxiliar tècnic veterinària de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Els tubs d’esofagostomía són mecanismes pensats per el suport nutricional en pacients, especialment en gats.

Moltes patologies o traumes poden desencadenar una ingesta nutricional per sota dels seus requeriments;

Això suposa tot un repte, perquè si no ingereixen suficients calories, ràpidament pateixen canvis metabòlics que poden desencadenar conseqüències greus.

Tractar d’aconseguir que iniciïn de nou una alimentació normal amb dietes més apetitoses, mitjançant l’administració d’estimulants de l’apetit o millorant el seu confort ambiental, és vital.

Però de no fer-ho, caldrà recórrer al suport nutricional ja sigui via enteral (mantenint la funcionalitat digestiva) o parenteral (quan no es pot usar la via digestiva).

De totes les tècniques enterals, la més emprada gràcies a la seva fàcil col·locació i maneig són els tubs d’esofagostomía, que permeten ser emprats fins i tot pels mateixos propietaris en el seu domicili, durant un període de temps llarg.

Pacient amb suport nutricional

DESCRIPCIÓ

Encara que a simple vista aquest tipus de tub pugui semblar aparatós, és la millor solució i tractament per a aquells animals que per alguna raó han deixat de menjar.

No els causa cap molèstia, i de fet, quan comencen a fer-ho de nou per si mateixos, ho fan amb ell sense problema.

El tub d’esofagostomía, és un tub que va directe a l’esòfag del pacient, suturat a la pell del coll perquè no s’escorri, i protegit amb un embenatge perquè no s’infecti ni els molesti.

A més, només requereix cura una vegada al dia amb clorhexidina o un desinfectant similar, per a evitar que infeccions, col·locant posteriorment de nou l’embenatge, perquè puguin fer així vida normal.

COM S’ALIMENTA A TRAVÉS DEL TUB D’ESOFAGOSTOMÍA?

És molt important que abans d’alimentar-lo pel tub, sempre que la patologia o trauma de l’animal ho permeti, li oferir menja via oral.

És en cas de rebuig quan iniciarem la presa de farinetes a través del tub d’esofagostomía.

Aquestes són dietes formulades, i que es poden adquirir en centres veterinaris.

• En primer lloc, carreguem una xeringa de 5 ml amb aigua, i administrem la meitat de la quantitat (2,5 ml aproximadament) a través del tub. D’aquesta manera confirmem la seva tolerància i netegem el conducte.
• A continuació, carreguem en una altra xeringa la quantitat de farinetes que li correspongui al pacient, i li administrem pel tub en 15-20 minuts, evitant així nàusees i regurgitacions.
• Posteriorment, s’administren els 2,5 ml d’aigua restants de la primera xeringa, per a netejar les restes que puguin quedar de farinetes en el tub d’esofagostomía.
• Finalment, es tanca correctament el tub per a evitar reflux, i es col·loca i protegeix de tal manera que no li sigui molest, per a continuar fent vida normal.

Tub d’esofagostomía

Orifici d’entrada al esòfagç

Funda protectora pel tub d’esofagostmía

QUAN S’HA DE RETIRAR EL TUB D‘ESOFAGOSTOMÍA?

Es pot mantenir el tub diverses setmanes fins que la ingesta voluntària del pacient sigui suficient.

És quan la nostra mascota comença a menjar per si sol, que hem de sol·licitar cita al veterinari per a valorar la seva retirada.

No obstant això, existeixen altres motius pels quals pot ser necessari retirar-lo precoçment, com aquells en els quals l’orifici d’entrada a l’esòfag, comença a supurar, o té mal color o olor.

En aquests casos caldrà acudir ràpidament al veterinari per a la seva desinfecció i la possible retirada d’aquest.

Pots conèixer una de les causes de l’aturada d’ingesta en el següent cas clínic

La entrada Maneig del tub d’esofagostomía aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona , novembre 2021| Calicivirus felí. La grip dels gats. Cas Clínic de Laia Sanchez, Auxiliar Veterinària de l’ Hospital Veterinària del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Es presenten a l’Hospital Veterinària del Mar Milo, un gat mascle comú europeu de dos anys , sense la pauta de vacunes al dia .

La seva propietària refereix que els últims dies està més apàtic del que és habitual. Tot just menja i beu, i presenta tos i molta sialorrea, com si tingués grip.

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC DE CALICIVIRUS FELÍ

Durant l’exploració física inicial, el gat presenta febre , amb 39,4º de temperatura, i un retard al plec cutani que determinava un lleu estat de deshidratació.

Sota sedació, se li va explorar la cavitat bucal i es van visualitzar úlceres a la llengua i una amigdalitis marcada, sospitant d’un possible procés de Calicivirus felí. (figura 1 i 2)

Figura 1 – úlceres

Figura 2 – úlceres

QUÈ ÉS EL CALICIVIRUS EN GATS

El Calicivirus felí és un tipus de grip felina molt comú i contagiosa , que si no es tracta a temps, pot resultar greu, especialment en gats amb un sistema immunitari feble.

És un virus molt contagiós que afecta sobretot les vies respiratòries superiors, provocant esternuts, descàrrega nasal, llagrimeig, febre, etc.

Es contagia per contacte directe amb els fluids d’un altre gat infectat (secrecions nasals, saliva, llagrimeig,), per contacte amb objectes o espais freqüentats per un gat infectat (llits, abeuradors i menjadores, mantes, …), o en ser cadells de un gat portador encara que no malalt.

