Barcelona, març 2024| Leishmania Felina. Cas Clínic d’ Isabel Frías, veterinària del servei de Medicina Felina de l’ Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La leishmaniosi és una malaltia causada per un protozou del gènere Leishmania i transmesa per vectors del gènere Phlebotomus.

Els gossos es consideren el principal reservori del paràsit, tot i que en medicina felina és una patologia cada vegada més emergent.

Es postula que els gats són més resistents que els gossos a la infecció per Leishmania però s’ha de tenir en compte que podria estar infradiagnosticada per ser menys coneguda pels veterinaris clínics i estar enmascarada amb altres malalties concurrents.

Els gats amb malalties que comprometen el seu sistema immunològic (com ara el virus de la leucèmia felina, el virus de la immunodeficiència felina, malalties com diabetis, neoplàsies o en tractament amb immunosupressors) solen ser els més afectats.

CAS CLÍNIC DE LEISHMANIA FELINA

Es va presentar el cas d’un gat mascle de 5 anys d’edat, FELV FIV negatiu, no esterilitzat, que viu a l’aire lliure en una colònia.

El pacient presentava ferides que no guariren des de feia mesos a la zona del coll esquerre.
Les nostres veterinàries, Isabel Frías (medicina felina) i Araceli Calvo (cirurgia i maneig de ferides), van atendre al pacient i conjuntament van decidir realitzar una biòpsia de les lesions per la cronicitat del quadre a més d’una cura posterior.

En les biòpsies, es van poder observar la presència d’amastigots intracel·lulars (la forma parasitària de la Leishmania a les cèl·lules) i les proves sanguínies van corroborar la malaltia.

El pacient va ser tractat i l’evolució de les ferides va ser satisfactòria, ja que van desaparèixer en un mes i mig.

DESCRIPCIÓ DE LEISHMANIA FELINA

La forma cutània de la Leishmania és la més freqüent, presentant amb lesions nodulars i/o ulceratives predominantment al cap, coll i extremitats anteriors com va ser en el nostre cas.

També existeixen altres formes d’infecció on podem veure lesions en unions mucocutànies, ulls o augment de limfonodes.

DIAGNÒSTIC DE LEISHMANIA FELINA

El diagnòstic es realitza mitjançant citologia, biòpsia i/o proves de sang (serologia) que confirmen la presència de Leishmania en el pacient.

Sempre és important realitzar proves complementàries com una anàlisi completa de sang i orina a més de proves d’imatge per avaluar altres malalties concomitants.

CONCLUSIONS

No hi ha gaires estudis sobre el millor tractament per a la leishmaniosi en gats, de manera que normalment s’utilitzen alguns dels protocols orals utilitzats més freqüentment en gossos.

A nivell de prevenció el que s’indica és la desparasitació externa, ja que de moment no existeixen estudis respecte la vacunació per a gats.

La majoria dels piretroides són tòxics per a gats i de moment els collarets de flumetrina són els únics aprovats per al seu ús.

Pots conèixer més casos sobre la Leishmaniosi al següent cas clínic.

La entrada Leishmania Felina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, abril 2022|La dermatitis atòpica canina. Cas Clínic d’Alba Ogallar, veterinària clínica de l’Hospital Veterinari de la Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La dermatitis atòpica canina és una malaltia al·lèrgica de la pell que cursa amb inflamació i prutrit.

És desencadenada per al·lergògens ambientals, i afecta a un 10 – 15% de la població canina.

L’edat mitjana d’aparició és entre 1 i 3 anys, encara que existeixen casos de presentació més primerenca.

Existeixen races més afectades que unes altres, com els Terriers, Shih tzu, Retrievers i races braquicèfales, especialment el Buldog francès.

Signes comuns en dermatitis atòpica

SIGNES CLÍNICS

El principal signe clínic de la dermatitis atòpica canina és el prurit.

Pot començar sent de caràcter estacional, però posteriorment anar adquirint un caràcter perenne en la majoria dels casos.

El prurit en gossos es manifesta amb gratat de moderat a intens, llepat freqüent o fregament amb superfícies.

Les lesions més típiques de la dermatitis atòpica canina són l’enrogiment de la pell, alopècia o falta de pèl autoinduïda, tinció salivar del pèl de color clar per llepat excessiu i ferides secundàries al gratat.

Les zones anatòmiques afectades amb major freqüència són:

• Pavellons auriculars
• Regió periocular
• Regió ventral del coll
• Regió axil·lar
• Zona de flexió del colze
• Regió inguinal
• Zona perianal i perigenital
• Zona interdigital

zones anatòmiques afectades amb major freqüència

DIAGNÒSTIC

El diagnòstic de la dermatitis atòpica canina es realitza mitjançant la identificació d’un quadre clínic compatible i l’exclusió de la resta de causes que produeixen prurit en els gossos.