Davant la sospita de calicivirus es va realitzar un primer abordatge analític, en què es van descartar afectacions greus, així com proves d’imatge que van ser compatibles amb la normalitat.

TRACTAMENT DEL CALICIVIRUS FELÍ

A dia d’avui no hi ha un tractament farmacològic que guareixi el Calicivirus en gats .

A més, es tracta d’un virus la soca infecciosa del qual muta amb facilitat, per la qual cosa un mateix pacient pot patir-la repetides vegades.

No obstant això , la majoria de gats es recuperen bé , amb ajuda d’atenció veterinària.

Els gats afectats de calicivirus , queden la resta de la seva vida com a portadors, per la qual cosa encara que no presentin símptomes, sempre poden suposar una font de risc de contagi per a altres gats.

El tractament es basa a alleujar els símptomes del pacient, amb antibiòtics per evitar infeccions oportunistes, analgèsia i antiinflamatoris per evitar que el procés s’agreugi, col·liris i una higiene constants.

A més, és important garantir que el pacient no deixi de menjar ni beure, oferint-li dietes temperades i més saboroses , o fins i tot col·locant-li sondes de suport nutricional si és necessari.

Figura 3 – pacient Milo

EVOLUCIÓ I RESOLUCIÓ

Milo es va quedar ingressat amb fluidoteràpia, control de la temperatura i les úlceres, analgèsia i antibiòtics, degudament aïllat per evitar contagis.(figura 3)

El procediment del seu cas va ser molt satisfactori, i gràcies a les meticuloses cures i al tractament instaurat, en 48 hores podia ser donat d’alta.

A les posteriors revisions menjava ja amb plena normalitat, i no presentava símptomes evidents de calicivirus (cap rastre de tos, salivació excessiva, ni d’úlceres bucals.)

CONCLUSIONS

El Calicivirus felí és un virus molt resistent que pot sobreviure al medi ambient, en condicionals ambientals normals, fins a una setmana.

Per això la millor protecció contra ell és la vacuna trivalent felina , que així mateix el protegeix del Parvovirus felí i el Herpesvirus felí.

En cas d’identificar qualsevol símptoma cal acudir al veterinari com més aviat millor per evitar complicacions.

La entrada Calicivirus felí. La grip dels gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Juliol 2019|Exodoncia radical en una gata amb gingivostomatitis crònica. Cas Clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de medicina felina de l’Hospital Veterinari del Mar

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Niça, una gateta de raça siamés de 2 anys femella castrada, va venir a la recerca d’una segona opinió per una disminució de l’apetit, i dolor associat a una gingivoestomatitis severa.

Havia estat tractada amb cortisona per la seva gingivoestomatitis, però els propietaris no notaven millora. (Figura 1)

Preocupats, van acudir a l’Hospital Veterinari del Mar.

Figura 1

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’examen bucal, a més de presentar molt de dolor a l’exploració, Niça presentava una gingivoestomatitis generalitzada severa, amb sobrecreixement del teixit gingival i estomatitis caudal (inflamació de la mucosa bucal posterior). (Figura 2 i 3)

La gingivoestomatitis crònica felina és una malaltia multifactorial, en la qual el sistema immune del gat respon de forma inadequada a l’estímul provocat per antígens tant orals com no orals.

Els factors desencadenants més freqüents són la placa bacteriana o la presència d’un virus com el virus de la immunodeficiència, calicivirus, o virus de la leucèmia.

Figura 2

Figura 3

Davant aquesta situació es va realitzar un primer abordatge analític a Niça.

Realitzem un test FIV/*FELV (test detector del virus de la immunodeficiència felina i el virus de la leucèmia felina), amb resultat negatiu, i analítiques generals, en les quals trobem una lleu hiperglobulinemia, freqüent en aquesta malaltia per la inflamació crònica.

TRACTAMENT

L’extracció dental completa és el tractament d’elecció i té com a objectiu eliminar qualsevol estimulo inflamatori de la cavitat oral.

En els casos menys greus es planteja extreure únicament molars i premolars, però en el cas de Niça, atès que presentava afectació fins i tot dels canins i incisius, decidim planejar una extracció radical. (Figura 4 i 5)

En realitzar l’extracció dental és important assegurar-se que no quedin restes d’arrels dentals, ja que aquestes, poden continuar provocant un estímul antigènic i inflamació, fent que el resultat no sigui l’adequat.

Figura 4

Figura 5

Aproximadament, entre un 30% i un 60% dels gats responen correctament a aquest procediment, quedant uns altres en els quals cal buscar alternatives, com l’ús d’antivirals o cèl·lules mare mesenquimales.

EVOLUCIÓ

En el cas de Niça, el procediment va ser satisfactori, i en menys de 24 hores després de l’extracció dental, es trobava menjant amb total normalitat.

En posteriors revisions els propietaris comenten que la troben més activa, i que menja amb molt d’apetit. (Figura 6,7 i 8)

Figura 6

Figura 7

Figura 8

A més, les cicatrius de les extraccions, han curat correctament.

RESOLUCIÓ

La gingivoestomatitis felina és una malaltia amb bon pronòstic si es planteja l’extracció dental com primera opció.

Únicament en casos lleus hauria d’intentar-se tractament mèdic a base d’antibiòtics, analgèsics i neteges bucals.

Sols entre un 7% i un 20% de casos és resistent, com a conseqüència uso continuat de corticoides, a causa de la persistència de la malaltia al llarg del temps, per malalties concurrents, o per la presència del virus de la immunodeficiència felina o Calicivirus.

La entrada Exodoncia radical en una gata amb gingivoestomatitis crònica aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.