Aquestes causes són les següents:

• Malalties parasitàries
• Infeccions de pell (per bacteris o fongs)
• Altres tipus d’al·lèrgies: al·lèrgia de contacte, al·lèrgia a la picada de puça, reaccions medicamentoses, al·lèrgia alimentària
• Altres malalties menys freqüents: limfoma cutani, adenitis sebàcia, pénfigo foliaci

TRACTAMENT

El tractament de la dermatitis atòpica canina és crònic i multimodal.

Es basa en tractaments tòpics (banys freqüents amb xampús específics), fàrmacs antiinflamatoris – antipruriginosos, complements alimentosos (àcids grassos, vitamines, probiòtics…) i immunoteràpia en alguns casos.

El tractament tòpic és de vital importància: Alternar productes antisèptics d’ús tòpic que eviten la proliferació d’agents infecciosos i xampús emolientes que ajuden a restaurar la barrera cutània.

La freqüència d’ús d’aquests tractaments s’adapta a la gravetat de cada cas; però en tots és important deixar actuar aquests productes de 5 – 10 minuts per a obtenir l’efecte desitjat.

COMPLICACIONS

Els gossos que pateixen dermatitis atòpica tenen la pell inflamada, la barrera cutània alterada i els elements protectors de la pell disminuïts, de manera que estan predisposats a sofrir infeccions de la pell (pioderma).

L’adherència al tractament per part dels propietaris és molt important per a evitar l’aparició d’aquestes infeccions.

No realitzar els banys de manera correcta o amb una freqüència inadequada, o deixar d’administrar els tractaments recomanats pel veterinari, pot portar a una perduda de control de la malaltia i per tant, a l’aparició de lesions greus en la pell d’aquests animals.

Pots conèixer més sobre afectacions dermatologicas visitant el cas clínic de Thor; sarna demodècica

La entrada Dermatitis atòpica canina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, juny de 2022 | Diagnòstic en un gos amb secreció nasal. Cas Clínic de Raquel Santiago, veterinaria diplomada en medicina interna del Hospital Veterinaria de la Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La secreció nasal en els nostres gossos és una troballa habitual i un freqüent motiu de consulta en la pràctica clínica diària.

Aquesta secreció nasal es tracta únicament d’un signe clínic i, però pot ser des d’un procés fisiològic (quan és en petita quantitat, de manera esporàdica i d’aspecte transparent), o estar associat a múltiples processos patològics.

Pacient amb secreció nasal evident unilateral i d’aspecte blanquinós.

EXÀMEN FÍSIC

Una de les primeres coses que farem en pacients amb secreció nasal, és realitzar una història clínica completa:

• Des de quan té aquesta secreció?
• És només un orifici nasal l’afectat, o són tots dos?
• Té altres signes clínics com poden ser els esternuts?
• Que aspecte té?

Sempre es dur a terme una exploració completa dels nostres pacients, però en aquests casos és de vital importància realitzar proves de comprovació de flux nasal.

Aquesta es duu a terme a través de l’ús d’un cotó, un cristall o l’ús del nostre fonendo, i s’avalua si el pacient és capaç d’exhalar aire de manera normal per tots dos orificis nasals.

D’altra banda, no hem d’oblidar, que en molts pacients, l’origen de la secreció nasal és la cavitat oral, per això sempre ha d’anar acompanyat d’una exploració de peces dentals, lesions en mucosa oral…

Fístula oro-nasal en un pacient d’edat avançada que mostrava esternuts i secreció nasal.

DIAGNÒSTIC DIFERENCIAL DE LA SECRECIÓ NASAL

Els diagnòstics diferencials que ens plantejarem són diversos, però alguns dels més freqüents inclouen:

• Si la secreció nasal és de tipus sanguinolenta, hem de dur a terme proves de coagulació del nostre pacient, ja que podria tractar-se d’un problema sistèmic que s’expressi d’aquesta manera.
• Lesions nasals ocupants d’espai: principalment tumors.
• Lesions de cavitat oral.
• Cossos estranys: espigues i altres materials vegetals principalment.
• Vasculitis: afectació de la integritat de l’abundant irrigació sanguínia de la cavitat nasal (pot estar associada a molts processos, però en l’àrea Mediterrània en la qual vivim hem de tenir sempre al cap Leishmània i Ehrlichia com a agents infecciosos implicats)
• Existeixen malalties fúngiques (Aspergillosis) que es localitzen a l’interior de la cavitat nasal i que pot donar com a signes clínics principalment esternuts i secreció nasal, a vegades associat a la despigmentació de la tòfona.

DIAGNÒSTIC COMPLERT DE LA SECRECIÓ NASAL

A l’hora de fer un diagnòstic complet devem:

1. En primer lloc, avaluar l’estat general del pacient (analítica completa, coagulació, pressió arterial …)
2. Realitzar proves complementàries per a explorar la cavitat nasal: proves de diagnòstic per imatge avançades, com el TAC i rinoscòpia, amb la possibilitat de presa de biòpsies associades per al seu posterior estudi en el laboratori (histopatològic, cultiu …).

Rinoscopia en gos amb secreció nasal

CONCLUSIONES

Si el teu gos/gat mostra secreció nasal de manera crònica i et preocupa, en el servei de Medicina Interna d’Hospital Veterinària de la Mar podrem dur a terme una valoració completa del cas, així com un pla individualitzat de diagnòstic i tractament.

La entrada Diagnòstic en un gos amb secreció nasal aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2022 | La meva mascota consumeix massa aigua?. Article Clínic de Laura Di Filippo, veterinària del servei de medicina interna de l’Hospital Veterinària de la Mar.

INTRODUCCIÓ

Saber si els nostres animals, consumeixen massa aigua o orinen dins del normal, no sempre és fàcil.

Per això, és important conèixer alguns punts claus per a poder-ho avaluar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

En termes mèdics es defineix com poliuria-polidipsia quan hi ha un excés de producció d’orina o de set.

De manera freqüent, l’augment de consum d’aigua és secundari a un augment de pèrdues a través de l’orina.

Les causes però poden ser diverses i, a vegades, poden ser signe de malalties greus, per la qual cosa mai hem d’ignorar-ho.

Consum d’aigua

VALORS DE CONSUM D’AIGUA

Encara que existeix molta variabilitat Quin és el valor de normalitat per al consum d’aigua en els nostres animals?

Es considera com a valor límit de consum 100 ml/kg per dia per a gossos i 50 ml/kg per dia per a gats.

És a dir, si el meu gos de 5 quilos beu més de mig litre d’aigua al dia, podria ser per algun problema de salut.

CAUSES D’EXCÉS CONSUM D’AIGUA I PÈRDUES

En veterinària, les causes més freqüents que causen poliuria-*polidipsia (major producció d’orina i consum d’aigua), són:

• Problemes renals
• Problemes hormonals (ex. diabetis, síndrome de Cushing, hipertiroïdisme, malaltia de Addison)
• Malalties hepàtiques
• Infecció uterina (piometra)
• Alteracions en els electròlits (ex. hipercalcemia).

És important saber que unes certes dietes o fàrmacs poden influir sobre el consum d’aigua i les perdudes, per la qual cosa és important informar detalladament el nostre veterinari de tot això, davant aquests símptomes.

DIAGNÒSTIC I RESOLUCIÓ

Ja que les causes d’aquest problema són molt diverses, el protocol diagnòstic es fa pas a pas.

El nostre veterinari ens demanarà calcular el consum d’aigua i valorarà la densitat de l’orina per a comprovar-lo.

El dia que anem a calcular el consum serà fonamental evitar l’accés a altres fonts d’aigua no controlades, separar al pacient d’altres mascotes, mesurar la quantitat d’aigua que posem en el bol i calcular la quantitat restant abans de buidar-lo per a obtenir el consum total.

Anàlisis d’orina

En cas de detectar orina diluïda i/o un consum excessiu d’aigua, se’ns plantejarà una analítica general i una analítica completa d’orina.

Les proves següents (ecografia, proves hormonals, etc.), dependran dels resultats d’aquestes.

Vols conèixer altres signes d’alerta en la teva mascota? Visita el nostre cas clínic de Signes d’alarma en oftalmologia

La entrada La meva mascota consumeix massa aigua? aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maigo 2022|Lipidosis hepàtica en gatos. Artícle clínic d’Isabel Frías, responsable del servei de medicina felina de l’Hospital Veterinaria del Mar.

DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

La lipidosis hepàtica és el trastorn hepatobiliar més freqüent en gats

Es caracteritza per una acumulació excessiva de triglicèrids en més del 80% dels hepatòcits (les cèl·lules hepàtiques), resultant un augment de la seva grandària en un 50%.

La lipidosis hepàtica sol aparèixer després d’un període d’anorèxia que pot variar entre 2 a 14 dies.

Normalment la clasifiquem como primària o secundària.

• La lipidosis primària ocorre en un pacient sa secundari a la disminució de l’aportació del menjar ja sigui per l’administració d’un aliment no palatable (apetitios) o per disminució de la ingesta per un esdeveniment estressant
• La lipidosis secundària ocorre en animals que desenvolupen anorèxia a conseqüència d’una malaltia subjacent.

La segona, la lipidosis hepàtica secundària, és la més sovint descrita, ocorrent en un 95% dels casos.

Les malalties més sovint associades amb el desenvolupament de lipidosis hepàtica són la diabetis, pancreatitis, malaltia hepatobiliar, malaltia digestiva, malaltia renal o neoplàsia.

SIGNES CLÍNICS

Sovint, la lipidosis hepàtica felina es dona en gats d’edat mitja, encara que poden veure’s afectats gats de totes les edats.

No sembla que hi hagi una predisposició quant a races, però alguns estudis suggereixen que les femelles poden estar més afectades.

Ictericia per lipidosis hepàtica

Els gats afectats per lipidosis hepàtica venen a consulta amb història d’anorèxia i pèrdua de pes.

Altres signes que podem veure són icterícia (coloració groguenca de les mucoses), deshidratació, vòmits, nàusees i/o salivació.

L’obesitat s’ha vist com un factor predisponent en el desenvolupament d’aquesta malaltia.

DIAGNÒSTIC

El diagnòstic presumptiu de la lipidosis hepàtica es basa en la presentació clínica, la història del pacient, les troballes clinicopatológicos i l’aparença ecogràfica del fetge.

En la imatge ecogràfica el fetge apareix més gran del normal i hiperecogénico per aquest acúmulo de lípids.

El diagnòstic definitiu el realitzem mitjançant l’avaluació citològica d’aspirats hepàtics. Podem veure en la citologia vacúols lipídics dins de les cèl·lules hepàtiques.

TRACTAMENT

El tractament de la lipidosis hepàtica va enfocat a restaurar com més aviat millor la nutrició.

Són pacients que moltes vegades acudeixen a consulta deshidratats, amb vòmits i malestar general, per la qual cosa és freqüent que necessitin hospitalització.

Sovint necessiten medicació per a les nàusees, protectors digestius i hepàtics, així com analgèsics.

Tub d’esofagostomia

Així mateix, amb la idea d’iniciar com més aviat millor l’alimentació, moltes vegades és necessari la col·locació de sondes.

Sovint col·loquem sondes nasogàstriques si l’animal necessita ser hospitalitzat o sondes de esofagostomia per a l’alimentació a casa. (Pots conèixer més sobre el maneig d’aquestes en el següent enllaç)

És important començar l’alimentació de manera gradual perquè no hi hagi complicacions ja que són pacients que han sofert períodes d’anorèxia prolongada.

L’alimentació forçada mai ha de realitzar-se en aquests pacients ja que els gats són especialment sensibles a desenvolupar aversió a l’aliment i és molt difícil arribar als seus requeriments diaris d’aquesta manera.

EVOLUCIÓ I PRONÒSTIC

Conforme l’animal es troba clínicament millor i comença a menjar sense la necessitat d’utilitzar la sonda podrem retirar-la.

Aproximadament sol donar-se entre 1 i 6 setmanes després de la col·locació d’aquesta.

El pronòstic de la lipidosis hepàtica és bo, amb taxes de recuperació d’entre un 80%- 85% si s’instaura ràpidament el suport nutricional i no hi ha una malaltia greu subjacent.

La entrada Lipidosis hepàtica en gats aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, abril 2020| Adrenalectomia en gos. Article Clínic d’Elvira Deffontis, cirurgiana interna de l’Hospital Veterinari del Mar.

RESUM

La glàndula adrenal és una glàndula situada a sobre dels ronyons, la funció del qual és la secreció d’hormones, indispensables per a garantir la funció del normal d’aquests, i en general, per a mantenir tot l’organisme en bon estat. (Figura 1)

Les alteracions en aquestes, afecten en la producció i secreció d’aquestes hormones, donant lloc a processos patològics, com ara malalties cardiovasculars, respiratòries, o del sistema nerviós central, recomanant la seva intervenció per mitjà d’una adrenalectomia.

Figura 1

INTRODUCCIÓ

D’una banda, la glàndula adrenal produeix hormones esteroidees, com ara: glucocorticoides, mineralocorticoides i catecolamines.

D’altra banda, hormones sexuals, com: andrògens i ecatecolamines.

Pel que fa a les primeres; els glucocorticoides són hormones encarregades de regular el metabolisme. Els mineralocorticoides regulen la pressió arterial, i mantenen l’equilibri dels electròlits (minerals interns que ajuden a equilibrar la quantitat d’aigua interna el cos).

Per últim, les catecolamines, inclouen la Dopamina, l’Adrenalina i la Norepinefrina, que poden actuar tant com a hormones, o com a neurotransmissors en el Sistema Nerviós Central, i que provocant canvis fisiològics en el cos, per a la seva activitat física.

Sovint, hi ha animals que presenten masses a la glàndula adrenal, afectant la producció i secreció de les hormones prèviament esmentades.

Alguns tumors però, no afecten la secreció hormonal, i les manifestacions clíniques presentades, provenen de la invasió local d’aquest a altres estructures, o bé a causa d’una metàstasi subjacent.

MÈTODE

En aquests casos, en l’àmbit ecogràfic, s’observa l’augment del mida d’una glàndula adrenal, o bé de les dues, sent aquest últim cas, un fet més esporàdic.

A vegades, són troballes esporàdiques durant un examen ecogràfic abdominal.

La glàndula adrenal dreta s’ubica a prop de la vena cava caudal (figura 2), i el sobre creixement d’aquesta, o un creixement tumoral, pot arribar a envair-la, o envair altres estructures properes, donant lloc a conseqüències importants, presentant un repte especial a l’hora d’extreure-la quirúrgicament.

Quan es tracta de masses adrenals funcionals, aquestes afecten la producció i secreció de les hormones, pel que es recomana extreure-la quirúrgicament, realitzant una adrenalectomia.

Figura 2

PROCEDIMENT

En el transcurs de la cirurgia per l’extirpació del tumor adrenal,s’intenta ocloure prèviament la vena cava caudal mitjançant un torniquet, i un cop extreta la glàndula, aquesta s’allibera per a restablir el fluix sanguini normal. (figura3)

En alguns casos, si la invasió tumoral és molt important, es planteja també l’extracció del ronyó.

Figura 3

Abans d’intervenir qualsevol animal però, és vital la seva estabilització.

En cas d’haver-se produït una secreció excessiva d’hormones, primerament s’ha d’intentar normalitzar-ne els nivells, mitjançant tractaments mèdic.

Tanmateix, abans de realitzar una cirurgia d’aquest estil, s’ha de garantir el bon funcionament del ronyó, i corregir-ne les anormalitats electrolítiques que hi puguin existir.

DISCUSSIÓ

En conclusió, l’adrenalectomia és una cirurgia complicada a causa de la ubicació de la glàndula adrenal i la proximitat a estructures vitals com ara la vena cava caudal, resultant en alguns casos, complicada, o inclús impossible, la seva extirpació.

Quan el tumor adrenal envaeix aquestes estructures, o bé presenta una metàstasi associada, no es recomana la realització de la cirurgia, sent el principal risc associat a l’adrenalectomia, la incisió o la perforació de la vena cava caudal, provocant conseqüències mortals.

Tanmateix, aquesta, pot produir dificultats respiratòries (dispnea)inflamació del pàncrees (pancreatitis), desequilibris electrolítics, fallida renal i disminució de la secreció de glucocorticoides (hipoadrenocorticisme) entre d’altres.

De fet, els pacients sotmesos a aquesta cirurgia, sovint han de ser tractats de manera crònica amb glucocorticoides i/o mineralocorticoides, ja que se n’extreu la seva font de producció.

Així doncs, es tracta d’una cirurgia de pronòstic reservat, però que depenent del tipus de tumor i invasió, permet augmentar l’esperança de vida post quirúrgica, fina a 1 o 2 anys.

Per conèixer més casos sobre tumors, pots visitar la història de Roxy, en el seu cas clínic.

La entrada Adrenalectomia en gos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, novembre 2019|Leismaniasis en gos. Cas Clínic de Laura Di Filippo, responsable del servei de medicina interna i neurologia de l’Hospital Veterinari de la Mar.

DADES DEL PACIENT AMB LEISHMANIASIS I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Gogh, va acudir d’urgències a l’Hospital Veterinari de la Mar per un quadre d’apatia, i una greu inflamació en l’extremitat anterior dreta. (figura 1)

La seva propietària referia que en els 2 últims dies la inflamació havia evolucionat a pitjor.

Figura 1

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

En l’exploració física presentava febre de 40 °C i una artritis amb greu inflamació de la zona al voltant del colze dret. (figura 2)

A més, se li va detectar una uveítis bilateral (inflamació intraocular), comuna en pacients amb leishmaniasis.(figura 3, 4 i 5)

Figura 3

Figura 4

Figura 5

Davant la sospita d’un quadre infecciós, inmunomediado o neoplàsic, es va proposar un primer abordatge analític i un conjunt de proves, per a poder diagnosticar l’origen dels signes que presentava.

L’hemograma presentava una lleu anèmia, amb moderada leucocitosis i lleu trombocitopenia.

Tanmateix, la bioquímica, un augment de les proteïnes totals i les globulines.

La citologia de l’extremitat va revelar una important inflamació associada a bacteris, confirmada posteriorment per cultiu.

Figura 2

Aquesta, li produïa una infecció profunda anomenada fasciïtis necrosant.

És a dir, una infecció que produeix la mort de les cèl·lules de la pell i el teixit subcutani. (figura 6 i 7)

Enfront d’aquest resultat, se li van realitzar proves específiques de malalties vectorials el resultat de les quals va ser positiu a Leishmània, amb un nivell alt d’anticossos.

Figura 6

Figura 7

TRACTAMENT

Causada pel protozou Leishmània infantum, la leishmaniasis canina és una malaltia que es transmet per un mosquit anomenat flebòtom.

No causa malaltia en tots els gossos, sinó que depèn de la immunitat del pacient, i la capacitat d’aquest per a lluitar contra el paràsit.

Pot produir signes de qualsevol tipus, sent els més freqüents els cutanis, oculars, alteracions renals i signes generalitzats com a febre, apatia o augment de la grandària de ganglis.

Generalment es diagnòstica mitjançant una prova específica en sang (serologia), que ajuda també a quantificar la gravetat de la malaltia.

Alguns casos però, pot ser necessari realitzar altres proves menys habituals (citologia, biòpsia, PCR) per a poder detectar el paràsit en teixits.

El tractament més comú es basa en la combinació de dos fàrmacs: el antimoniato de meglumina, que s’injecta durant un mes de manera continuada; i el alopurinol que es dóna via oral un mínim de 6-12 mesos.

EVOLUCIÓ

És una malaltia crònica i que pot ser greu, però en molts casos, el tractament aplicat, aconsegueix “adormir” la Leishmània i curar els signes causats per aquesta.

El control periòdic amb el veterinari durant i després del tractament, és vital per a vigilar possibles recaigudes.

Així mateix, la millor estratègia de prevenció de la malaltia, és evitar el contacte amb el mosquit mitjançant repel·lents (collarets i pipetes), podent combinar-se amb vacunes i/o medicacions per a augmentar les defenses.

RESOLUCIÓ

En el cas de Gogh, es va iniciar el tractament per a la leishmaniasis, així com per a les complicacions provocades per aquesta (uveítis, artritis i fasciïtis necrosant).

La resposta al tractament va ser molt satisfactòria, i després de 3 mesos de tractament els nivells d’anticossos es van reduir a un positiu baix, amb total desaparició dels signes clínics. (Figura 8 i 9)

Figura 8

Figura 9

Encara queden mesos de tractament, però veient la seva evolució, estem segurs que Gogh aconseguirà recuperar-se completament.

.

Per a conèixer més casos sobre ferides, en aquest cas per ulceració, pots conèixer la história de Tolstoi: https://veterinariadelmar.com/ca/project/ferides-per-ulceracio-cutania/

La entrada Leishmaniasis en gos aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, Novembre 2017| Ferides per ulceració cutània. Cas Clínic de Laia Sanchez, auxiliar veterinària de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Tolstoi, un gat mascle castrat de 6 anys, va acudir a l’Hospital Veterinari del Mar a la recerca d’una segona opinió front una reacció cutània, que li havia produït una ferida per ulceració en el costat, generant ferides obertes greus. (Figura 1)

Encara i presentar teixit granular, un teixit fibrós que apareix en curar-se una ferida, les zones afectades estaven inflamades i presentaven secreció purulenta i punts de sagnat, per la qual cosa es va proposar eliminar el teixit infectat, col·locar un drenatge, i fer biòpsies i cultiu d’aquesta zona de la pell.

Figura 1

EXAMEN FÍSIC I DIAGNÒSTIC

Donada la falta de teixit sa, les ferides per ulceració de Tolstoi generaven una gran tensió cutània, per la qual cosa hi havia un risc elevat de dehiscència, que comprometia l’evolució de la ferida.

A més, el dolor que li produïen les ferides per ulceració cutània, dificultava la manipulació del pacient durant les cures, per la qual cosa qualsevol procediment a realitzar havia de fer-se sota sedació.

Per això, l’ús de collaret isabelí era de vital importància per a evitar que Tolstoi es tocarà les ferides, podent complicar el procés de curació. (Figura 2)

Figura 2

Lamentablement, encara i ser conscients de tots els riscos i complicacions, durant les primeres 48 hores de recuperació, Tolstoi, tractant de treure’s la campana, es va copejar i es va gratar la zona de les ferides per ulceració, obrint-se alguns dels punts amb més tensió.

Es va procedir a la sedació d’aquest per a eliminar els punts antics, ara alterats, i revivar les vores del teixit novament infectat.

Donada la tensió existent, i enfront del risc de la recidiva, els cirurgians aquesta vegada, van decidir realitzar-li un penjoll, un trasplantament d’un tros del seu propi teixit sa, per al tancament de la ferida per ulceració.

TRACTAMENT

Davant la gravetat de la ferida, Tolstoi va haver de quedar-se ingressat per al control d’aquesta i el dolor que li causava, pautant-se cures diàries, sota sedació.

Fins i tot coberta pel penjoll, un extrem de la ferida ulcerada, va començar a necrosar-se, per la qual cosa es va haver d’afegir un tractament a base d’antibiòtics i augmentar la periodicitat de les cures. (Figura 3,4 i 5)

Figura 3

Figura 4

El teixit necròtic és una acumulació de cèl·lules mortes, generalment causat per factors externs com ho és una infecció, que compromet o evita el bon procés de cicatrització d’una ferida.

Aquest, és un problema de salut greu, que pot arribar a resultar fatal per a l’animal.

El teixit necrosat no es pot recuperar, per la qual cosa, l’únic tractament és extirpar-lo, desbridant-lo.

Figura 5

Per això, cada 12 hores, amb l’ajuda de gasses humides i aplicant tractament tòpic a posterior, havia de retirar-se el nou teixit necròtic que anava apareixent, fins a l’aparició d’un teixit de granulació sa, clau per a la definitiva cicatrització d’aquesta.

El procés era lent i llarg, sent necessàries moltes setmanes de constància, per a aconseguir eliminar del tot el teixit alterat.

Tractant de reduir les sedacions, tan aviat com Tolstoi va estar llest per a seguir el mateix procediment a les mans de la seva propietària, se li va donar l’alta, pautant-se controls cada 48 hores, a l’hospital.

EVOLUCIÓ

Durant les següents 4 setmanes, donada la contínua formació del teixit necròtic, la constant supuració de la ferida per ulceració, i la tensió cutània que implicava els punts de sutura, Tolstoi va haver de ser intervingut en 4 ocasions, per a desbridar de nou el teixit, tractant d’aconseguir un teixit sa. (Figura 6)

Augmentant el control sobre aquesta, i enfront de la tensió cutània, cada vegada més complicada de resoldre, es van iniciar les cures de la ferida amb apòsits de Linitul i mel, cobrint-se a posterior amb un vestit de malla per a mantenir protegides al màxim les ferides.

Figura 6

Els apòsits de Linitul són un material estèril, impregnat d’un bàlsam mèdic, que s’utilitza com a cicatritzant, estimulant el flux de sang i reduint la dessecació en la zona afectada.

Així mateix, l’aplicació de mel en les ferides redueix la infecció, i estimula; la formació dels vasos dels teixits tractats, la granulació i l’epitelització, reduint l’edema i l’exsudat.

Les propietats antisèptiques i cicatritzants de la mel acceleren per tant la curació de la pell danyada, aportant a si mateix cert poder desbridant del teixit necrosat.

En el transcórrer de 48 hores, les ferides de Tolstoi, combinant el tractament d’antibiòtics fins al moment, i les noves cures cutànies, van començar a evidenciar resultats favorables, apareixent un bon teixit de granulació, i iniciant-se la cicatrització de les vores d’aquesta. (Figura 7 i 8)

Figura 7

Figura 8

Va ser una lluita dura de més de 3 mesos, per a aconseguir el tancament complet de les ferides per ulceració però finalment, Tolstoi va aconseguir la completa recuperació i cicatrització de les ferides, recuperant de nou la seva qualitat de vida, podent saltar i córrer sense cap limitació.

La entrada Ferides per ulceració cutània aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, maig 2019| Insuficiència valvular degenerativa canina. Cas Clínic de Gonzalo Sanz, responsable del servei de diagnòstic per la imatge de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Nuky, femella mestissa de 12 anys. Va acudir a l’Hospital Veterinari del Mar per a una profilaxi dental.

Durant l’estudi preanestèsic es va auscultar un buf cardíac, per la qual cosa es va indicar la necessitat de realitzar un estudi analític i ecocardiografia per a valorar el risc anestèsic.

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Els resultats analítics no van presentar alteracions.

En l’estudi ecocardiográfic es va evidenciar un problema cardíac, diagnosticant-se una malaltia de insuficiència valvular degenerativa, associada sovint a gossos de races petites i mitjanes, d’edats avançades.(figura 2,3,4,5,6 i 7)

En aquesta patologia les vàlvules que connecten les aurícules i els ventricles cardíacs es veuen degenerades, i durant la contracció del cor es genera una reculada sanguínia anormal.

En funció de l’afectació d’aquestes vàlvules, pot ser o no necessari el tractament mèdic, així com presentar un major o menor risc davant una anestèsia.

En el cas de Nuky, després de l’estudi realitzat i un examen físic general, es va determinar que el grau d’afectació cardíac que presentava era perfectament compatible amb la realització d’una anestèsia, sense significar aquesta un increment de risc normal.

Davant la preocupació dels seus propietaris es va pactar la motorització de les freqüències respiratòries a casa, per a acabar de supervisar al 100% l’estabilitat cardíaca en un estat en repòs, en un ambient tranquil.

TRACTAMENT

Les malalties cardíaques són patologies molt comunes en les nostres mascotes. Algunes són congènites i unes altres apareixen amb l’edat.

La realització de controls rutinaris és fonamental, ja que una simple auscultació pot orientar-nos en el diagnòstic de patologies cròniques que, en fases inicials no solen presenten simptomatologia.

Enfront del diagnòstic de Nuky, i sobre la base de la seva estabilitat física i hemodinàmica, es va determinar la viabilitat per a sotmetre-la a la intervenció.

Aquest tipus d’anestèsies és ràpida i segura, i sota l’observació rutinària d’un equip d’especialistes, es va realitzar la neteja bucal, sense incidències, podent el mateix dia anar-se’n d’alta a casa.

EVOLUCIÓ

El diagnòstic precoç, i el bon control d’una malaltia cardíaca, pot suposar la diferència entre una bona qualitat de vida amb el tractament adequat, o l’aparició de descompensacions cardíaques.

Aquestes apareixen moltes vegades en forma d’”embassada pulmonar”, on el pronòstic es veurà àmpliament minvat, podent fins i tot a produir morts sobtades.

Nuky es va diagnosticar fa ja gairebé un any, i el seu cor es manté perfectament estable amb la mediació indicada per a la seva patologia.

És imprescindible que acudeixi a consulta cada 3 mesos, per a supervisar l’evolució i valorar la modificació de la dosi del seu tractament.

A pesar que no podrà ser una esportista d’elit, realitza una vida perfectament normal.

Fa llargs passejos i juga amb els seus companys, supervisat sempre pels seus propietaris que, fent un magnífic treball, comproven la freqüència respiratòria des de casa o des del parc prevenint qualsevol possible alteració.

La entrada Insuficiencia valvular degenerativa canina aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.

Barcelona, octubre 2018|Hèrnia perineal en bòxer. Cas Clínic de Carles Olmedo, responsable del servei de cirurgia i mínima invasió de l’Hospital Veterinari del Mar.

DADES DEL PACIENT I DESCRIPCIÓ DEL PROBLEMA

Brutus, un simpàtic bòxer mascle de set anys, va ser visitat pel servei de cirurgia del nostre hospital perquè presentava molèsties quan defecava.

La seva propietària, a més, li havia trobat una zona inflamada en la zona pròxima a l’anus. (figura 1)

Amb aquesta descripció, els nostres cirurgians van sospitar d’una hèrnia perineal.

Figura 1. HÈRNIA PERINEAL

PROVES REALITZADES I DIAGNÒSTIC

Les hèrnies perineals apareixen sovint en mascles, no castrats, de mitjana o avançada edat, i una de les races predisposades és el bòxer.

El diagnòstic es duu a terme mitjançant una exploració física, juntament amb un tacte rectal, per a comprovar el diafragma pèlvic i confirmar així l’hèrnia perineal.

Aquesta, consisteix en la deterioració i afebliment de la musculatura de la pelvis. Com a resultat, la porció terminal del tub digestiu es desvia provocant els signes clínics esmentats. (figura 2 i 3)

El servei de cirurgia va diagnosticar l’hèrnia perineal que en Brutus patia, podent decidir el millor tractament a seguir.

Figura 2

Figura 3

TRACTAMENT

En primer lloc, es va dur a terme un tractament mèdic i dietètic, per a intentar produir femtes més toves. Aquest procés alleuja els signes clínics però no soluciona el problema d’hèrnia perineal de manera definitiva.

El tractament decisiu és quirúrgic, que es tradueix a solucionar el defecte de la desviació del tub digestiu. (figura 4 i 5)

Figura 4

Figura 5

En funció de la grandària i gravetat de l’hèrnia perineal, s’aplica una tècnica o una altra per a solucionar el problema. Enfront l’hèrnia que Brutus presentava, es va decidir per la transposició de l’obturador intern.

La cirurgia va ser tot un èxit.

Després d’un seguit de controls rutinaris, amb la finalitat de reduir la medicació i tornar a la dieta habitual, Brutus, actualment es troba en perfecte estat!

La entrada Hernia perineal en boxer aparece primero en Hospital Veterinari del Mar.